Marina Vilaseca, (Prades de la Molsosa, 1981) és ambientòloga i ecòloga. És sòcia fundadora de la cooperativa de treball L’Arada, que es dedica a la promoció social i comunitària de col·lectius, territoris, pobles i barris a través d’accions col·lectives. Diu que treballen sempre en positiu, amb una mirada transversal i amb voluntat de passar a l’acció. Creu que és molt interessant que ara totes les mirades estiguin posades al món rural però hi troba a faltar una certa reflexió. I considera que és perillós que el poble o el camp es vegi només com a refugi per escapar de la ciutat.
Què és L’Arada?
Som una cooperativa de treball associat i el que fem és acompanyar processos de sostenibilitat local des del punt de vista comunitari.
Com ho fan?
Treballem per a administracions, ajuntaments o barris en diversos processos participatius, però amb la diferència que els acompanyem a l’acció. Analitzem quins desitjos col·lectius tenim, però el que volem és portar-los a la pràctica. Fem una diagnosi, preparem un projecte i ens imaginem un escenari ideal i el que intentem és anar cap allà. Des de la perspectiva de formigueta, amb calma. Defugim els grans eslògans.
Com es passa de l’anàlisi a l’acció?
Protegint molt les relacions humanes, protegint molt la humanitat com a caràcter, fent visibles els recursos que hi ha a l’entorn rural i treballant en clau positiva. Pensem què és el que podem fer entre totes intentant evitar que això sigui posar pedres a la motxilla de la gent.
Un dels projectes amb els quals treballeu és Actua, d’on,i entre moltes altres coses, neix Territori de Masies.
Territori de Masies és una cooperativa rural formada per veïns, associacions i empreses del Baix Solsonès que treballa per promoure reivindicar i protegir aquest territori. Es va crear un grupet, una associació i després una cooperativa rural que s’autogestiona a nivell polític i amb un caràcter molt solidari. És una cooperativa mixta, agrària, de serveis i de consum, amb un gran compromís territorial. L’eix troncal és el paisatge i la cultura pagesa. És molt potent perquè és totalment transversal.
És un model innovador.
Sí, i realment és sorprenent que sigui innovador, perquè se centra en una cosa bàsica que és la vida. És un contrasentit i és un mal indicador de com va el món. Perquè el funcionament de Territori de Masies és radicalment bàsic, però no és corrent.
Vostè va néixer a l’entorn rural a un poble molt petit, Prades de la Molsosa i treballa pel territori.
Sí, al poble hi ha dotze habitants. Ets d’aquesta casa, però ets del poble. I aquí, com a tot arreu, hi ha el sentiment del comú, de la gestió del poble i del treball i del compromís que tens, i de l’alegria que és aportar cap allò que és comú. Al nostre territori tenim molta activitat de tot tipus i, al meu entendre, els focs del 1998 van ser un catalitzador. Va ser un pretext per reforçar una identitat reactiva: “M’he cremat, ens hem cremat i ara ens mireu”. Si s’acompanya aquesta resistència amb recursos perquè aquesta identitat de resistència passi a ser identitat de projectes, avançarem.
Quina diagnòstic fa de la situació actual de l’entorn rural?
Trobo que hi ha un excés de mirades, un excés de focus i algunes d’aquestes mirades són irreflexives. Hi ha molta gent que ens mira, però trobo a faltar una anàlisi crítica. Si volem intervenir al món rural —i ho hem de fer perquè és patrimoni col·lectiu—, no ens podem deixar l’anàlisi crítica des dels diversos espais on som. És molt interessant, però per acabar-ho d’aprofitar hauríem de reflexionar-hi més. Encara hi som a temps.
A què es refereix exactament?
Un exemple és el repoblament. És molt fàcil si és vol anar ràpid i amb la filosofia dels grans eslògans, com —entre cometes— la fal·làcia del teletreball. Però ¿i si no anem tan ràpid i ens preguntem si estem generant economia local o si estem generant una economia dispersa? Cal una mirada més crítica.
Li sembla que des de les ciutat es mira l’entorn rural com si fos la primera vegada?
No, no ho crec, però sí que encara hi ha moltes imatges arquetípiques i això té un punt perillós. Al meu entendre això és un indicador que l’entorn rural es veu com espai de refugi per sortir d’un lloc on les condicions de vida són complicades. Quan és així vol dir que aquestes mirades cap al món rural no tenen un caràcter solidari a nivell humanitari. La gent vol marxar de Barcelona, però per què? Si una situació precària només s’afronta des de l’escapisme, no és transforma. Això no és sostenibilitat territorial. És una estratègia d’escapisme no necessàriament sostenible.
Però realment estem en un punt que hi ha molt de moviment a l’entorn rural.
Estem en un punt crític en què podem fer que les coses canviin. Amb una mirada més solidària a nivell de tot el territori. Si parlem en termes de solidaritat i sostenibilitat territorial hem d’interpel·lar tothom, no només els micropobles. Si parem un moment i reflexionem i dignifiquem l’objectiu ho podem fer molt bé. Hem de posar el fre de mà i potser no parlar tant i fer més.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
