Sònia Callau (Barcelona, 1973), és la cap de la direcció territorial agrària de la Diputació de Barcelona. També és coordinadora del BCN Smart Rural, un projecte europeu que aposta per la innovació en l’àmbit agrari. És la responsable d’impulsar la creació de pacs rurals i parc agraris a la demarcació de Barcelona, dels quals, diu, tenen sentit perquè es “governen” en un equilibri entre el sector privat i el sector públic. Recorda la importància de protegir l’espai agrari d’arreu, que ha anat desapareixent, perquè sense terres i sense pagesos l’alimentació no és possible. Per això reclama que es determini quines terres són imprescindibles per fer una planificació agroalimentària intel·ligent. Només d’aquesta manera, assegura, podrem revertir les previsions de la FAO que afirmen que al 2050 no podrem alimentar tota la humanitat.
Anem tard a l’hora de donar importància als terrenys agraris?
No anem tard, però històricament no n’hem tingut clara la importància. N’hem perdut molts i sense sòl agrari no hi ha agricultura, i sense agricultura no hi ha alimentació.
Quines són les principals causes de pèrdua d’aquests espais?
A la demarcació de Barcelona hem perdut la meitat del terreny agrícola entre 1956 i 2019. Hem urbanitzat sòls molt bons i les millors terres ja no les podem recuperar. Moltes zones agrícoles s’han abandonat i ara són boscos i també, en menor mesura, hem perdut part d’aquest territori per l’erosió. A nivell europeu, vaig haver de fer el càlcul dos cops perquè em pensava que m’havia equivocat, però des de fa deu o quinze anys es perden un milió d’hectàrees per any de sòl agrícola i això és molt preocupant.
Som, doncs, davant d’una situació molt crítica.
No ho dic jo, ho diu l’Organització Mundial per a l’Agricultra i l’Alimentació (FAO), que preveu que, a aquest ritme, l’any 2050 no hi haurà terra agrícola per poder alimentar el planeta. I si a això hi afegim que vivim en un context d’emergència climàtica, el pronòstic és crític. No tenim una bola de vidre, però la història ens mostra que hi ha civilitzacions que han desaparegut perquè no podien alimentar-se. Es van extingir perquè no tenien prou menjar. Això ha passat. Per tant ha arribat el moment de comptar-nos, veure quants som i calcular quin territori agrari necessitem per sobreviure.
Les dades impressionen…
No és per ser alarmista, ni per crear por. No és això. És per posar sobre la taula la necessitat de fer una planificació intel·ligent. Amb raó i amb sentit comú, perquè aquí i al món anem curts d’espai fèrtil.
Com s’hauria de fer aquesta planificació?
Per frenar la desaparició hem de valorar aquest sòl, hem de donar valor a aquests territoris. Un valor cultural i identitari. No banalitzem els nostres paisatges i territoris. El paisatge agrari forma part de la nostra cultura. No tenim gaire en compte que l’agricultura és molt més que un negoci: vol dir proveïment, dret a l’alimentació, patrimoni, identitat, cultura, bona gastronomia, paisatge, preservació i biodiversitat. Però també és fonamental que s’estableixin fórmules per identificar sòls.
Vol dir fer una mena d’inventari?
Fa falta que hi hagi un mapa per saber quins són els sòls agrícoles que no es poden tocar. Hi ha previst un mapa de planificació que encara no s’ha fet. Com que no el tenim hem urbanitzat sense discriminar, sense mirar què és el que estàvem afectant. Ara hi ha una altra amenaça, que són les energies renovables. No les estem planificant perquè no tenim planificat l’espai agrari. Hauria de ser una prioritat de país.
“Fa falta que hi hagi un mapa per saber quins són els sòls agrícoles que no es poden tocar”.
Des de la Diputació de Barcelona es treballa amb dues figures, que són els parcs agraris i els parcs rurals. Què són exactament?
Són figures de protecció, però també de gestió. No podem entendre aquests territoris sense aquests dos elements. Parlem de gestió en clau de governança, en un equilibri entre el sector privat i l’administració. Sobretot els ajuntaments, que hi tenen moltes coses a dir. Delimiten un espai viu on passen coses i on no hi treballa ni el sector agrari tot sol ni l’administració tota sola. En aquests parcs es creen eines de governança conjunta perquè els sector privat i el públic treballin de bracet, perquè puguin somiar i definir conjuntament com volem que siguin aquests espais i quines accions s’hi han de desenvolupar.
Aquestes són mesures de futur?
Aquestes i d’altres. Des de la Diputació de Barcelona fa anys que analitzem si aquestes figures són suficients i de quina manera podem fer que la ciutadania sigui més conscient i còmplice del seu espai agrari de proximitat. I una de les conclusions és que si com a consumidors no decidim la nostra compra en funció de la proximitat potser és perquè ens sentim lluny, perquè no sabem que és el que la producció d’aliments comporta. I a l’hora de buscar aquestes complicitats, hem analitzat l’estratègia alimentària de Toronto, en la qual la ciutadania decideix com vol alimentar-se. I a més de pagesos i administració, al sistema de governança s’hi incorporen les altres baules del sistema alimentari: distribuidors, venedors, elaboradors, transformadors i consumidors. Hem de cercar noves fórmules. Aviat, i al cap de cinc anys, publicarem totes aquestes reflexions perquè els ens locals puguin aplicar aquestes estratègies.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
