Anna M. Andevert i Àlex Rebollo no arriben a la trentena, són de la Conca de Barberà i són els comissaris de Generació [Re]. Es tracta d’una gran exposició que aquest any centra les activitats del Museu de la Vida Rural, un projecte que vol posar l’èmfasi en el despoblament i la sostenibilitat i que s’articula a partir d’una comparativa entre la crisi de la fil·loxera i la de la covid-19. La diferència respecte del tot el que s’ha dit fins ara sobre la crisi en la qual encara estem immersos com a conseqüència d’una pandèmia mundial és que Andevert i Rebollo han anat a l’arrel etimològica de la paraula crisi, que vol dir decidir, i per això al mateix títol de l’exposició és qüesitonen Continuïtat o canvi?. Sense proposar solucions directes a res del que està passant, sí que plantegen propostes que mostren que de totes les crisis n’acaben sortit coses bones i que, al final, depèn de cadascú aprofitar-les per anar endavant i millorar o ignorar-les per seguir com sempre. L’exposició es pot veure al Museu de la Vida Rural a l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà) fins al dia 8 de gener del 2023.
Generació [Re] és un encàrrec que us fa el Museu de la Vida Rural?
Àlex Rebollo. El relat que unís tots els eixos que el museu volia tocar no estava fet. Calia un director d’orquestra, en aquest cas dos, que donés forma i unís totes les peces.
Anna M. Andevert. Des del Museu de la Vida Rural tenien clares quines havien de ser les bases de l’exposició anual. Coincidia que estaven col·laborant amb el projecte Pobles Abandonats, amb l’Institut Ramon Muntaner i la Universitat Autònoma, per tractar el despoblament i el repoblament, per exemple. Eren unes temàtiques sobre les quals es volia incidir. A partir d’aquí, ens en adonem que el despoblament comença per una crisi i que en la societat actual les crisia venen més seguides i tenen més profunditat. El que volíem era fer una exposició que proposés sortides, que donés alguna resposta al que que pot passar d’aquí a un temps. Volíem parlar de les crisis com a oportunitats per al món rural, per a l’entorn rural. I per sort no hi havia res tancat, i això ens ha permès anar creant el relat de manera conjunta.
Com s’estructura aquesta exposició?
A. A. Generació [Re], parla de millorar com a individus i com a col·lectiu. Comparem la fil·loxera amb la covid-19. La fil·loxera va començar al camp però es va estendre a tot arreu, i permet explicar l’entorn rural del segle XX, allò que passava a les no-ciutats. Ara, amb la covid-19 també ha passat una mica, que [l’impacte] ha anat més enllà de la malaltia, perquè evidencia que hi ha coses a la nostra societat que no rutllen. Per això l’exposició comença amb un vídeo que vol sacsejar, una manera de preguntar-te a tu mateix en quin moment estàs. I en aquest primer àmbit hi ha l’arrencaceps, un objecte que ens agrada estèticament i simbòlicament, perquè és l’estri amb què s’arrencaven els ceps morts per la fil·loxera, però alhora té tota la poètica d’arrencar per permetre una nova vida. La segona part és una instal·lació que parla del segle XX, de les conseqüències de la fil·loxera, de les causes del despoblament. I en la tercera part hem reproduït un pis com a símbol de l’aïllament que vam patir durant el confinament. La gent pensa que serà tot negatiu i realment no ho és, perquè mostra com hem canviat la nostra manera de viure en els últims dos anys, la interconnexió que hem buscat d’una altra manera:, vam tornar als pobles, vam passar a tenir un contacte més estret amb la natura. Mostrar què hi ha hagut una crisi no vol dir que tot sigui dolent. En aquesta part hi ha dues peces dels artistes Modest Cuixart i Perejaume.
À. R. Una de les fórmules per teixir el relat de l’exposició és que al darrere hi havia el concepte de comunitat i de la necessitat de crear comunitats resilients. Tenim al davant l’emergència climàtica, les crisis es van encadenant, etc. I a partir d’aquest concepte de comunitat, hem creat un taulell d’anuncis gegant, on el que fem és ensenyar iniciatives de present que són sostenibles, que s’estan fent a casa nostra perquè la gent prengui nota d’allò que s’està fent, però que també pugui fer les seves aportacions. La idea és que quan arribem al 2023 s’hagi enriquit amb aportacions, també com si fos un llibre de visita.
És una exposició en positiu, podríem dir, que mira al futur amb esperança?
A. A. La idea de la comunitat és molt important. Per exemple, és molt fort, però com a conseqüència de la fil·loxera va néixer el cooperativisme i aquesta idea de crear alguna cosa comunitat: és la Generació-Re, és la regeneració. Sempre es diu que la humanitat és destructiva, però mostrem que és possible girar la truita. Una comunitat que vol crear, sigui el que sigui, però per deixar un món millor del que t’has trobat. Aquesta és una exposició per a tothom que vulgui pensar. La cultura en general, i l’art en particular, ens hauria d’ajudar a pensar com vivim. És una exposició que demana que pensis, perquè una crisi ens obliga a parar i preguntar-nos com ho estem fent i també si volem continuar com fins ara o volem canviar. És una manera de recordar que una crisi és una oportunitat i que val la pena no desaprofitar-la.
A. R. A més, l’exposició no està sola, tot el que es programi dins del museu es vincularà a l’entorn d’aquest tema. Al llarg de l’any s’han de desenvolupar moltes accions per complementar els discursos que planteja l’exposició. Hi ha un programa pedagògic que agafa l’exposició com a base i l’adapta a diferents nivells per a escolars, per exemple. Des del minut u és una exposició per a tothom i totes les temàtiques que planteja s’aniran desenvolupant amb activitats diverses.
Com a comissaris què us ha sorprès més durant el procés de creació de Generació-[Re]?
A. A. M’he sorprès de la quantitat de projectes i persones i entitats que són generació Re. Tenim tan assumit el discurs derrotista de que al món rural tot va malament i, en canvi, he vist una quantitat de persones amb propostes artístiques i de tot tipus que tomben aquest derrotisme. No és el futur, ja és un present, i això m’ha encoratjat més.
À. R. El treball amb l’Anna ha estat molt gratificant. Amb ella sempre n’aprenc, d’art contemporani. I l’art contemporani també pateix aquest discurs derrotista de no entendre’l o de considerar-lo només per uns quants, i l’Anna, en aquesta croada, és la millor de les guerreres. Tot pot tenir el seu sentit. I pel que fa l’exposició, he après que ho fem plegats o no ho farem. Ja ho intuïa abans, però després de l’exposició encara ho tinc més clar. Ara ha quedat més evidenciat que ens necessitem. La idea de la comunitat és bàsica i la de les comunitats resilients també. Nosaltres dos mateixos també som part d’aquest discurs. Treballar en cultura no és fàcil, sent jove tampoc i, des de l’entorn rural, moltes vegades encara menys. Si no tinguéssim la infraestructura del Museu de la Vida Rural de la Fundació Carulla i si la fundació no cregués en el territori i en el talent del territori, ho tindríem molt més magre. Aquest museu aposten pel territori i per la gent del territori.
A.A. D’aquí a uns mesos farem 30 anys i aquesta és una coordinada que s’ha de tenir en compte. Primer, perquè és una oportunitat, però sobretot perquè ho fem des d’aquí, no hem hagut d’anar a la ciutat per fer-ho.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
