Sara Valls (Escaldes-Engordany, 1989), tenia clar que volia dedicar-se d’una manera o d’una altra a la muntanya, al territori i “sentir-se al Pirineu”. Una conclusió a la qual va arribar després de viure anys a Barcelona, on va estudiar Belles Arts i Educació Social, i a Alemanya. Per mirar de fer camí ,va tornar a casa i la casualitat va fer que un dia veiés a la televisió un senyor, Michel Garcia, que tenyia teles amb plantes. La va sorprendre tant, que sense pensar-s’ho gaire va anar a buscar-lo. Aquell bretó de Le Faouët (departament d’Ar Mor-Bihan, França) es va convertir en el seu mentor. tot i que després s’ha anat formant en altres llocs. Ara ha aconseguit dedicar-se de ple a tenyir teles amb plantes. Sota la marca Color Botanica, s’encarrega de tot el procés, des del conreu de les plantes fins a la venda de les peces de roba, que també confecciona. Ha tancat el cercle i viu d’una activitat que la vincula amb la terra i amb el territori.
Què li va fer plantar-se a casa de Michel Garcia sense conèixer-lo de res?
No sabia que les plantes fossin tintoreres ni que se’n poguessin fer pigments. Les plantes m’interessaven per les propietats medicinals i tinc formació artística. Veure que les plantes poden fer color va ser com un nexe [entre aquestes dues vessants]. Va ser un gran descobriment. I vaig quedar molt al·lucinada amb el que feia, perquè jo no en tenia ni idea. L’any següent, ell va oferir una formació d’una setmana intensiva, va ser quan jo vaig començar a experimentar. Em vaig formar a altres llocs i vaig començar a fer proves. I a la gent li agradava el que feia.
I feia peces de roba o artístiques?
El primer que vaig fer van ser peces artístiques experimentals. Formava part d’un col·lectiu d’art que organitzava un festival artístic de muntanya i hi vaig presentar tres obres grans fetes amb tints naturals. Però després em van proposar participar a un mercat de Nadal i vaig tenyir samarretes. Va funcionar molt bé. Va ser llavors que em vaig plantejar construir alguna cosa i vaig pensar que potser deixaria la meva feina d’educadora social. Al final vaig fer el pas. M’ha costat temps acabar d’arrencar, però estic contenta d’haver-ho fet.
Com treballa?
Tot comença amb la recol·lecció de les plantes. Treballo amb algunes plantes silvestres com el bedoll o el pi. També amb plantes que recupero de la cuina, de la meva i de les d’altra gent que m’ajuda, com pells de ceba, de magrana, d’alvocat… També podria treballar amb te, però com que no és de recuperació, no ho faig. I també tinc plantes a l’hort de casa com camamilla o clavells. D’altres, les compro seques, perquè no les tinc a prop. A França està molt de moda i hi ha gent que s’ha especialitzat en la producció de plantes tintoreres.
Abans d’arribar a la tela haurà de fer el color…
L’únic que faig és bullir la planta i la planta treu el color a l’aigua. La part més tècnica és la preparació del teixit. Els preparo amb mordents, una mena de fixadors que s’apliquen al teixit abans de tenyir-lo perquè el color aguanti les rentades. En aquest procés puc fer els estampats i dissenys. La tècnica no és gaire complicada, és com una recepta de cuina amb els seus ingredients, però et permet fer tot tipus d’estampacions, serigrafies, s’hi pot pintar, etc. És com si fessis servir tints d’indústria tèxtil, però amb un procediment natural, tal com tenyien la roba els nostres avantpassats. Fins l’època industrial avançada, fins que no es van sintetitzar els colors, la roba es tenyia així. És veritat que la vestimenta no era tan acolorida com la d’ara, però deu n’hi do dels colors que feien servir la gent de classe alta! Els colors més cars eren els que resultaven més difícils d’aconseguir. Es podria fer un estudi cultural de la humanitat a partir dels colors.
I amb tot plegat prepara les teles amb què després fa peces de roba.
Al principi, comprava samarretes perquè no sabia cap a on tiraria i després vaig col·laborar amb una noia que em va fer els patrons. Faig kimonos, vestits i samarretes. Jo faig les teles i ella les confecciona. Les motxilles, moneders i bosses les faig jo. Normalment passo una temporada tenyint teles per poder combinar-les després. M’ho passo molt bé, fent combinacions de diferents de colors.
Hi ha un perfil de comprador interessat en les plantes tintoreres?
Hi ha de tot. La gent que compra les meves peces és molt variada. El que sí que tenen en comú és que aprecien i donen valor al procés. Saben que està tenyit amb una ceba o amb clavells i valoren aquest procés natural i artesà. De gent que ho troba car, sempre n’hi ha. Però costa el que costa perquè al darrere hi ha un procés, una empresa petita amb autònoms, i no és fàcil. No fem una súper producció. Faig les tirades que faig, que són pràcticament exclusives. De cada peça només n’hi ha deu d’igual. No em vull avorrir i no vull fer produccions en sèrie. M’agrada més així, tot i que a vegades penso que em llanço pedres sobre mi mateixa, perquè és més feina, però m’ho estimo més. I hi ha gent que valora tota aquesta feina i entén perfectament que això té un preu. No et compren trenta vegades l’any, però dues o tres sí que ho fan.
A més de la part més utilitària, podríem dir, ara també exposa a Escaldes. La part artística es manté viva?
La part artística l’he perdut durant un temps, però està dins meu. L’Ajuntament d’Escaldes-Engordany va fer una convocatòria per a artistes del país per presentar obres de petit format. Em feia il·lusió tornar a fer obra i ho tenia més a l’abast. Havíem de presentar tres peces en sèrie, i jo tinc un projecte pensat des de fa temps que es diu Finit, amb el qual vull fer una mena d’investigació estètica sobre l’extinció dels banys de color.
Expliqui-m’ho bé, això.
Preparo un any de tint específic per a un tros de teixit i el faig servir. I, en lloc de llençar el que en queda, el torno a fer servir fins que el líquid ja no tenyeix i el color desapareix. Aquesta exposició ha estat l’excusa per fer-ho amb tres tints i amb peces de format petit. Ho he fet amb pell de nou, clavell moro i cotxinilla, que no és una planta, és un insecte que s’utilitza en cosmètica i també en alimentació. El iogurt de maduixa no és rosa per la maduixa, sinó per la cotxinilla (riu). Seguiré experimentant amb aquest projecte per compte propi i amb peces de format més gran.
Ha aconseguit allò que volia, però que no tenia clar? Treballa amb el vincle amb la terra i el territori que cercava?
D’una manera o d’una altra havia vist que havia de ser el meu objectiu. Fins i tot havia pensat fer-me guia de muntanya. I això de Color Botanica ha estat totalment com un encreuament de camins que m’ha encaixat molt amb tot. Té una part artística, de coneixement del medi, de treball amb el medi, i també hi he trobat la part més pedagògica, que m’agrada molt. Faig tallers per explicar les capacitats que tenen les plantes. M’agrada molt perquè veig que quan la gent ho coneix pren una altra dimensió. I això fa, per exemple, que a la cuina no llencis segons quines coses, perquè potser les pots fer servir per tenyir alguna peça, o que apreciïs certes plantes que et trobes quan passeges. Això també serveix per donar valor a tot el que ens envolta.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
