Laura Saula (Barcelona, 1986) és periodista i autora del llibre Terra de dones. Pageses de Catalunya. Una iniciativa de l’Editorial Fonoll i el Departament d’Agricultura que explica les històries de vuit dones pageses. Saula és de Barcelona i de família barcelonina i, per acostar-se a aquestes donesm el que ha fet és conviure-hi, ni que fos unes hores per “Veure de prop la seva vida, la seva manera de viure. I alhora comprovar com és la pagesia amb ulls de dona”. I diu que ha fet una doble descoberta: el món rural, que per ella era desconegut, i també la mirada d’una dona doblement invisibilitzada.
Ja era coneixedora del món rural, de la feina a pagès?
Jo sóc de Barcelona i la meva família també. No tenia un contacte gaire directe amb el món de la pagesia. És per això que per mi va ser una doble descoberta. Em va encantar conèixer aquestes dones i la seva feina. Veure com treballen, com pensen, la seva empenta i la seva valentia. Veure que cada una d’elles és tot un món. Ser pagès no és fàcil, i ser pagesa encara menys.
Però en canvi s’ha trobat dones que ho viuen amb passió.
Ho viuen amb una vocació per la terra i pels animals que ho compensa tot. I això que és una feina de 24 hores al dia, 7 dies a la setmana, cada dia de l’any. I, després, també hi ha els nens, les feines de la casa…
La feina de la dona pagesa ha estat més invisibilitzada que la de la ciutat?
Podria ser. Les dones del camp, fins no fa gaire, a més de fer les feines de casa i tenir cura d’infants i persones grans, moltes també treballaven al camp i no estaven donades l’alta a la seguretat social, per exemple. De fet elles mateixes no sempre són conscients del que fan, i no sempre ho han valorat. Maria Casoliva, una de les protagonistes, recorda que quan ella era petita la seva mare netejava cada dia les gàbies dels conills, però ni ella mateixa valorava que això era una feina.
“Elles mateixes no sempre són conscients del que fan, i no sempre ho han valorat”
Ha detectat que hi hagi una consciència diferent de la feina que fan, o que la valoren diferent en funció de l’edat?
La Teresa Torner m’explicava que entre la seva mare i la seva àvia no hi va haver gaire canvi. Però de la seva mare a ella, sí. Han pres consciència que han de tenir un pes a la societat. De fet ara aquestes dones s’estan associant perquè hi ha un canvi de xip. Estan fent una revolució bastant nova.
Com es fa aquesta revolució?
L’Ester Gomis és d’una família que treballa amb avellaners al Camp de Tarragona. Els seus pares no volien que ella fos pagesa, però tenia l’esperit de voler-ho ser. I com ella moltes altres han aconseguit ser pageses. Crec que és hora de lluitar perquè les dones que vulguin ser pageses en puguin ser. En el cas de la pagesia a més a més, per aconseguir que es miri amb ulls diferents. Moltes de les dones del llibre han patit aquest masclisme de la pròpia família.
Algun episodi que l’hagi sorprès?
Mares que no es refien que les seves filles puguin portar les explotacions soles. Sorprèn perquè són dones que també han treballat al camp i saben que són capaces de fer-ho. O el cas de Carla Albareda, la dona més jove de les que surten al llibre: els seus avis es van jubilar i van marxar de la masia on vivien i treballaven. I ella va decidir agafar el relleu. Quan va arribar, una sèrie d’homes del poble ja havien fet plans sobre quin tros de terra d’aquesta finca es quedaria cadascú. Li van posar pals a les rodes. Van comprar terres del voltant de la seva perquè no es pogués expandir i fins i tot el seu avi no li va cedir la propietat fins que no va tenir parella. Si no hi havia un home no ho veia clar.
Després de parlar amb aquestes dones creu que la situació de desigualtat és diferent al camp que a la ciutat?
El que veig és que la vida de pagès no sempre era l’escollida, perquè no es una feina ben valorada. Però crec que ara està canviant. Són la gent que ens està alimentant. Abans hi havia moltes famílies que no volien que les seves filles es dediquessin a la feina del camp. Ara, però, m’estic trobant pageses que voldrien que els seus fills seguissin el seu projecte. Cada vegada es valora més tornar al camp i a la terra.
Al camp es treballa diferent en funció de si és un home o una dona?
Algunes de les dones amb qui he parlat asseguren que sempre es diu que en una masia que hi ha una dona tot funciona més bé que si només hi ha homes. Potser una dona s’estima més la terra i potser els homes són més pràctics…No ho sé. Crec que les dones tenen una sensibilitat diferent.
Els ha sorprès que les triessin per sortir al llibre?
Estaven molt contentes, els venia molt de nou. Dins el seu sector tenen les seva visibilitat. Però estan molt orgulloses que la seva història surti en un llibre. Entre elles no es coneixien i llegint les seves històries s’han adonat que tenen molts punts en comú. Són històries importants.
La feina a pagès és encara massa desconeguda?
Necessita més visibilitat. Hi ha molt afeina a fer. S’ha començat un camí que va cap a tenir una gran visibilitat i que portarà a empoderar molt més el sector. La vida de pagès fins no fa gaire no es tenia gaire en compte. Després del confinament la vida a la terra és valora molt més. Maria Angels Prat m’explica que en alguns pobles dels Estats Units, quan hi ha un pagès o un ramader, se’l respecta molt per la seva professió. Aquí encara s’ha de canviar la visió.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
