Va néixer a València l’any 1976 i, al cap de 24 anys, un conflicte que es va despertar a l’horta valenciana li va revelar que feia dècades que la seva ciutat havia arraconat aquell espai agrari únic al món. “En realitat, hi vaig descobrir un miracle!”, recorda David Segarra. La seva trajectòria professional com a periodista el va portar alguns anys a Veneçuela i a viure en primera línia realitats tan complexes com la de Palestina. Però avui s’ha establert a l’horta que desconeixia de menut, on, a banda de fer-hi de periodista i de dissenyador, també hi treballa de jornaler. Fa dos anys va estrenar el curt documental Savis de l’Horta, que dona veu a les persones que hi viuen i hi treballen. La primavera passada, el confinament va inspirar Renaixem, un altre curt documental, que reflecteix com els llauradors de l’horta van afrontar aquell moment amb un esperit de servei comunitari que Segarra no es cansa de reivindicar. Per molt que bufe el vent és el seu tercer documental, que ara s’exhibeix en diversos festivals i que explica la lluita permanent de la gent que estima l’horta. Ell n’és un i, quan respon les preguntes, dispara a la vegada bales de denúncia i alenades d’esperança.
La teva carrera periodística t’ha portat a treballar en països i cultures prou allunyades. I, malgrat tot, els teus darrers documentals se centren en retratar la vida, les lluites i els valors que t’has trobat a l’horta de la teva ciutat, València. Què et va portar a mirar al costat de casa?
L’any 2000, jo i bona part de la meva generació a la ciutat de València, descobrim l’existència de l’horta i dels seus treballadors. Després de dècades que passés desapercebuda, s’hi produeix un alçament contra l’intent de destrucció de la comunitat de llauradors de l’Horta de la Punta, que havien entrat al segle XXI mantenint un sistema de vida, de convivència entre animals, veïns, sèquies…, intacte des del segle XIX. L’ajuntament havia decidit expropiar-los les terres per ampliar el port i els equipaments logístics associats. Finalment, l’ajuntament se’n va sortir. Però des dels anys 30 del segle XX no hi havia hagut cap alçament llaurador. I s’havien alçat no per defensar uns interessos, sinó un estil de vida.
Arran d’aquell alçament, vaig trobar-me una sorpresa: l’horta era invisible, jo vivia quatre passes i ni la coneixia. Ni jo, ni ningú. No tenia cap rellevància. Se la tractava amb menyspreu. I aquells llauradors van visibilitzar que teníem un patrimoni únic al continent europeu i a tota la Mediterrània, pràcticament. Només Damasc i València conserven dos sistemes tradicionals d’horta mil·lenaris, vius i productius. Allò em va canviar la vida. Vaig deixar la ciutat i em vaig instal·lar a l’horta per trobar les arrels. M’enamore de la terra, de l’horta i de la saviesa dels llauradors.
Una saviesa que s’està perdent?
Hui, la humanitat viu el dilema entre optar per la urbanització i la industrialització o bé per viure d’acord amb la natura. La pèrdua de coneixements mil·lenaris i d’una vida en equilibri amb la natura és un problema global. Però, en ple segle XXI, en el zènit de la modernitat, encara ens queda gent que manté una cultura, uns coneixements, i, encara més important, uns valors i una manera de ser molt diferents del que entenem per l’estil de vida actual. Correm el perill de perdre-ho, però la història és cíclica. I la gent de la terra sempre és allí. I ara hi hem de tornar per escoltar, per dialogar i per aprofitar aquest coneixement de la gent rural, que té molt a dir per ajudar-nos a plantejar el futur.
“La gent de la terra sempre és allí. I ara hi hem de tornar per escoltar, per dialogar i per aprofitar aquest coneixement de la gent rural, que té molt a dir per ajudar-nos a plantejar el futur”
La gent rural, els llauradors més grans, són els protagonistes de Savis de l’Horta, el primer dels documentals que has dedicat a aquesta realitat. Parles de futur, però, veient-lo, ens pot despertar fins i tot nostàlgia.
Aquells llauradors són hereus de les cultures de les generacions anteriors. És cert que, després de veure aquell primer documental, molta gent deia “quina llàstima que aquest món desapareix, que siguin els últims”. Però és la percepció contrària a la que jo descobreixo quan m’introdueixo als pobles, al món rural, a les comarques. Allà hi ha moltes dificultats, però de cap manera és un món que s’acaba. És un món ple de projectes, de vitalitat, de resistències.
La situació d’Europa l’any 2000 no té res a veure amb la de 2021. Llavors era l’època de major creixement econòmic de la història, de malbaratament… I ara tenim una crisi molt greu, que en realitat dura des de 2008. Això ha provocat un canvi psicològic. Tota aquella arrogància del 2000 ja no té sentit, ha topat contra la realitat. Estem aprenent a ser més subtils i més humils. Estem perduts i confosos i cerquem respostes preguntant-les a la gent gran, als pobles o a les ciutats. I per açò hi ha una nova generació d’homes i dones que reorientem els nostres valors cap al món agrícola, el dels pobles. Recuperem i redescobrim les nostres arrels.
“Més enllà de la moda, la gent que ha tornat a la terra, de manera conscient, molt humil i realista, sap que és possible fer aquest canvi de vida, perquè l’estan fent. Viure a l’horta no és tenir grans idees, és voler treballar”
Però no és el que veiem als mitjans, que parlen de la moda de tornar al camp i dels productes ecològics. Jo em referisc a joves que aprenen a treballar el camp, i açò engloba un perfil de gent molt transversal: fills de llauradors que tornen al camp, immigrants africans que s’han establert aquí, moltes dones… Tots, de manera conscient, molt humil i realista, saben que és possible fer aquest canvi de vida. I ho saben perquè l’estan fent. Viure a l’horta no és tenir grans idees, és voler treballar.
Parles molt de l’horta de València i, amb tot, i des de la teva experiència internacional com a periodista, has dit que la cosmovisó de la gent que treballa la terra és igual arreu del planeta.
L’home senegalès que apareix al documental Renàixer va venir fa molts anys aquí. S’ha fet llaurador i té la seva propietat a l’horta. Això demostra que els llauradors de l’horta tenen un sistema d’autogestió, de distribució hortizontal de la propietat, molt diferent dels models dels grans terratinents o de l’agroindústria, que no ha sigut mai el de l’horta. Al final, els éssers humans som una única espècie, som universals, i entendre que cal protegir la terra, els recursos, els nostres companys d’espècie i els altres animals és una idea ancestral. És viure en equilibri versus viure en desequilibri. Aquesta lluita la veiem des dels faraons fins avui! I sempre hi ha hagut llauradors i ramaders que han fet comunitat entre ells per enfrontar-s’hi.
“Els sistemes van caient un rere l’altre i els llauradors continuen aquí des de fa, com a mínim, un mil·leni. Hem d’estudiar l’horta de València com un model de sostenibilitat alimentària i social”
El sistema de l’horta de València fa aproximadament mil anys que existeix. Va néixer amb Al Andalus, va sobreviure la Corona d’Aragó, Felip V, la modernitat, la industrialització, la República, el franquisme, el règim del 78… Els sistemes van caient un rere l’altre i els llauradors continuen ací. No vol dir que siguin eterns, però la seva resiliència els ha ajudat a mantenir-se durant, com a mínim, un mil·leni. Hem d’estudiar l’horta de València com un model de sostenibilitat alimentària i social. El problema és que els valencians ho havíem oblidat i l’estàvem —l’estem!— destruint. El dilema és si el fem desaparèixer o el preservem.
I en aquest sentit —i potser la pregunta és simplista o ingènua—, et consideres pessimista o optimista?
Sóc optimista, pessimista i realista . Sóc pessimista perquè el sistema europeu, el sistema que prioritza la tecnologia i la industrialització, no canviarà, ni a Europa, ni enlloc del món. I sóc optimista perquè això ja ha passat moltes vegades a la història i els sistemes no sostenibles han desaparegut. I l’horta, la força de la gent de la terra, no. També tinc una petita esperança lligada al malestar que creix a les ciutats i als pobles respecte de l’estil de vida actual. Cada vegada hi ha més gent que està baixant d’aquest Titànic. Potser són pocs, però les minories, la dissidència, van creixent per retrobar-se, per a aprendre… Això s’està produint de manera global i comunitària.
El privilegi que tenim ací és que els nostres avantpassats han salvat sistemes rurals mil·lenaris i que ens els han portat fins als segle XXI. Això no ha passat a París, ni a Londres, ni a Nova York. Al País Valencià i a Catalunya els hem reduït, però encara s’hi mantenen vius. Tot el nostre país és ple de món rural viu i productiu . És un gran privilegi que no l’haguem destruït totalment. Des d’eixe món rural, qui vullga pot sobreviure, pot aprendre i pot ajudar a fer un canvi en positiu com a persona, com a família i com a país. Tenim forces molt negatives en contra, però també unes arrels molt fortes per enfrontar-nos-hi. Els llauradors, pastors i pescadors mai no es rendeixen: aquesta és una gran lliçó si sabem escoltar-los amb humilitat i aprendre’n.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
