Isabeau Ottolini (Països Baixos, 1992) és ambientalista i fotògrafa i, des que tenia 11 anys, viu a prop a la comarca valenciana de la Marina Alta, a tocar d’Alacant. Per continuar la seva formació i aprofundir en l’aspecte més social de la seva carrera, va cursar un máster de sociologia a Wageningen. Mentre era allà, un incendi forestal va arrasar una part de la Marina Alta que tan estimava i, a partir d’aquest succés, va considerar que el foc i totes les implicacions que se’n deriven serien una part important del seu camp d’estudi. Avui, forma part del grup de quinze investigadors del projecte europeu PyroLife que treballa per la gestió integral dels incendis forestals. Ottolini no parla d’”evitar incendis forestals”, s’estima més dir que el que cal evitar són els desastres derivats dels incendis. És una gran defensora de les accions que es desenvolupen des de l’àmbit local, la majoria de manera voluntària, i treballa fort per donar-les a conèixer, perquè se’n reconegui la feina i perquè aconsegueixin els recursos i suports que necessiten. I recorda que els coneixements d’aquests col·lectius, són imprescindibles i haurien de tenir més prestigi.
Vostè és ambientalista i en aquest moment està fent el seu doctorat a la UOC. Quin és el seu camp d’investigació?
Ara mateix em centro en iniciatives comunitàries que conflueixen en la gestió dels incendis forestals: vigilància, voluntariat, educació ambiental, extinció, etc. Aquestes iniciatives locals són molt interessants, però són molt poc visibles. Treballen a escala local i no reben suport ni de la societat ni de l’administració i és un biaix de coneixement local o rural que no té el mateix prestigi que el científic. El que vull és que siguin visibles i mostrar el que saben, a més d’explorar com podem donar suport i enfortir aquestes iniciatives, com les podem ajudar.
Hi ha alguna conclusió que ens pugui avançar?
Que hi ha moltes més iniciatives de les que ens pensem. Que moltes neixen com a resposta social després d’un desastre, però que acaben desapareixent perquè no tenen suport. Una altra cosa que es veu clarament és que cal més coordinació, col·laboració i treball conjunt, perquè sinó acaben sent accions aïllades. El mes de febrer, amb l’associació Pego Viu, amb la qual col·laboro, vam organitzar una jornada amb els diversos actors implicats en la lluita contra els desastres provocats pels incendis forestals. Hi havia bombers, administració, ONG, pagesos, etc, i una de les propostes recurrents és la de treballar junts. Des de la meva perspectiva, és l’única manera de poder crear paisatges més resilients i evitar desastres.
Perquè es va interessar per la prevenció d’incendis forestales?
“Prevenció d’incendis” és una expressió que no faig servir, perquè sembla que no necessitem el foc, i en canvi, els ecosistemes mediterranis, sense el foc no serien el que són. El foc pot fer bé. Parlo de reduir, de disminuir els desastres provocats pels incendis forestals. Es tracta de reduir els impactes negatius que aquests incendis tenen sobre les societats perquè puguin desenvolupar la seva funció ecològica. I m’interessen perquè, des de que als 11 anys vaig venir a viure a Alacant, visc en un territori de foc i sempre m’han impactat molt. I just quan vaig ser als Països Baixos fent el màster, es va cremar una zona que m’estimava molt. És un cúmul d’experiències i, al llarg dels anys, la meva relació amb el foc ha evolucionat. Quan era petita sentia molta impotència i ara, al foc, l’entenc millor, ha estat tota una evolució personal.
Desenvolupa la seva investigació en el marc del projecte PyroLife. Parli-me’n.
És un projecte subvencionat pel programa Marie-Curie de la UE. L’objectiu és millorar el coneixement dels incendis forestals des d’un context global. Som quinze investigadors i tots venim de disciplines diferents (economia, biologia, educació, comunicació, etc) i de llocs diferents. El que venim de la Península Ibèrica estem més en contacte amb el foc i podem oferir una visió molt concreta als investigadors que són dels Països Baixos o del Regne Unit, que fins ara no patien incendis forestals i ara comencen a veure com les altes temperatures n’estan provocant. El que volem és entendre més bé els incendis. Vam començar al 2020 i el projecte ha de durar tres anys.
Deia que una part de la seva recerca se centra en la comunicació. De quina manera es poden prevenir els desastres derivats dels incendis forestals a través de la comunicació?
Hi ha maneres que funcionen més bé i d’altres que funcionen més malament, però, en general, les campanyes de sensibilització de la població no són gaire exitoses. Estic analitzant què és el que falla. Moltes vegades, les campanyes estan dissenyades des de dalt cap a baix. Quan dic “des de dalt”, vull dir elaborades per experts, enfatitzant només la part negativa i sense tenir en compte els coneixements locals. Els incendis, al món, són desastres lents que tenen moltes conseqüències i amb aquests tipus de missatges ni s’aborden ni es donen a conèixer molts dels efectes subjacents. Són campanyes que no tenen en compte el territori, ni els experts rurals i moltes vegades no tenen sentit perquè s’imposen des de fora. Una opció seria comunicar-ho de manera diferent. Que no es faci des de la llunyania, sinó que es pugui donar espai a les pròpies comunitats locals, que al capdavall són les que coneixen el territori.
Però a casa nostra, per exemple, com es pot fer perquè el coneixement de pagesos, ramaders o silvicultors es tingui en compte?
Cal un canvi de mentalitat. S’han de posar en valor tots els tipus de coneixement, no només el científic. Jo intento visibilitzar aquestes iniciatives locals, perquè per a algunes coses no calen doctorats. La gent que viu al territori, només pel fet de viure-hi, ja en saben molt. Però és veritat que és complicat. Una de les maneres de fer-ho seria posar al mateix nivell el coneixement local i el científic, però no com a norma general, sinó per poder-ho aplicar a un territori en concret. El que és bo per a Alacant, pot no ser bo per a Galícia. El lloc on es genera el coneixement també és un factor molt important.
A més de la faceta científica, en té una altra d’artística dedicada a la fotografia. Quina va ser primer?
(Riu). Primer va ser la fotografia. Als tres anys ma mare em va regalar una càmera d’un sol ús i ho fotografiava tot. Ara estic molt ocupada amb el doctorat i no hi puc dedicar gaire temps, però m’agradaria. Un cop l’hagi acabat, voldria ajuntar les meves dues passions. He voltat pel món fent fotos de natura i de foc, i la fotografia, al final, és una manera de comunicar. Si parlem de foc, normalment pensem en imatges negatives: flames enormes, columnes de fum amenaçadores, cases cremades, gent amb cara de pànic, etc. Però no tot és negatiu. I és important visibilizar que l’ésser humà no seria on és si no fos pel foc, per la seva relació amb el foc. Ens ha permès una connexió forta amb la natura i també entre nosaltres. De moment, a través de les xarxes estic mostrant les meves fotos i, més endavant, m’agradaria fer-ne alguna cosa més.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
