Són molts els qui veuen que sols no podran comprar una casa ni fins i tot llogar-la, on la necessiten o on voldrien. Per això, d’un temps ençà, la possibilitat de compartir habitatge va prenent força com a alternativa. Una fórmula que ja fa anys que funciona al nord d’Europa i que aquí tot just treu el nas.
La necessitat d’alternatives a l’habitatge tradicional s’ha posat sobre la taula, en un moment en que aconseguir casa al món rural és molt difícil. Analitzàvem la situació en aquest reportatge. I l’evidència que aquest model comunitari es planteja com una veritable alternativa és que cada cop són més qui en busquen: grups d’amics o col·lectius diversos i fins i tot ajuntaments com a fórmula d’habitatge de protecció oficial. I aquesta tendència a l’alça es nota també perquè cada vegada hi ha més professionals que ofereixen assessorament a les persones i a les administracions per desenvolupar aquest model.
És el cas del despatx d’arquitectes Undos de Bordils. És una cooperativa de treballadors que a més dels serveis clàssics de construcció o reforma de cases i edificis també assessoren a l’hora d’iniciar un projecte d’aquest tipus. “No ens ho havíem plantejat d’entrada, simplement va anar sortint” explica Estel Jou Pi una de les fundadores d’Undos. “Com a arquitectes ens vam plantejar si podíem fer alguna cosa amb l’habitatge buit, tenint en compte que hi ha molta gent que en busca. Vam pensar com podíem treballar el dret a l’habitatge i nosaltres creiem en el potencial del model cooperatiu en diversos àmbits de la vida i també en aquest”, afegeix.
Consideren que els joves d’avui en dia es veuen molt afectats per la manca d’estabilitat. “Tenim dificultat per accedir a l’habitatge i si ho aconseguim però cada 3 o 5 anys hem de canviar, costa fer plans. Qualsevol persona hauria de tenir dret a una certa estabilitat. Si els diners que es destinen a l’habitatge són raonables i a més per molt de temps, és més fàcil construir un projecte de vida”, detalla l’Estel. Una estabilitat que, asseguren, no és només bona i necessària per als joves, sinó també per la gent gran. Una eina, diuen, que també ajuda a fer front a la solitud en la vellesa o a les ciutats.
“No estem inventant res” assegura Clara Pardo Gromaches, d’Undos, “estem important models que funcionen en altres àrees com el consum o el treball. És una fórmula que ja sabíem que és bona i l’estem portant a l’habitatge. I és com qualsevol altra cooperativa que vol proveir-se d’un bé a preu de cost”.
Si bé és cert que és més fàcil trobar gent a la ciutat i per això també aquest model està més implantat en àrees urbanes, des d’aquest despatx d’arquitectes reflexionen sobre l’impacte que pot tenir al medi rural. Clara Pardo remarca que no és el mateix que una família de dos adults i dues criatures s’instal·li a una poble que que ho faci una cooperativa de cinc o sis unitats familiars, “és una manera de repoblar. Si perdem els pobles perdem molt. I una cooperativa d’habitatge permet repoblar i recuperar patrimoni. Els projectes poden ser tan potents que acabin regenerant la vida d’un poble”. Ara bé, també admet que “no estem acostumats que apareguin noves formes de viure, de tinença, i d’alguna manera trenquen esquemes. Hem de veure com ho vehiculem”.
A Catalunya hi ha una quinzena de cooperatives d’habitatge, la majoria a l’entorn urbà, si bé la primera, Cal Cases, és al Bages a Santa Maria d’Oló i funciona des de fa 16 anys.
Des d’Undos detecten un interès creixent en aquest model per compartir habitatge per part de futurs usuaris però també per administracions. Paula Jou explica que “a la diputació de Girona s’han posat les piles i veu que pot ser un model que pot ser bo per donar sortida a immobles que ja tenen. És un avantatge, perquè amb menys inversió poden oferir habitatge protegit”. Ja hi ha projectes en marxa en que l’ajuntament cedeix sòl per a nova construcció d’habitatge cooperatiu o bé edificis buits de titularitat pública.
Tant en el cas de particulars com en el cas d’administracions el primer escull que cal superar és el desconeixement. Clara Pardo explica que cal un canvi de mentalitat i es pregunta: “si no sóc propietari de l’escola, o del metge i en puc ser usuari, perquè no podem plantejar l’habitatge com una forma d’ús i no només com a propietat?”.
Una altra dificultat és el finançament. Només certes entitats bancàries reconeixen les cooperatives per oferir préstecs. La inversió inicial per una cooperativa d’habitatge pot rondar els 15.000 o 20.000 euros d’entrada per unitat familiar per crear la cooperativa. Aquesta part és recuperable. Però després s’ha de pagar una quota mensual no recuperable per cobrir despeses, com per exemple els préstecs. “Els números són alts, però no ho són tant com si el projecte es fes en solitari. I si a més hi ha un ajuntament implicat amb cessió de sòl per habitatge de protecció oficial, les entrades baixen”, expliquen des d’Undos.
Hi ha altres vies i eines de l’economia social i solidària com són els títols participatius. “Són una mena de tiquets de 500 o 1.000 euros que emet la mateixa cooperativa i que ofereix a no socis, amb el compromís de retornar la quantitat al cap d’un temps determinat amb un 2% d’interès afegit. Així aconseguim una entrada de diners que tornem a la ciutadania i no a un banc i els números quadren més fàcilment”.
“Si no sóc propietari de l’escola, o del metge i en puc ser usuari, perquè no podem plantejar l’habitatge com una forma d’ús i no només com a propietat?”
Clara Pardo
Els ajuntaments i l’habitatge protegit
Pobles petits veuen en les cooperatives d’habitatge una solució que té moltes branques. Es reconstrueix patrimoni i s’incrementa població al municipi amb un arrelament fort perquè les cessions d’uns es fan 75 anys i en alguns casos la cessió pot ser hereditària. A més la implicació d’un ajuntament permet rebaixar les quotes d’entrada i fa més assequible l’accés a un habitatge. Paula Jou assegura que “les administracions juguen un paper fonamental, perquè quan hi estan implicades les coses canvien. Es poden retallar costos ja sigui per la compra de sòl o per les promocions”.
Un model per a cada persona
Un dels entrebancs que cal superar per fer el pas de participar en un model col·lectiu de convivència és precisament com es desenvolupa des d’un punt de vista pràctic. “La cooperativa és una eina jurídica i al final és el grup de persones que decideix anar a viure junt i com ho farà. Alguns volen espais compartits i d’altres cadascú el seu pis.”, detalla Clara Pardo. Per això creu que és important que hi hagi professionals que ajudin al grup en aquest procés, perquè no tothom sap què vol fer ni quines possibilitat té.
Les convivències no sempre són fàcils, però Clara Pardo considera que hi ha una generació dels que ara tenen 30 o 40 anys que han compartit pis i ja han viscut les friccions pròpies d’aquestes situacions. “L’assessorament és molt important, també psicològic, per fer que entre tots la recepta funcioni. Per això és important que més enllà dels estatus que són els que marquen les pautes generals de cada cooperativa, també hi hagi un reglament de règim intern. No és obligatori però nosaltres el recomanem perquè estipula com es prendran les decisions, com serà la convivència i l’ús dels espais”, expliquen.
Una altra de les pors són els impagaments. El temor a haver de fer front a despeses sobtades si una de les unitats familiar no compleix el que està establert. En aquest cas, des d’Undos asseguren que la cooperativa té mecanismes d’expulsió per impagament. De la mateixa manera que també els té per fer fora algú que no encaixi al grup o per gestionar casos de separació de membres d’una mateixa o fins i tot la mort d’un soci.
Sostre Cívic, Lacol o Cohabitatge Girona són altres cooperatives que ofereixen assessorament sobre aquest model de convivència.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
