La pagesia de Catalunya envelleix, i molt. I el relleu és incert. Fins al 66% dels pagesos —la majoria homes, que són els que solen ser els titulars de les finques—tenen més de 55 anys, el 26% entre 41 i 55 i només el 10% en té menys de 41. Si bé és cert que sembla que hi ha un repunt per tornar a la terra com a conseqüència de la pandèmia, la situació és complicada i Unió de Pagesos calcula que, en els últims deu anys, Catalunya ha perdut prop de 4.600 pagesos. La pèrdua de pagesos en actiu té moltes conseqüències que passen primer per l’alimentació de proximitat i de qualitat, però que s’estenen cap al model d’organització de la terra, la cultura que se’n deriva, la població a l’entorn rural, la pervivència de pobles petits, la biodiversitat de l’entorn, el paisatge, etc.
El secretari d’Agenda Rural del departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, Oriol Anson assegura a Arrels que la situació és delicada perquè Catalunya està molt al límit. El model agrari s’està reorganitzant amb produccions de més volum perquè siguin més viables econòmicament. Un nou model amb explotacions més grans. “Una altra cosa és que aquest nou model ens agradi”, admet Anson. “Des del departament ens agradaria mantenir una certa vinculació familiar i històrica. Això no vol dir que les empreses familiars no puguin créixer i tenir treballadors. El que hem d’aconseguir són empreses viables d’una mida raonable però molt lligades a l’estructura familiar. Això lliga el pagès a la terra i el fa ser conscient dels recursos, perquè pensa més enllà de l’avui. I això no passa tant quan són inversors de fora sense lligam històrics”.
Anna Paüls té 34 anys, és sociòloga de formació i pagesa de tercera generació. Es dedica al cultiu de la fruita dolça a Corbins (Segrià) i va tornar a casa perquè la feina li agrada, però veu com cada vegada hi ha menys pagesos: “Em diuen que els que estem treballant ens ho quedarem tot, però jo el que voldria és que hi hagués més gent jove al camp, tan de bo! A vegades venem tant el discurs dolent que a qui engresquem perquè la gent s’hi quedi? Els que som dins ho hem de vendre millor”.
“El que hem d’aconseguir són empreses viables d’una mida raonable, però molt lligades a l’estructura familiar. Això lliga el pagès a la terra i el fa ser conscient dels recursos, perquè pensa més enllà de l’avui. I això no passa tant quan són inversors de fora sense lligam històric”.
Oriol Anson, secretari d’Agenda Rural
Les raons que han portat a aquesta situació actual no s’han de buscar gaire lluny en el temps. Si bé és cert que hi ha un degoteig d’abandó del camp cap a la ciutat des dels anys 60, els canvis més importants i accentuats els trobem a partir de l’any 1986, any de l’entrada de l’Estat espanyol a l’aleshores Comunitat Econòmica Europea. “Es va viure un procés d’industrialització del camp, les explotacions eren cada vegada més grans i més intensives. Però s’hi barregen moltes coses. Perquè també hi havia unes certes ganes de fugir, d’allunyar-se de tot el que tingués a veure amb ajupir-se o embrutar-se”, explica a Arrels Neus Monllor, consultora agrosocial i autora d’un dels pocs treballs de recerca sobre el relleu generacional a la pagesia catalana.
“Em diuen que els que estem treballant ens ho quedarem tot, però jo el que voldria és que hi hagués més gent jove treballant al camp, tan de bo! A vegades venem tant el discurs dolent que a qui engresquem perquè la gent s’hi quedi? Els que som dins ho hem de vendre millor”.
Anna Paüls, pagesa
En un estudi que van elaborar per a la Fundació Entrepobles, les expertes Montserrat Soronellas Masdeu, de la Universitat Rovira i Virgili, i Gemma Casal Fité, de la Universitat de Lleida, expliquen que molts dels pagesos a qui van entrevistar “en ser preguntats per si volen que els seus fills i filles es dediquin a la pagesia, la resposta és gairebé sempre negativa. Addueixen que el sector agrari és massa inestable i insegur per argumentar que desitgen que els seus fills i filles decideixin per si mateixos, després d’acabar una formació tan completa com sigui possible”.
Si bé ara mateix és difícil trobar un pagès que obertament digui que no vol que la seva descendència continuï la seva activitat, la realitat és que la desvinculació de la terra per part dels consumidors de l’àrea metropolitana, l’entrada massiva de productes d’importació, l’increments dels costos de producció, que retalla el marge de benefici que, a vegades, arribar a fregar el preu de cost, obliga a pares i mares a empènyer els seus fills a buscar-se la vida fora de l’activitat familiar.
És el que li va passar a la Victòria Pascual i que recollíem en aquest documental. Amb tot, el seu testimoni mostra que hi ha esperança per la pagesia.
Neus Monllor es mostra optimista pel que fa a la revaloració de la tasca pagesa, però no amaga que encara queda molta feina per fer. Creu que s’han de portar a terme canvis estructurals i no perdre de vista que fer de pagès és dur: “Has de crear una empresa i això sempre és difícil. T’has d’enfrontar a crisis de tots tipus: burocràcia amb l’administració, el clima, les vendes, etc. Sóc molt fan de les polítiques d’ajuts a la incorporació, però hem de ser molt curosos sobre com motivem la gent, perquè o saben produir bé i vendre bé o si no és molt complicat”.
Precisament pel que fa als ajuts cal destacar que, segons l’Observatori de Joves del portal Ruralcat, mentre que l’any 2015 es van incorporar 675 pagesos de fins a 40 anys, tres anys després, al 2018, la xifra va baixar fins als 280. L’any 2015, els ajuts —entre els quals s’hi compten els de primera instal·lació— van arribar als dinou milions d’euros, mentre que al 2018 es van reduir fins als quatre milions. És una anàlisi a l’engròs, però el que queda clar és que, com més ajuts, més incorporacions.
Des de l’administració, el secretari d’Agenda Rural explica que té el convenciment que una part d’aquest relleu generacional a la pagesia vindrà de dins, però una altra part important ha de venir de fora del sector. Amb tot, recorda que no és el mateix començar una activitat agrària que obrir, per exemple, una botiga: “Han de començar a treballar, a produir, han de transformar, han de vendre, etc. Han de fer molts més passos. És per això que des del departament estem treballant en diferents línies que no donaran resultats a curt termini però a mitjà termini poden sentar les bases d’una situació millor per la pagesia”.
A més dels ajuts per la primera instal·lació i ampliació, què són a fons perdut, però que requereixen unes condicions molt determinades i unes garanties de continuïtat dels projectes, també, des d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural gestionen els ajuts directes de la PAC, la Política Agrària Comuna, que provenen de la UE. Un altre dels recursos, en el qual no participa directament la Generalitat, però que sí que hi té una certa vinculació, és la Xarxa d’Espais Test Agrari. Aquests espais serveixen per comprovar si un projecte és viable i, sobretot, si la idea que se n’ha fet qui l’impulsa es correspon amb la realitat. Aquesta xarxa la lidera l’Associació d’Iniciatives Rurals de Catalunya (ARCA) i té el suport del Ministeri d’Agricultura i el finançament FEDER. Els Espais Test Agrari són finques condicionades per a exercir algunes activitats agràries i on es posen a prova projectes agrícoles o ramaders en un entorn segur. Aquest sistema vol facilitar i acompanyar la incorporació progressiva de nous professionals al camp.
En la línia del que comentava Anson, Neus Monllor parla d’una nova pagesia que engloba els que no marxen de casa i els nouvinguts. Fa referència als pagesos de segona o tercera generació, que “es formen per aplicar a la finca familiar i innovar en models més sostenibles, més territorials, més agrosocials, i, més que produir matèria barata per a l’agroindústria, fan unes produccions de més qualitat”. Precisa, però, que aquestes produccions han de poder assolir un cert volum, “a partir del qual una explotació és més viable”.
Però la nova pagesia també són els nous pagesos i els nous models agrosocials, una pagesia pionera en promoure grups de consum i de producció, però que no sempre té recursos. Monllor lamenta que “les polítiques públiques que s’han treballat fins ara estan dirigides a la pagesia tradicional i, en canvi, tenim un grau de dificultat en aquests grups perquè a vegades els falta formació, experiència, no tenen base territorial, ni maquinària, ni capital per invertir”.
Aquest nou model agrari incipient, que passa sobretot per la producció col·lectiva, també pot servir segons Monllor, per aconseguir la viabilitat social de les explotacions. A vegades exigeixen una dedicació i esforç personal molt gran, i, malgrat que puguin ser un model econòmicament viable, socialment no en són: els qui hi treballen han de renunciar al temps lliure, a les vacances… “Abans, una família també s’organitzava i podien treballar fins a tres generacions alhora. Tothom tenia feina i un paper, eren una tribu, una tropa. Això és una de les coses que vindran. No seran [projectes comandats] només per persones soles, sinó models col·laboratius. I els nous models requereixen saber i poder fer moltes coses, i també un acompanyament”, analitza.
Ja sigui en conjunt o en solitari, les principals dificultats per poder-se dedicar a l’agricultura o a la ramaderia són l’accés a la terra i a l’habitatge. Pol Gordo, de Ripollet (Valles Occidental), és educador social i, després de viure uns anys a la Garrotxa, va decidir muntar una granja de gallines ponedores d’ous ecològics amb una sòcia. Des de fa un parell de mesos ha canviat d’activitat: continua vinculat a la ramaderia —ara treballa en una granja de vaques— i assegura que començar és molt difícil, sobretot perquè no hi ha terra disponible. “No cal el mateix per muntar una granja de gallines que d’altres animals. Si hagués tingut terra, hauria posat ovelles enlloc de gallines”, explica. I, malgrat les dificultats, afirma, “no m’ha passat pel cap deixar de fer de pagès, però no és fàcil. La pagesia és una estructura d’estat i per això ja hi ha ajudes a fons perdut que et permeten engegar, però l’accés a la terra és l’assignatura pendent”.
També hi ha qui troba casa i que no troba habitatge. És el cas de la Nereida i l’Èric, que explicàvem en aquesta notícia, una realitat que mostràvem també en aquest reportatge.
“La pagesia és una estructura d’estat i per això ja hi ha ajudes a fons perdut que et permeten engegar, però l’accés a la terra és l’assignatura pendent”.
Pol Gordo, pagès
L’administració ja està treballant per afrontar les dificultats d’accés a la terra amb què topen els nous pagesos. Actualment s’està desenvolupant la Llei dels Espais Agraris, aprovada l’any 2019, que contempla la figura del registre de terres en desús per aglutinar totes les que no estan conreades o es volen deixar de conrear. La idea es que es puguin posar a lloguer través d’una convocatòria anual.
Un registre de terres com aquest també podria resoldre un dels handicaps que apuntava Neus Monllor: el contrasentit que suposa que finques viables deixin de funcionar perquè els pagesos es jubilen i que els nous pagesos no hi tinguin accés. La cessió de la propietat de la terra i la vinculació emocional que hi tenen els pagesos són dues dificultats ben estudiades. Oriol Anson explica que, ara com ara, els casos que hi ha de relleu no familiar en una explotació “només es contemplen com un tracte entre dues persones de manera privada”, però un registre públic de terres servirà per mostrar en quines se cessarà l’activitat agrària i que es podrien oferir a altres pagesos que la vulguin continuar. “Aquesta és una nova línia que mirarem d’obrir”, assegura.
Francesc Xavier Carbó, de Sant Genís de Palafolls (Maresme) i de 45 anys d’edat, és pagès fill de pagès i mai no ha tingut cap dubte per continuar amb l’explotació familiar, “tret d’ara”, diu mig rient. Tenen horta i fan venda directa, tant a restaurants com a la parada que tenen al mercat de Blanes. Sempre li ha agradat tenir les muntanyes a tocar, treballar en un entorn de natura, però es lamenta: “vas veient que cada cop has de fer més paperassa: sembla que volen que siguem com una gran empresa i, és clar, això et fa tirar enrere”. El preocupa la manca de nous pagesos, però creu que el plantejament per incorporar-ne de nous no és gaire atractiu: “Cal privar-se de coses, perquè trobar qui t’ajudi, trobar mà d’obra qualificada, és difícil i, a més, és una activitat que no sempre la pots combinar amb el lleure. T’ha d’agradar molt”.
És el que li va passar a Germán Domínguez que, tot i la reticència de l’avi, va recuperar la feina de pagès perquè el motivava molt. Ho explicava en aquest vídeo que li va dedicar Unió de Pagesos.
Per Neus Monllor cal trobar models innovadors que facin que l’agricultura i la ramaderia siguin activitats viables en tots els sentits en el marc d’una economia social i solidària. Posa l’exemple de l’Escola de Pastors, en la qual també participa —us en vam parlar en aquesta entrevista—, que promou projectes d’emprenedoria col·lectiva.
I conclou que “la veritable revolució és visualitzar la nova pagesia”.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
