Cesc Capdevila i Torrell (Barcelona, 1972) va fer un canvi radical de vida als quaranta anys i escaig. Tot i que va treballar molts anys d’informàtic, el seu cor sempre han sigut engrunes de múscul, natura i ocells. Un dia va deixar Torrelles de Llobregat (Baix Llobregat), el seu poble d’infantesa, i es va mudar a Tornafort (Pallars Sobirà) per viure de la seva passió: els ocells i la muntanya. Vuit hiverns després d’haver fet un canvi que l’espantava, viu feliç amb la decisió que va prendre, treballant com a guia intèrpret, com a professor a la Pobla de Segur (Pallars Jussà) per a futurs guies i com a coordinador del Festival de Senderisme del Pirineu i la ruta Ramat de Camins. Porta la gent a veure ocells, a escoltar el bram dels cérvols i a veure com l’estiu es fa tardor. Coses, que com ell explica, li donen un retorn constant.
Què fa exactament un guia intèrpret?
Aquesta denominació prové d’una disciplina que es diu interpretació del patrimoni. El guia busca un fil conductor perquè la persona arribi a unes deduccions i coneixements. Jo segueixo aquesta filosofia, intento que la gent s’adoni del que veu, per què ho veu, com actuen els animals, com s’entén la muntanya. No només és mostrar el paisatge, sinó que hi ha tota una vessant pedagògica al darrere.
Aquest estiu, amb la pandèmia, s’ha fet més turisme de proximitat i sembla que hi ha més gent que es vol apropar a la natura.
S’ha incrementat molt el públic català i sento que hi ha més gent que ha posat en valor la natura, que s’ha adonat que l’hem de preservar o, si no, les coses aniran malament. Però també ha servit per evidenciar que hi ha un problema estructural: tothom fa les vacances a l’agost i no donàvem l’abast. Si vull fer un viatge de qualitat, faig grups de vuit o deu persones, i moltes vegades he hagut de dir que no.
Difons un missatge de respecte per la muntanya, de consum de proximitat, de reducció de la petjada del CO₂… Són valors amb què vas créixer a casa?
Tot i que ara no en soc, em vaig criar catòlic, i a casa sempre s’ha tingut molt en compte vigilar el que fas, no ferir a ningú, no molestar. Això m’ha deixat una empremta. He tingut la sort que la gent de Tornafort viu molt amb el sentiment d’ajudar-se. Al Pirineu som molt pocs i fer xarxa és molt important. Això és una cosa que jo ja tenia a dins i encara m’ho he cregut més vivint aquí. Vas veient que dins el nostre petit món, i amb les poques coses que podem fer, es pot fer un món millor.
Quan era petit m’apassionava mirar El hombre y la tierra, un programa naturalista brutal. Aleshores ja vaig començar a pensar “ei, això és maco, però ho hem de preservar”. Per això crec en l’ecoturisme, en la mínima petjada, en fer activitats que reverteixin al territori per millorar-lo… Fa més de quinze anys que viatjo per Espanya observant ocells, i veus que allò que van dient i sembla que mai passarà, va passant.
Així que de petit t’agrada molt la muntanya. La continues gaudint pel mateix motiu?
Sempre m’han agradat els ocells, no et sé explicar per què. Quan era petit, el meu germà gran i un grup d’amics seus van començar a observar-los i jo sempre els seguia. Abans vivia a Torrelles de Llobregat, que és a uns vint quilòmetres de Barcelona, però és com un oasi al Baix Llobregat, i em passava tot el dia caminant per la muntanya, mirava, aprenia. A finals del 2000 amb un amic vam crear una associació naturalista, buscàvem ocells alpins: la perdiu blanca, el pela-roques… i això ha sigut una de les raons principals per les quals he vingut a viure al Pirineu. Aquesta estima pels ocells no ha disminuït.
Però, tot i això, vas decidir estudiar enginyeria informàtica.
Molts amics del meu germà eren biòlegs i estaven a l’atur o treballaven de professors. Jo no volia això i em vaig deixar guiar pel discurs d’estudiar alguna cosa que tingués futur. Sento que abans es venia molt l’ideal de treballar, tenir una casa, una hipoteca… Va ser una elecció freda, no passional. Però al final, mira, s’ha girat tot. Durant la carrera sempre vaig intentar combinar l’ornitologia amb la informàtica. Vaig fer les meves pràctiques i projecte final de carrera a Lynx Edicions, que aleshores estaven fent el Handbook of Birds of the World, i jo els vaig proposar de construir l’enciclopèdia en línia.
Et gradues i treballes durant quinze anys com a informàtic. Quina relació mantenies amb la muntanya i la natura?
Mai he sigut un informàtic típic. Vull dir que no era el típic friki de gadgets… Quan acabava la feina, tancava l’ordinador i no el tornava a obrir fins a l’endemà. Els caps de setmana, muntanya. I el meu temps lliure sempre l’he dedicat als ocells. Col·laborava amb l’Institut Català d’Ornitologia fent censos, i m’agafava vacances a la feina per poder anar a treballar al parc natural del Pirineu a estudiar els ocells. Només durant els últims anys d’informàtic vaig deixar de combinar el vessant dels ocells i la informàtica.
Fins que un dia vas decidir deixar la feina i anar a viure al Pirineu. Com va ser la decisió?
Va ser un procés molt llarg. Un amic meu va començar a sortir amb una noia pallaresa. Veníem molt aquí i, d’aquesta manera, vaig conèixer aquest entorn. De seguida em va agradar. Va ser aleshores quan va començar aquest rum-rum de deixar Torrelles, dedicar-me a fer censos i portar gent a veure ocells. Però vaig tenir un accident important escalant, que em va fer estar dos mesos i mig en cadira de rodes, i vaig trigar més d’un any en poder caminar per la muntanya sense gaire dolor. La idea d’anar a viure al Pirineu va marxar.
Llavors vaig conèixer la meva parella actual, que vivia al Pirineu, i cada cap de setmana pujava a veure-la. Van passar els anys, la feina d’informàtic no m’omplia i vaig decidir fer un canvi de vida radical. Tenia quaranta anys i escaig, i feia una mica de por. Tenia una nòmina, cobrava bé, treballava a una empresa que havia fundat amb un amic i començava a rutllar. Però ho havia de fer, per amor i necessitat vital. Quan em vaig mudar, la meva família em deia: “ara ets on et toca”.
Vas anar a Tornafort, un poble del Pallars Sobirà d’uns trenta habitants. Com va ser el canvi?
Vaig venir en aquest poble perquè la meva parella hi tenia una casa. Ara fa vuit hiverns que hi visc. Dic hiverns perquè aquí el pas dels anys el mesurem amb hiverns. Es fa fosc aviat, fa molt fred, és quan veritablement les coses són dures. Hi ha molta gent que ve, passa un hivern, i ja no torna. La gent et pregunta “quants hiverns fa que ets aquí?”. Si n’has passat uns quants, ja et consideren del territori, és com si haguessis superat una prova.
A Tornafort hi ha unes trenta persones censades, però n’hi vivim dotze tot l’any. A Torrelles érem unes 7.000. La vida social baixa en picat, has de conviure més amb tu mateix. Jo jugo a bitlles pallareses amb l’equip del poble d’Isil. És un joc tradicional del territori i es juga una lliga i tot. És molt bonic perquè cada tarda de diumenge, des d’abril fins a octubre, juguem, i l’equip local convida a l’altre a berenar després del partit.
Em faig un fart de fer llenya, arreglar la casa, fer manteniment, és un no parar. Són coses que quan vivia a Torrelles no em passaven pel cap. Però en contrapartida, visc a un lloc amb una qualitat de vida brutal i més tranquil. Quan treballava a Barcelona hi anava amb moto i allò semblava un videojoc… Quan hi torno m’adono de la contaminació que hi ha, i del soroll. I sembla que si no tens cada hora del dia omplerta amb alguna activitat estàs perdent la vida. Aquí això ho canvies, veus passar el temps. Veus quan arriba l’hivern, la tardor, la primavera… Es nota pels animals, pel paisatge. A Barcelona sabia que arribava l’estiu perquè sentia els falciots, però des d’aquí és diferent. Vius al ritme de la natura.
Amb només 12 persones al poble us deveu conèixer molt bé.
Quan mor algú és molt bèstia. El sentiment de dolor que tens és gairebé com d’un familiar. Al Pirineu en general hi ha una població molt envellida, que es va morint. Necessitem que vingui gent jove, perquè si no d’aquí a uns anys… si ara som quatre gats, en serem tres. Per això també cal canviar el model de turisme, prioritzar certes coses. A mi em sap molt greu que els polítics vegin que el futur del Pallars siguin les Olimpíades del 2030. S’ha d’apostar més enllà, necessitem alguna cosa per quan no tinguem neu.
Diga’m una cosa que t’hagis emportat als Pirineus de la teva vida d’abans de mudar-te a les muntanyes.
Els meus binocles, són sagrats. Sempre els porto amb mi i moriré amb ells, penjats (riu).
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
