Botànica, mitologia, fantasia i simbolisme. Tots aquests eren alguns dels molts interessos de Joan-Anton Oriol Dauder (Badalona, 1935-2016). D’aquí que, l’any 1994, publiqués la primera edició d’un llibre que els reuuneix i relaciona tots: Botànica màgica (Edicions Sidillà). Ara, trenta anys més tard, el seu fill, Joan Oriol i Giralt, l’ha reeditat i Sidillà n’ha publicat aquesta segona edició. N’ha corregit errors i l’ha volgut apropar a un públic més jove, amb una proposta nova que inclou il·lustracions. Les plantes són les protagonistes del llibre, i les relaciona amb altres àmbits diversos, com poden ser la fantasia o la mitologia. Això era, segons el fill, una de les principals virtuts del pare: podia relacionar les plantes amb tot el que l’envoltava. Tots dos compartien la mateixa passió per l’escriptura, tot i que diferien en allò sobre què escrivien. En aquesta entrevista, Joan Oriol i Giralt conversa al voltant de com era treballar amb el seu pare, de la seva passió per les plantes i per tot allò que explica a Botànica Màgica.
El llibre barreja temàtiques com la botànica, la mitologia, la fantasia, el simbolisme… Són temes que recorda presents a casa?
Sí, i tant. El meu pare tenia diverses dèries. Per una banda, hi havia la literatura i la retòrica. Sobre aquestes, va elaborar un diccionari inèdit de retòrica, que no es va poder publicar perquè era molt erudit i molt llarg. Tenia mil pàgines, de manera que ell i jo en vam desenvolupar una versió reduïda , un diccionari de figures retòriques que es va publicar l’any 1995. Una altra de les seves dèries eren els éssers fantàstics, dels quals també en va fer un diccionari voluminós, titulat Diccionari d’éssers fantàstics, que jo també vaig haver de reduir. La tercera eren les plantes, i en va fer també un gran diccionari, de 500 pàgines. El llibre Botànica màgica reuneixen una mica tots els seus interessos. Les plantes, de manera especial, l’atreien molt.
Aleshores, aquesta no era la primera vegada que treballàven plegats
No. Havíem treballat junts en el diccionari de figures retòriques. És cert que la resta d’obres s’han publicat quan ell ja no és aquí. Ell tenia tendència a les divagacions i a anar-se’n dels temes, i sempre deia que jo el centrava molt. Jo anava més directe al tema, i això li agradava. D’alguna manera, ell abocava tots els coneixements i tota la passió, i després això passava pel meu filtre. Al final, tot escriptor necessita algú que el llegeixi i li sigui crític, perquè aquesta crítica el pugui ajudar a donar forma a l’obra. Algú de confiança, però sense que aquesta faci que no li diguis la veritat. En aquest sentit, treballar amb ell era molt agraït.
Vostè també té interès en aquests temes? O eren més aviat particulars del seu pare?
Jo amb les plantes no m’hi he ficat massa. Ara bé, tot el que podríem ampliar a mitologia, literatura, simbolisme… m’interessa molt, sí. Són temes apassionants, que no s’acaben mai. Vas explorant, hi vas aprofundint… i la cultura és tan àmplia i té tants vessants que no acabaries mai en qualsevol tema sobre el qual vulguis aprofundir. Si vols fer un llibre, has de posar límits, perquè, si no ho fessis, acabaries fent-ne una enciclopèdia. A mesura que hi entres, vas aprofundint i la cosa es va fent cada vegada més grossa. A mi m’interessa molt tot el tema fantàstic, mitològic i simbòlic, i tant.
“Tot escriptor necessita algú que el llegeixi i sigui li crític, perquè aquesta crítica el pugui ajudar a donar forma a l’obra. Algú de confiança, però sense que aquesta faci que no li diguis la veritat”
Ha descobert coses que desconeixia, fent la reedició de Botànica màgica?
Sí, i tant! Ell ja havia fet la feina d’aprofundir en el tema i jo en tenia un coneixement més superficial. He descobert, per tant, moltíssimes coses. El meu pare tenia una gran capacitat de relacionar les plantes amb tot. Havent d’editar les seves obres, no solament aquesta, jo he après moltíssim. Qualsevol llibre seu que jo vulgui editar o reeditar, em genera un gran aprenentatge. Ell era una persona molt erudita i jo no ho soc.
Quines diferències podem veure en aquesta segona edició, en comparació amb la primera?
L’any 1994 es fa una primera edició de Botànica màgica, però surt molt mal editada. Hi havia moltes errades, una bibliografia incomprensible… I vaig tenir l’oportunitat de conèixer en Xavier Cortadelles, que em va dir que coneixia l’obra i tenia un gran interès a reeditar-la. Volia fer-ne una edició il·lustrada, més maca, que pogués interessar també al públic jove. Va triar la Mireia Espunyes, biòloga i il·lustradora,, per fer-ne l’edició.
Quina essència hi ha, del seu pare, en aquest llibre?
Jo crec que els seus coneixements tan amplis i la seva voluntat de divulgar-los i compartir-los. El meu pare escrivia per a ell mateix, però també per compartir el que ell estudiava i aprofundia. Ell, en essència, és això. El que jo veig en els seus llibres són els seus coneixements tan profunds i la seva voluntat de compartir-los amb els seus lectors.
Tot i que l’autor és el seu pare, quan es treballa en un llibre, sempre es deixa un rastre. Hi podem veure també la vostra essència, doncs?
Suposo que sí, però jo no en soc el protagonista. Jo m’he dedicat a corregir errors, lapsus… Al final sempre que s’edita un llibre s’introdueixen tota mena d’errors. En aquest llibre, per tant, jo crec que soc el menys important. Jo he polit una mica el llibre i n’he detectat els errors per tal que arribi el millor possible als lectors, però aquí tota la feina que s’hi troba és del meu pare. Hi ha la seva veu, la meva no és important.
Al llarg del llibre, s’esmenten en repetides ocasions els “poders curatius (i no tan curatius) de les plantes”. Hi creu, vostè, en aquests?
Quan en diem poders, sempre entrem en un àmbit una mica màgic. Però és cert que les plantes són a la base de la medicina, i això està científicament demostrat. Les plantes sempre han servit per curar molts mals. Tenen aquestes propietats curatives, i és un coneixement que s’ha anat traslladant de generació en generació. De fet, els antibiòtics moderns, a banda de la part química, estan basats en principis i propietats de les plantes. No es tracta tant de creure-hi o no, jo crec que és un fet: les plantes tenen propietats curatives. Una altra cosa diferent és quan entres dins l’àmbit màgic de si gràcies a les plantes pots aconseguir altres coses (l’amor, l’encanteri…). Tot això ja forma part de la màgia.
“No es tracta tant de creure-hi o no, jo crec que és un fet: les plantes tenen propietats curatives.”
Creu, però, que aquest coneixement té el mateix pes que abans, o s’ha anat diluint?
El mateix pes no el té, perquè ara vivim en una societat moderna. Ara fem servir medicaments i antibiòtics i tenim una ciència que és la medicina. Però sí que hi ha encara molta gent interessada en les plantes i en les propietats curatives que tenen. Així i tot, és cert que en aquesta societat moderna això ha quedat bastant centrat en determinades persones que hi creuen, o en un corrent d’aquella gent que senzillament no vol prendre pastilles sintetitzades en un laboratori. Perquè tots aquests medicaments tenen efectes secundaris, igual van bé per una cosa, te’n perjudiquen una altra. Però jo crec que sí que s’està tornant a aprofitar els coneixements sobre les plantes, que al llarg dels segles s’ha anat transmetent, al final són els remeis naturals. Evidentment, hi ha coses que no poden curar, però n’hi ha moltes d’altres que sí. Crec que aquest coneixement no s’ha acabat de perdre mai del tot. L’interès hi és i crec que no es perdrà mai.
Vostè escriu majoritàriament poesia.
Jo he fet molta poesia, sí, però també alguna novel·la infantil i juvenil i alguna cosa de teatre. Una miqueta de tot. Tot més de creació literària, això sí. No he fet pas tant d’estudi cultural o folklòric com el meu pare. Ell no tocava pràcticament la creació literària i jo soc al revés.
Aleshores, com és endinsar-se en una obra d’aquest estil?
Entrar dins d’una obra com Botànica màgica és interessantíssim. És un pou de coneixements i aprens moltes coses. Relaciones coses que potser sabies amb d’altres que potser acabes de descobrir. És una descoberta constant i ho trobo molt interessant. Per a mi, editar aquest llibre ha estat un conjunt de descobriments molt interessants. La cultura per a mi és interessantíssima des de tots els punts de vista. Ara sembla que la tecnologia moderna l’estigui enterrant. I la cultura és el que tenim i el que hem de transmetre a les generacions que vindran. Si es perd això, estem acabats com a societat i com a individus.
Al final del llibre, hi ha un diccionari “amb els trets relatius a la botànica màgica i oculta, prescindint de característiques morfològiques, descripcions, i virtuts dels vegetals, així com dels aspectes filològics, històrics, mitològics o simbòlics de les plantes”. Què és el que hi trobem, doncs, en aquest diccionari?
Ens diu que no és un llibre de botànica on poder trobar les plantes descrites des de les característiques i propietats purament medicinals. És un diccionari de botànica màgica i té a veure amb tota la cultura que hem heretat al llarg dels segles. Podem veure quines propietats són màgiques, quins simbolismes tenen… El lector no es trobarà un tractat de botànica científica. Per a això cal anar a altres llibres.
Per acabar, hi ha alguna de les plantes de les quals es parla en aquest llibre que us agradi especialment?
A mi, el que m’encurioseix són les plantes anomenades tenebroses, per tota la història que tenen dins del món de la bruixeria, que les feia servir. D’aquestes, les més importants són la belladona, el jusquiam i la mandràgora. Per a mi, aquestes tres tenen un interès especial i són les que em criden més l’atenció, i el llibre en parla molt.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
