El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) va inaugurar el 12 de juny passat l’exposició Ciència fricció. Vida entre espècies companyes, que es pregunta si podem pensar altres maneres de viure entre espècies diferents. Les respostes es troben a cavall entre la ciència i l’art a través d’una selecció d’obres artístiques i de peces de divulgació científica. Entre les obres que en formen part hi ha El liquen, “un relat de peixos i de natura, de sequera i de pantans, de pedres i de veus a partir de les paraules [de la filòsofa] Donna Haraway”, segons avança el catàleg de la mostra. El CCCB l’acaba de publicar a la seva revista digital. Originalment, El liquen es va presentar en el marc de la Biennal de Pensament Ciutat Oberta, que va tenir lloc a Barcelona l’octubre de 2020, signat per quatre dones: la cantant Maria Arnal (autora, amb Marcel Bagés, de la música), les escriptores María Sánchez i Irene Solà i la il·lustradora Martina Manyà.
Manyà participa habitualment al grup La Cuina del Macba, que tracta diverses temàtiques relacionades amb la sobirania alimentària. Amb guió de Federica Ravera, també ha il·lustrat el còmic associat a l’exposició Dones i muntanyes en moviment, que es va inaugurar el desembre de 2019 a Sort (Pallars Sobirà) i que, el març passat, es va poder veure a la Universitat de Vic (Osona). És barcelonina de naixement, però sent un vincle molt estret amb el món rural, que ens explica en aquesta entrevista.
Com va ser la tasca d’il·lustrar El liquen?
L’encàrrec d’il·lustrar el text El liquen em va fer especial il·lusió, perquè sóc gran admiradora d’aquestes dones. Els llibres de María Sánchez i Irene Solà són referents on torno sovint, igual que la música i les lletres de Maria Arnal i Marcel Bagés. Poder-les acompanyar amb imatges em va fer molt feliç.
Fins a quin punt la natura forma part de la seva obra? en els seus treballs més personals també la hi trobem?
La natura per a mi és una font inesgotable d’admiració i inspiració. D´una manera més o menys directa, sempre està present en el que faig. Últimament, pel fet de treballar amb colors naturals, encara pren més protagonisme, doncs no només la represento, sinó que treballo directament amb ella. Ha passat a tenir un paper actiu en el meu treball, ja que entenc aquesta exploració cromàtica com una acció conjunta, entre la natura i jo. I així contribueix a recordar-nos que els humans també som éssers naturals, i que necessitem el medi natural per a sobreviure.
Amb Federica Ravena, també és l’autora del còmic que va acompanyar l’exposició Dones i Muntanyes en moviment. Allà fan un retrat de l’entorn rural femení de muntanya. Què en sabia, abans d’acceptar aquesta feina, de la realitat del Pallars?
El Pallars ja era per a mi un lloc familiar, estimat i conegut. A través d’aquesta feina he pogut conèixer molt més de prop realitats i problemàtiques de la gent que hi viu, sobretot de les ramaderes. He après conceptes clau, com la diferència entre ramaderia extensiva i intensiva. El problema no rau en menjar carn, sinó en com mengem carn. Reduir-ne el consum, menjar carn local, que provingui de petites explotacions de ramaderia extensiva, que estigui lliure de químics i d’antibiòtics. Tot això no només és saludable, sinó que cal apostar-hi. Així, estem potenciant un comerç just i ajudant a fer que els animals exerceixin el seu paper dins de l’ecologia d’un territori, ajudant a conservar la biodiversitat i contribuint a la prevenció d’incendis.
Quina és la seva vinculació amb l’entorn rural?
Sóc filla de ciutat, però sempre hi he tingut un peu fora. De petita, passava tots els caps de setmana i totes les vacances en una casa enmig de la natura, envoltada de bosc. M’agrada la ciutat, a la vegada que em repel·leix, per això, per poder-la gaudir, necessito sortir-ne molt sovint. Com a bona balança, sóc feliç en un equilibri urbà-rural. Penso que el futur passa per aproximar els dos mons, trencar estereotips i mites, i, sobretot, ruralitzar les ciutats.
Per a l’últim cartell de la Mostra de Films de Dones ha treballat amb pigments naturals. Això, treballar amb materials naturals, és habitual en la seva obra? O ha estat una excepció?
És una idea que ja em ballava pel cap feia molt de temps, i que m’ha portat a començar una investigació i experimentació al voltant dels pigments naturals. Quan em va sortir l’encàrrec de la Mostra de Films de Dones, me’l vaig endur al meu terreny per poder continuar amb aquesta exploració. Estava cansada de comprar material i que, a sobre, generés residus: plàstics i aigua bruta que se’n va pel forat de l’aigüera quan neteges els pinzells. Així que vaig voler buscar altres maneres de fer més sostenibles. Treballar amb colors dels llocs on sóc, que jo mateixa extrec de la matèria primera, em semblava que tenia molt més sentit i que tornava la peça molt més potent i completa. Al meu parer, no només interessa el missatge, sinó també com es transmet aquest missatge, quin és el vehicle, la matèria i els processos amb què s’articula.
És fàcil trobar pigments orgànics, que no malmetin el medi ambient?
La majoria de pigments, avui, són d’origen químic, però, a les botigues de belles arts, també en podem trobar d’origen natural. Tot i que també treballo amb aquests pigments, per a la imatge de la Mostra vaig optar per fabricar-me´ls jo mateixa. Excepte el groc i el blau, que són uns pigments indigo que una amiga em va portar del Marroc, la resta els vaig extreure de plantes i minerals. Podríem dir que són colors situats i de proximitat.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
