Mònica Guilera (Castelldefels, 1970) va fer un canvi de vida quan tenia 30 anys i va passar a dedicar-se a la cistelleria. Ara, 21 anys després, és una gran defensora d’aquest ofici i, a més, recorre el món explicant la tècnica de cistelleria catalana. Una manera de fer pròpia i singular que artesans d’altres països han incoproporat per la seva eficiència. Admet que la percepció del seu ofici és molt diferent ara que quan ella va començar, però, malgrat tot, considera que li falta visibilitat i pateix perquè tot aquest saber es perdi. És per això que el seu treball es basa sempre en tècniques ancestrals, fent peces tradicionals, però també aplicant-les a d’altres objectes d’estètica més contemporània. En aquesta entrevista ens explica com va deixar una feina fixa de despatx per una altra que es fa amb les mans i de la qual no en tenia ni idea.
Un dia vas decidir que et dedicaries a la cistelleria i d’això ja en fa més de vint anys. Et venia de tradició familiar?
No gens. I no en sabia res, de fer cistells, i, fins i tot, crec que abans no ho havia vist mai. Sempre feia feines que no m’agradaven i no sabia què volia. Jo feia de secretària de direcció d’una multinacional americana i una mica abans dels 30 anys vaig entrar en crisi. Sabia que volia treballar per a mi, però no què volia fer. Un dia vaig pensar que volia fer alguna cosa amb les mans, però no tenia cap experiència, ni cap afició, i vaig anar provant coses. Un professor de classe de ceràmica em va dir que hi havia cursos de cistelleria i ho vaig provar.
Per tant va ser com de casualitat?
Sí, sí. Roser Albó, fundadora de l’Associació Catalana de Cistellers i Cistelleres, aleshores era l’única persona que organitzava cursos de cistelleria i en vaig començar un. Un cop al mes, més o menys. I l’endemà ja vaig deixar la feina. En aquell moment, Lluís Grau i Joan Ferrer també feien classes, són dos cistellers excepcionals. I d’altres cistellers tradicionals també em van ajudar molt. D’això ja fa 21 anys, i que hi hagués algú jove que s’hi volgués dedicar els motivava. La veritat és que no hi tenia gens de traça. Mai havia fet res amb les mans i, a més, no aprenc de pressa. Ara sé que els oficis triguen molts anys, a aprendre’s. El meu cap de la multinacional pensava que m’havia tornat boja, i per sort em va arreglar la sortida de l’empresa i em va fer un acomiadament improcedent. Ara sé que vaig fer bé. Els oficis artesans són una oportunitat per tenir una vida creativa. Jo no veig la separació entre el que és el temps lliure i el treball, ho tinc molt barrejat, a mi això em va bé. Ho puc regular i em sento una miqueta més lliure.
En aquell moment, la cistelleria tenia menys prestigi que ara?
Ara està més ben vista ara que aleshores. En aquell moment la gent se me’n reia a la cara. Fins i tot amb un cert menyspreu. I això és per manca de cultura. Hi havia cistellers que no s’ho creien, que m’hi dediqués… Jo he enganxat una època molt bona, però els cistellers de la generació anterior han tingut una feina molt dura. Han hagut de produir molt, moltes peces al dia, amb un procés que és totalment manual, perquè no pots mecanitzar res. Era una feina molt dura realment. Ara és una altra cosa i té més prestigi, tot i que no fa gaire encara em van dir que ‘feia cosetes’…
“Els oficis artesans són una oportunitat per tenir una vida creativa”
La pandèmia ha tingut alguna cosa a veure amb el canvi de percepció de la teva activitat?
Abans de la pandèmia ja ho vam notar. Ara és al contrari que fa vint anys i a tothom li sembla interessant, la meva feina. Però, a més, hi ha tota aquesta tendència de consumir productes locals. La cistelleria feta localment és bastant sostenible. Hi ha botigues que estan plenes de cistells que venen de tot el món. Però ara, que sigui fet a prop és un valor afegit, com també que sigui sostenible. Només fem servir plantes —el vímet (les branques dels salzes) i la canya— i no hi apliquem cap procés químic, només ho remullem amb aigua. El vímet no és tot ecològic, però ja comencen a sortir iniciatives en aquest sentit.
Creu que encara hi ha un cert desconeixement?
No es coneix gaire, no, i és important. La cistelleria tradicional s’utilitzava per fer els coves dels forners, la plata de la roba o el cistell per anar a buscar bolets. De fet, el cistells dels bolets han contribuit a mantenir l’activitat de molts cistellers, sempre n’hi ha hagut demanda. Però si la gent no ho coneix, en pocs anys ja no hi haurà memòria col·lectiva i això és perdrà, quan en realitat és important. La cistelleria catalana té un repertori molt gran de peces. La tradició ha creat un cistell per a cada necessitat. Per collir figues, per collir maduixes, el cistell d’anar a buscar bolets… Tot això ja està pensat, els dissenys ja estan fets i, a més, podem anar dissenyant peces que puguin cobrir les necessitats d’ara. El que ens costa més és la visibilitat. La gent no sap que existeix la cistelleria i que té possibilitats diverses a dia d’avui.
Tu fas peces tradicionals, però també de més contemporànies, totes amb tècniques ancestrals.
Vaig estar molts anys només fent cistelleria tradicional. La gent buscava aquest tipus de peça. Hi ha alguna peça tradicional, com la cistella vigatana o cistella llarga, que és totalment tradicional, però que té un aspecte molt modern. Al llarg dels anys, a partir d’aquestes tècniques tradicionals, he creat uns models una mica nous. Bé, nous?… No saps mai si estàs fent una cosa nova o no. Les meves peces evoluciones a base de fer-les. Vaig fent i vaig imaginant coses que m’agradaria que existissin. Ara m’ho passo bé fent peces una mica més contemporànies amb els mateixos materials —vímet i canya— i hi incorporo colors, també. A més de la cistelleria, vaig aprendre la tècnica de pesca tradicional mediterrània, que és com una mena de malla triangular, la que es feia servir per fer nanses. M’agrada perquè totes dues són tradicions del territori —jo que visc a Vilanova i la Geltrí— i és una riquesa que hauria de perviure, com els castells o els balls populars. És una artesania popular que ha sobreviscut milers d’anys.
A més de fer les teves peces, dones classe arreu del món. Ara ho fas online?
No, no, online les classes de cistelleria són molt difícils de fer. Sí que dono classes per tota Europa. A Alemanya, França, Noruega, Finlàndia, i també als Estats Units. Hi explico la nostra tècnica tradicional. Cada zona té la pròpia. Al llarg de tota la història, l’ésser humà ha trobat les fibres i plantes per fer els cistells i, amb materials semblants, ha arribat a solucions diferents. És molt enriquidor fer classes arreu perquè sempre tenim coses per explicar-nos. A França i Alemanya, per exemple, tenen escoles específiques de cistelleria. Nosaltres no en tenim.
Però diu que vostè explica la tècnica catalana. És singular? Què té d’especial?
Nosaltres tenim el cul de queixal, que arreu en diuen catalan base. I això només ho tenim nosaltres. Amb els mateixos vímets que surten de la base es trena el cistell i la nansa i queda d’una sola peça. A banda que és una tècnica ràpida de fer, el resultat és una peça molt sòlida. De fet, hi ha gent que quan coneix aquesta tècnica la incorpora immediatament i han mantingut el nom de ‘base catalana’.
Aquí no hi ha escola però hi ha l’Associació Catalana de Cistellers i Cistelleres.
Som uns 23, la majoria dels que hi ha a tot Catalunya. A més de muntar la fira internacional de Salt, l’associació sempre s’ha encarregat d’organitzar cursos, fins i tot quan aquesta activitat no despertava gaire interès. A més, ens permet estar en contacte i col·laborar entre nosaltres. Quan fas una cosa tan minoritària has de col·laborar, no pot ser d’una altra manera.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
