A Catalunya hi ha més d’una desena de bancs de llavors i un d’aquests és el del Col·lectiu Eixarcolant, que ja compta amb més de 400 espècies. Totes són varietats agrícoles tradicionals, moltes de les quals estan en risc de desaparèixer. Es recuperen gràcies a les projeccions etnobotàniques i també als intercanvis amb altres bancs de llavors.
Per propiciar aquest intercanvi, s’apleguen a la Xarxa Catalana de Graners que agrupa una desena de bancs de llavors de Catalunya. Alhora, també formen part de la Red Española de bancos de semillas.
Un banc de llavors és un espai físic on s’hi conserven les llavors catalogades i refrigerades. D’aquesta manera garanteixen que el patrimoni genètic, alimentari i ecològic no es perdi. Des d’Eixarcolant, diuen que “un banc de llavors és, per a l’agricultura, el mateix que un museu és per a la pintura, l’escultura o les arts. Amb la complexitat afegida que les llavors són éssers vius adormits, les quals cal renovar de tant en tant -entre 4 i 10 anys de mitjana- perquè si no, el dia que les voldríem sembrar, ja no germinarien”.
Aquesta renovació es fa sembrant regularment les llavors. Es cultiven perquè que floreixin i facin fruits que permetran obtenir-ne de noves, que es podran incorporar al banc. És per això que aquest és un projecte viu amb un activitat constant.
Així d’una banda es conserven espècies que haurien desaparegut, però, de l’altra, també es posen a disposició dels agricultors, “només així seran eines reals de dinamització agrària i econòmica”.
“Un banc de llavors és, per a l’agricultura, el mateix que un museu és per l’art. Amb la complexitat afegida que les llavors són éssers vius adormits”
Col·lectiu Eixarcolant
I és que si no fos a través dels pagesos, aquestes espècies autòctones —o, si més no, tradicionals—, no arribarien al consumidor, i no es podria complir un altre dels objectius dels bancs de llavors: diversificar la dieta amb productes de proximitat. Són tomàquets, bledes, pebrots o enciams que són diferents als que veiem al súper, però que són igual de bons o més, i estan perfectament adaptats. Així s’incorporen més sabors, colors, textures i nutrients a partir de productes locals.
El podcast Ruraletes va dedicar aquest capítol sencer a explicar la importància de les llavors. Ho va fer amb el testimoni d’Eicarcolant i també de Les Refardes i van explicar entre d’altres com es fa aquesta recerca etnobotànica. Com es parla amb avis i àvies que recorden fruites o verdures que ara ja no existeixes.
El col·lectiu Eixarcolant
El Col·lectiu Eixarcolant va néixer l’any 2016 amb la voluntat de “fomentar un model de producció, distribució, i consum d’aliments, i de desenvolupament socioeconòmic, més sostenible, ètic i just”, tal com expliquen al seu web.
Tot això ho fan amb la recuperació d’espècies silvestres comestibles i de varietats agrícoles tradicionals. Volen aconseguir que aquestes espècies i varietats es tornin a cultivar, comercialitzar i consumir i que, a mé.s “tot plegat es faci de forma sostenible i ètica”. A més d’assessorar i de desenvolupar projectes de conscienciació, un dels pilars d’Eixarcolant és el banc de llavors.
Disposen de prop de 400 varietats agrícoles tradicionals. A aquestes s’hi han de sumar les que corresponen a espècies silvestres comestibles i també a varietats ornamentals tradicionals. Cada any es renova una cinquena part de les entrades. Enguany seran 112, entre les quals destaquen fins a 47 varietats diferents de tomàquets.
Aquest any, també s’han recuperat més de 40 varietats tradicionals d’horta pròpies de la Catalunya Central. Les havia conservat el Centro Nacional de Recusos Fitogenéticos , però feia dècades que no s’havien cultivat al territori on es van recollir. Ara, l’objectiu és que tornin a formar part del territori i posar-les a l’abast de la població. El cultiu es farà en nou parcel·les repartides entre les comarques de l’Anoia, l’Urgell i la Noguera.
Segons dades de la FAO, en ls últims 50 anys, el planeta ha perdut tres de cada quatre varietats agrícoles tradicionals. Per aEixarcolant és “una tendència preocupant que cal revertir de forma urgent si es volen garantir aspectes tan fonamentals com la seguretat alimentària, la sobirania alimentària, i l’adaptació al canvi climàtic”.
Com a contrapartida i, si més no, per obrir un fil d’esperança, a casa nostra recentment s’ha aconseguit recuperar una varietat catalana que s’havia perdut i que un emigrant va conservar quan es va instal·lar al Canadà. Podeu llegir aquí aquesta història fruit de múltiples casualitats.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
