Sebastian Pons, (L’Alqueria Blanca, Mallorca, 1972) és dissenyador de moda i, des de fa tres anys, pagès. Als 19 anys va marxar a estudiar a Londres. Des d’aleshores, ha treballat amb les firmes de més prestigi del sector i va ser la mà dreta d’Alexander McQueen. Però des de 2018 torna a ser a casa. Ha canviat Nova York, Londres i París per l’Alqueria Blanca, un poble de poc més de mil habitants. Des d’allà dissenya i confecciona les seves col·leccions, que s’inspiren en la roba tradicional de la pagesia mallorquina. I també cuida la terra.
Es va menjar al món a l’alta costura i fa tres anys que s’ha tornat a instal·lar a Mallorca. Què el va fer tornar?
Jo som d’una família de pagesos. Tenim una casa al poble i una finca a foravila. I després de voltar per tot el món vaig veure que el somni de molta gent era el que jo tenia a Mallorca. A mesura que passaven els anys, quan tornava a l’illa ho veia tot amb uns altres ulls. Una paret desfeta tenia un encant, un carro que passava, una posta de sol…tot va començar a vibrar molt dins jo.
Havia marxat molt jove, als 19 anys, a Londres, a estudiar moda.
Les perspectives amb l’edat van canviant. Quan de petit em demanaven que volia ser de gran jo sempre deia “artista” (riu). No sabia ben bé què volia dir, però el que tenia clar era que tenia la il·lusió d’anar a fora de Mallorca, aprendre una altra llengua, conèixer altres cultures… Mallorca és preciosa, però hi ha coses que no les tenim. I a més, quan era jove el poble em semblava avorrit. Fer feina al camp se’m feia pesat. Li vaig agafar un poc de mania. I amb 19 anys vaig arribar a Londres per estudiar a l’escola Saint Martins i vaig fer la carrera i el màster. D’allà va venir París i Nova York, i Londres una altra vegada. Vaig viatjar molt i vaig tenir una joventut molt intensa. Però, entre que tenia una altra mirada cap a Mallorca i que el meu pare i el meu germà, que eren els que treballaven la terra, van morir, vaig tenir la necessitat i el desig de tornar.
Devia ser un canvi important. La seva feina, la podia fer de la mateixa manera?
Els darrers anys abans de tornar jo tenia una marca de roba amb el meu nom, Sebastian Pons. Competia amb noms molt potents a una indústria difícil. De producció, per exemple, també de venda i, des de l’Alqueria Blanca, era complicat. A més, em sabia greu trobar-me gent que em deia: “m’encanta això que fas, però no m’ho puc comprar” o bé “no tenc el cos per a aquesta peça de roba”. Per fer la meva marca, tot eren problemes. En un moment donat vaig pensar: i si giràs tot això que em va en contra? I si li don la volta i ho gir al meu favor? I així va néixer Muchache, una idea que em voltava de feia temps.
Què és Muchache?
La gent torna a tenir interès per les coses fetes a mà, en vol saber l’origen, qui les ha fet, d’on vénen i quin valor afegit tenen aquestes peces. I vaig pensar que volia fer una línia més democràtica, en què la gent s’hi sentís inclosa, que parteixi dels nostres valors com a cultura. La roba feta perquè duri, i que encaixi amb el lloc on està feta. Utilitzant teles nobles de cotó, llana o seda, volia que anàs en sintonia amb l’entorn. I que tengués colors que surten del meu voltant. De la natura, de les pedres… I així he creat una línia de moda que realment no està gaire dissenyada. Perquè el que conforma el disseny és la mescla entre la persona i la peça de roba. Muchache no té gènere ni té talles. Tothom hi cap. És la roba que s’adapta als cossos. Pensa que ens vestim per tapar-nos i per abrigar-nos, però també per sentir-nos especials. Estic encantat amb aquesta nova etapa. I tenc clar que, per expandir-me, primer m’he de guanyar la meva gent.
“Entre que tenia una altra mirada cap a Mallorca i que el meu pare i el meu germà, que eren els que treballaven la terra, van morir, vaig tenir la necessitat i el desig de tornar”
És un retorn als orígens?
La darrera col·lecció, Aimar Quiscú (estimar algú), va néixer una mica durant el confinament. Vaig passar molts dies tot sol a ca nostra. Una casa que té més de 300 anys. I vaig obrir la caixa [un moble típic mallorquí per guardar-hi roba i llençols] i van sortir calçons de padrins i repadrins, camises de dormir i de fer feina. Vaig revisar el patronatge. Molt bàsic, però molt ben fet. I la vaig estudiar al detall. Vaig descobrir que hi havia roba que s’heretava de pares a fills i, per aguantar el pas del temps, s’apedaçava amb uns sargits finíssims i molt ben fets. Abans, això era un símbol de pobresa, però aquest simbolisme ha canviat. És la voluntat de conservar. Té un altre significat, una altra bellesa. Me va fascinar i vaig pensar que hem de tornar a això. Tornar a donar a la peça de roba el valor que té. Aprendre dels nostres avantpassats que la roba tenia una estètica però també era funcional. Altres cultures han sabut donar rellevància a la seva roba tradicional, però nosaltres l’havíem deixat un poc de banda.
També es confecciona des de l’Alqueria Blanca?
Tenc taller a l’Alqueria i faig feina amb altres tallers de Mallorca. Però és que, a més, tot es fa a mà i hi ha un número limitat de peces. I quan s’ha acabat, s’ha acabat. No vull fer una producció massiva. Tot ha de ser racional.
La presentació d’aquesta col·lecció la vau fer enmig de vinyes.
A les vinyes de Can Majoral, a Algaida. Amb molt poca gent, perquè les circumstàncies ens van obligar. Però ara, quan vius a poble, ja no estàs tan aïllat. I en Biel Modino, que és soci a Muchache, va fer un vídeo espectacular d’aquesta presentació que s’ha mogut per tot el món.
Per a qui són els seus dissenys?
Venc a joves de 20 anys i a les seves tietes de més de 80 (riu). Gent que no tenia un interès molt gran per la moda em diu que li agrada el que faig.
Vostè es va avançar uns anys al que ara molta gent ha fet arran de la pandèmia. Un cert retorn als pobles és el futur?
Jo crec que sí. No té massa sentit que havent-hi pobles divins on la gent pot viure ampla i on podria educar millor els seus fills, la gent visqui apinyada a les ciutats on tot és gastar i tot gira al voltant del fet de tenir doblers. El futur és tornar un poc a la terra. Això ho permeten les noves tecnologies perquè pots estar comunicat amb el món des de qualsevol lloc.
Però és veritat que fa de pagès o no?
Sí, sí! Faig feina a la finca de Na Clavet. Està entre l’Alqueria i Calonge i era del meu repadrí. Estava una mica abandonada i l’estic arreglant. Hi ha ametllers i garrovers. De moment, fa devers un any que només faig voreres netes, faig caramulls de llenya i estic arreglant parets de pedra seca amb un marger. També estic preparant un hortet d’estiu. I és una passada, perquè no he oblidat res del que el meu pare em va ensenyar i que, en aquell moment, no volia fer. I ve un amic amb un tractor i m’ho pas molt bé. Si m’haguessin dit fa 20 anys que faria això, hauria dit que no podia ser. La meva escola va ser marxar per saber què tenia a casa. Ara he aconseguit casar en Sebastian, que és de Londres. i en Tià, de Mallorca. Abans tenia aquestes dues personalitats, però ara ja només som un.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
