Jonathan Cory-Wright (Anglaterra, 1981) va estudiar arquitectura a Londres, i quan va acabar, l’any 2004, es va traslladar a l’Estat espanyol, en concret a Los Molinos de Río Aguas (Almeria) i allà va fer un descobriment que li canviaria la vida. Va comprovar que les canyes que creixien a la vora dels rius podien ser un element de construcció natural, resistent, sostenible, estètic, cooperatiu i sostenible. Que es podien fer construccions de manera col·lectiva, singulars, amb un material que convé retirar de les lleres per mantenir els rius nets, de manera que, fent-lo servir, tancava el cercle productiu. Així va néixer Canyaviva, escrit amb grafia catalana —per poder moure’s bé a la xarxa—, però d’origen britanicoandalús. Ara, les peces d’aquest arquitecte es poden veure de manera permanent a Mèxic, a València, Portugal o l’Índia, però les canyes també permeten construccions efímeres que han format part, entre d’altres, de festivals com el Primavera Sound.
La casualitat va fer que finalment la seva feina estigui totalment lligada a la canya. Com va ser aquest descobriment?
Vaig veure la canya que creixia al seu entorn natural i vaig comprova que és flexible, però, a la vegada, és forta, més resistent del que sembla. I vaig començar a experimentar-hi. Vaig anar fent petites estructures per comprovar com resistia el pes. En paral·lel, vaig aprendre a trenar cordes amb espart i, després d’estudiar-ho bé, vaig veure que lligant les canyes amb espart es podien crear estructures. Vaig buscar gent perquè m’ajudessin a fer un projecte més gran. En vaig publicar un tríptic, que va arribar a les mans d’un periodista de Canal Sur que em va entrevistar i, arran d’això, un arquitecte de Saragossa em va convidar a construir una estructura a l’Expo de la capital aragonesa.
Això va ser un punt d’inflexió? A partir d’aquí es comença a dedicar de ple a la construcció amb canya?
Arran d’aquesta proposta vaig començar a desenvolupar els arcs i em vaig adonar que tenia un coneixement adquirit durant aquests anys d’estudi que podia compartir. Vaig començar a oferir els meus serveis, però cada projecte és alhora un curs de formació.
És un model curiós aquest, però anem a pams. Parli’m primer del material. La canya d’on la treuen?
La canya la treiem del riu que estigui més a prop. Anem a collir-la després d’haver demanat permisos, això sí, però no hem trobat mai cap problema, perquè estem fent una mena de servei, netegem el riu. És molt interessant, perquè estem beneficiant el medi ambient, controlem i fem neteja d’aquesta planta. Si es deixa sense netejar, s’acumula al material sec i podrit i, a vegades, això impedeix que puguin créixer altres espècies.
Per tant, és un material gratuït i sostenible. Això fa que el cost econòmic de les seves construccions sigui més baix que si les fes amb d’altres materials?
El que fem a Canyaviva té un cost alt, perquè calen moltes persones. Per construir 60m2 en necessitem entre quinze i vint. Però, a més, és una feina totalment artesana. Tot es manual, fins i tot el trenat de les cordes que subjecten les canyes, i això requereix molt de temps. Fem estructures efímeres, però també permanents, que cobrim amb fang i calç per protegir les canyes del sol i la pluja. El plus és que són construccions molt maques, amb una estètica molt delicada per la seva forma natural i feta totalment a mà. És per això que, per rebaixar el cost, ho combinem amb els cursos.
Això és el que comentava fa un moment, que cada projecte és alhora un curs per compartir els seus coneixement sobre aquests tipus de construcció. Com s’organitza?
De fet és molt senzill i és molt sensat, però estem poc acostumats a muntar projectes així. Per fer un encàrrec necessitem molta mà d’obra, aleshores ho aprofitem per oferir un curs. Per la part teòrica, els alumnes paguen, però per la part pràctica, no. Demano al client que cobreixi una part d’allotjament i manutenció per la gent que treballarà en la construcció i, d’aquesta manera, també s’abarateix el cost total. És un intercanvi triangular, el client ofereix un espai, els alumnes treballen per ells i nosaltres tenim uns ingresos dels alumnes. Ara, el 21 de març, farem un dels cursos a Alcantarilla (Portugal).
Quan estudiava arquitectura, s’imaginava que acabaria construint amb canyes?
Al començament va ser una sorpresa, però la resta ha sigut bastant com m’ho imaginava, potser més lent (riu), perquè és una lluita contínua. És difícil trobar clients que valorin la feina que suposa. Però bé, la sostenibilitat sempre m’ha interessat, viure en comunitat, prop de la natura… No sabia que ho aconseguiria a través de les canyes, però sí que sabia que treballaria amb les mans. I ara una part de la feina és la d’oficina, fent plànols i càlculs, però una part important és la de construir amb les mans.
La canya és un material amb futur?
El veig molt viable, com a material de futur, perquè és un material a l’abast, es reprodueix molt ràpid, cada dos anys pots tornar a utilitzar les canyes. És un material sostenible, però és que, a més, requereix una manera de construir més participativa. És important treballar amb altra gent. Construir amb canya és natural, resistent, sostenible i participatiu. I no és només una manera de construir, sinó una manera de viure.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
