Arribem un dimecres de pluja a l’oficina dels Agents Rurals, al complex del Sucre, de Vic. La gran esplanada de sorra està totalment enfangada, però a dins la petita oficina hi treballen 4 o 5 agents equipats amb botes i indumentària de muntanya, que semblen viure amb total normalitat les inclemències del temps. Osona és la segona comarca en superfície forestal de Catalunya, per darrera del Berguedà.
Ens rep Ramon Sallent, agent del cos, especialista forestal i membre del grup de suport de muntanya. Sallent du una motxilla i un paraigües gran, de pastor, lligat a l’espatlla. Pugem a la seva pickup verda i, mentre fem marrada per camins estrets, comencem a parlar dels boscos: “A mi m’agrada molt la gent que viu al bosc i del bosc, els pastors i els pagesos de tota la vida. M’encanta escoltar-los. Jo, els parlo de vós, perquè els tinc un gran respecte. Tot i que d’aquests, en queden pocs, i ja són grans. Per això me’ls miro com a una àliga marcenca, que s’ha de protegir, amb el mateix respecte. Ja ho fèiem a casa de petits, quan tractàvem amb la gent gran”. Se’l veu content d’acompanyar-nos. “El bosc és la meva vida fins i tot quan no treballo. Ahir vaig sortir en bicicleta i abans d’ahir vaig anar a escalar. No me’n canso”, assegura.
En Sallent, és un home alt i cepat. Als seus 52 anys és manté en forma fent 4 dies d’esport a la setmana. De pare pagès i mare cosidora, va néixer i viu a Olost amb la dona i dos fills adolescents. Va entrar al cos el 1992.
De camí a Oristà, passem a veure una de les tallades d’arbres que aquests dies controlen els agents rurals. És una feina que fan habitualment. “Quan la fusta rendia i hi havia empreses de tota la vida, amb els talladors solíem tenir molt bona relació. Ara, s’ha precaritzat la feina, les quadrilles van canviant i alguns treballadors són estrangers i no dominen la llengua. Costa més establir-hi conversa. Passem, revisem els papers i fora”, detalla.
Actualment, el cos d’Agents Rurals té al voltant de 500 agents. Està previst que, en quatre anys, arribin als 800. Entre d’altres coses, cal pal·liar l’envelliment de la plantilla. Treballen, sobretot, el bosc, la fauna, la pesca, la caça i en incendis, tot i que també fan altres tasques relacionades amb els espais naturals, la biodiversitat, el patrimoni i la protecció civil.
“Cada cop tenim feines i més diversificades. Una tasca recurrent és anar a treure serps de les cases. Fa 20 anys, la iaia de la casa agafava una canya, la matava i la llençava. O si era una serp blanca, de vegades, se la menjaven. Ara hem avançat i ens avisen a nosaltres.”
“Cada cop tenim feines i més diversificades, al bosc. Per exemple, serveis a gent que ens truca. Una tasca recurrent és anar a treure serps de les cases. Fa 20 anys, la iaia de la casa agafava una canya, la matava i la llençava. O si era una serp blanca, de vegades, se la menjaven. Ara hem avançat i ens avisen a nosaltres. Fa uns anys les serps estaven molt mitificades. A mi el pare sempre m’explicava que quan vaig néixer, volia penjar una llengua de serp blanca, perquè creien que ajudava que el nens tinguessin les dents ben posades”, recorda.
Deixem el cotxe sota d’uns avellaners a l’ermita de Sant Nazari, passem sota uns roures imponents i caminem 20 minuts cap a la fageda de la Grevolosa, un bosc protegit d’arbres monumentals i de propietat pública des de 1994. El Ramon ens ensenya les trampes que posen per a la papallona del boix, monitoritzen “l’evolució d’aquesta plaga”. “El boix –apunta– és un arbust molt estès a Catalunya i aquesta eruga li està fent molt de mal. Se li menja les fulles i deixa la planta molt dèbil. Si ho fa dos o tres de cops, pot arribar a matar-lo”.
Ens creuem amb una parella d’excursionistes i Sallent s’atura al marge del sender per deixar-los passar. Ell, se´ls mira afable, però amb la seguretat d’un policia —des de l’any 2017, quan van ser assassinats dos agents rural al Segrià, el cos ha endurit les seves funcions. Els caminants passen amb els seus impermeables de colors i saluden agraïts. Fins i tot s’aturen a preguntar pel gran faig tombat que obre una clariana al bell mig de la fageda. “Va caure l’any passat amb una d’aquelles ventades. Era l’arbre natural més alt del país”, respon.
Sallent no té clar com s’haurien d’organitzar totes aquestes visites al bosc. “Potser amb llicències d’accés o vedats de bolets”, proposa. I davant els recents allaus d’excursionistes, puntualitza: “S’han multiplicat. Si abans venien 2 o 3 cotxes, no passava res, però ara te’n venen 200 o 300. Potser quan passi la pandèmia i tornem a la normalitat molta d’aquesta gent se’n tornarà a anar de vacances a l’altra punta de món o ja no tindran tanta ànsia d’anar al bosc i tot això afluixa. Se senten campanes de regulació, igual com ja s’ha fet a la Riera de Merlès. Diuen que potser es farà amb l’accés a Fontalba i Vallter (Ripollès)”.
Osona és terra de pocs incendis, tot i la seva proximitat amb el Bages, terra de foc. “Al final, els incendis son un mecanisme d’evolució dels boscos. El que més patim aquí són les sequeres, com les de 2012 i 2015, que van provocar una gran mortaldat d’arbres”, subratlla Sallent. L’espècie més afectada ha estat el pi rajolet (roig), que s’havia potenciat per davant d’altres espècies quan se’n feien els pals de la llum. “Als anys 50-60 podies comptar els arbres que hi havia al bosc, perquè hi havia molts més conreus i els forest s’explotava. Però s’ha anat abandonat l’activitat rural, el bosc ha avançat i cada cop hi ha més combustible pels incendis, que alhora són més grans pel canvi climàtic”, assenyala l’agent rural.
En Sallent ens porta a una riera a Santa Eulàlia de Riuprimer perquè vol ensenyar-nos el cranc de riu autòcton, després que ens n’haguéssim interessat. “Avui amb la pluja està tot mogut i no sé si en trobarem”, diu mentre s’abranda a l’aigua del torrent, posant les mans per sota les pedres sense por. “Aquí en tenim un de petit! No em faran quedar malament avui…” assenyala traient un cranc de riu, una espècie protegida i en perill d’extinció a Catalunya.
I ja enfilant la carretera de tornada, i després d’un matí parlant dels boscos i de la vida rural reflexiona: “Recordo de petit ser a la plaça d’Olost per la nit, amb les cadires del bar plenes de gent, i aixecar-se un tio amb una escopeta de balins i una llanterna per anar a disparar als pardals que hi havia als plataners. I amb això se’n feia una perolada. La gent de la plaça feia cua per disparar. O de quan fa 30 o 40 anys quan pujàvem el Matagalls i el senyor bisbe hi pujava amb el cotxe, o quan veníem del riu amb cubells plens de crancs… Tot això, avui en dia, és impensable. La veritat és que, malgrat tot, la mentalitat ha anat evolucionant cap a millor”.
Text i fotografia: Edu Bayer.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
