Xeic, booo, uuuuuh, vaaaaa i algun macàgum de tant en tant: la jornada d’avui la podríem resumir amb el catàleg de crits amb què els pastors es comuniquen amb el ramat de vaques. En la tercera jornada de la #CaravanaDelta, la família Martorell ha convidat els set artistes participants a experimentar des de dins com és un dia de transhumància. Han estat vuit hores de caminada al llarg de gairebé 13 quilòmetres de camí serpentejant a la frontera entre Catalunya i el País València. No gaire lluny del riu Sénia, els Martorell han empès el seu ramat a caminar pels camins i camps de conreu en el primer dia d’una transhumància que les portarà fins a l’interior de la provínica de Terol. “Suposo que hauràs notat que per això estan tan nervioses”, em comenta en Joan Martorell, el fill gran d’en Lionel i germà de la Mapi.
El cert és que, pel fet de ser la nostra primera transhumància amb vaques, probablement nosaltres estàvem encara més nerviosos que elles. Des del primer moment, ens va magnetitzar l’habilitat de la família i dels ajudants que els acompanyaven per menar el ramat i sobreposar-se als ensurts que se succeïen contínuament: cada dos per tres alguna prenia la iniciativa de separar-se del grup, fet que, entre d’altres coses, va provocar que calgués rescatar un vedellet d’un precipici —sort que l’actriu Ada Vilaró es va adonar d’uns moviments sospitosos darrere d’uns arbustos— o que en el tram final de la caminada els Martorell s’adonessin que s’havia extraviat una vaca pel camí… Que al cap de 30 minuts ja havien recuperat.
En Joan Martorell menava amb destresa un dels dos cavalls de la comitiva, que tenen l’habilitat de frenar i reconduir amb agilitat les vaques que s’escapen de la ruta establerta. El pare, en Lionel, s’encarregava de les tasques de suport al volant d’un Patrol que sempre apareixia amb aigua i queviures al moment oportú. Però ningú com la Mapi per fer creure el bestiar, la dona de la casa es va revelar com una pastora poderosa capaç tant de prendre decisions ràpides i taxatives com d’escampar el bon humor entre tot el grup.
Vam tornar a l’hotel bastant trinxats, però també amb una col·lecció de bossetes de plantes silvestres comestibles amb el corresponent nom de la zona (que la Marina Monsonís aconseguia que li revelessin els pastors), amb una idea de performance basada en el llenguatge singular entre bèsties i animals (l’Ada Vilaró), una llibreta plena d’apunts (l’Andrés Cota), una llibreta plena d’esbossos (la Natalia Zaratiegui), una targeta de vídeo carregada d’històries, gests i mirades de la colla de pastors (la Natacha Sansoz), una admiració renovada per un estil de vida que molts no entenen (en Jaume Vidal) o els primers acord d’una cançó que en David Carabén deurà deixar anar quan la gira de presentació de l’EP Aigua dolça li doni un respir.
En David ja ha tornat a Barcelona —els compromisos professionals l’obliguen—, però la resta som a joc, mentre els raucs de les granotes que sentim cada nit se’ns confonen amb els xeic, booo, uuuuuh, vaaaaa que hem sentit fins entrat el vespre. Hi barregem l’esperit de la Mapi, la saviesa del Lionel i l’eficiència d’en Joan i celebrem haver descobert en pròpia pell, finalment, la transhumància.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
