Des de primera hora, la jornada prometia. El dia anterior, els set artistes de la #CaravanaDelta i la resta de l’equip amb prou feines havíem fet un tast del delta i teniem ganes d’Ebre. I per això al matí ens vam embarcar en una petita llanxa que ens va fer travessar l’aigua fins a la riba de l’illa de Vinallop, una illa fluvial a tocar de Tortosa que avui es coneix més aviat com l’illa dels bous. El motiu és prou evident: un ramat de dotze bous salvatges fa dècades que s’ha ensenyorit d’aquell tros de terra. Encara que, per salvatges que siguin, tenen qui se’n fa càrrec: el pastor ampostí Paco Palmer (ben assistit pel seu gos fidel, el Chip).
En Paco és el primer pastor que hem conegut aquesta caravana. Un pastor-activista, més aviat, que lamenta haver-se de sentir un supervivent d’aquest ofici que tant estima. Al Delta, amb prou feines subsisteixen tres ramaderies de bous, i una és la d’en Paco. A banda dels bous salvatges de l’illa, que estima com a propis. Els artistes van sentir la narració emocionada del Paco explicant la presència ancestral dels bous al Delta i com han contribuït a dibuixar el paisatge i a construir la cultura d’aquest territori. No s’imagina veure un Delta sense bous.
A qui va costar veure els bous salvatges va ser a nosaltres. Les mesures de protecció que ens va oferir en Paco per evitar que ens encaréssim —amb poques possibilitats de sortir-ne sencers— a aquelles bestiasses no podien ser més adients: la meitat de la caravana es va enfilar als pollancres imponents de l’illa, mentre l’altra meitat es tancava dins d’un corral encerclat per una reixa —“ja és ben curiós que els humans ens tanquem dins d’un corral per veure com els bous passegen per fora”, va reflexionar l’actriu Ada Vilaró. Però el que és veure’ls, no va passar. Els bous salvatges són això, salvatges, i fan el que més els convé. I en un matí de calor com aquest, tenint el riu al costat, on voleu que siguin…
Els artistes van sortir del corral i van saltar dels arbres per tornar a pujar a la llanxa i donar una volta a l’illa per descobrir el ramat pasturant immutable dins de l’aigua, arran de la riba. Des de la llanxa, la silueta del ramat es retallava amb un entorn bucòlic de fons i aquell va ser un dels pocs moments del dia en què entre els caravanistes es va imposar, de manera espontània, el silenci per contemplar una estampa que no imaginàvem tan a prop. I la llanxa va seguir riu enllà fins tornar-nos a deixar a l’embarcador del davant per deixar els bous tranquils pasturan en aquell paradís que encara no hem perdut.
El riu ja no el deixaríem en tot el dia, perquè a Tortosa ens hi esperava el llagut Lo Sirgador que ens desplaçaria fins a l’illa de Buda. En aquest cas no es va complir el tòpic del camí que és més important que la meta, perquè una i altra cosa van donar combustible artístic als set caravanistes. Dalt d’aquesta embarcació que fins fa poc més d’un segle havia estat habitual a l’Ebre, al quadern de la il·lustradora Natalia Zaratiegui començaven a aparèixer traços que s’emmirallaven en els paistages de les darreres hores, mentre la curiositat inaudita de Marina Monsonís pels ingredients i la cuina ebrenca es traduïen en dibuixos i apunts a la seva llibreta. Mentrestant, la francesa Natacha Sansoz prenia apunts en un bloc minúscul quan no capturava imatges amb la càmera. Lo Sirgador, amb el vent a favor, va atracar a Amposta a les dues. La cuinera Isabel Alejos, del Petit Cafè, ens esperava al seu restaurant amb un menú en què l’anguila fumada, l’arròs, els pastissets i la garnatxa blanca de la DO Terra Alta ens situava encara més en aquest tros de país.
Altre cop embarcats, en l’últim tram Lo Sirgador es va convertir en un estudi de ràdio, perquè La Tarda de Catalunya Ràdio va connectar en directe per conèixer l’experiència entrevistant-nos al músic David Carabén, al company Gabi Martínez i a mi mateix. La connexió des d’un llagut en moviment no va estar exempta de dificultats —algun tall de cobertura i alguna esquitxada inoportuna— però espero que aconseguíssim transmetre l’esperit fèrtil que s’ha generat entre els participants de la #CaravanaDelta. Podeu escoltar-ho aquí.
Poc després de la connexió, Lo Sirgador atracava al vell embarcador de l’illa de Buda. Allà ens hi esperava amb els braços oberts en Guillem Borés, un dels propietaris d’aquest tros de terra amenaçat, cada vegada més, pels estralls del clima embogit. A Buda només hi podreu entrar si la propietat us ho autoritza —és un entorn de treball que es vol protegir de la sobreexplotació turísitica— i nosaltres vam tenir la sort que en Guillem ens hi acollís i ens fes de guia per aquell trencaclosques d’arrossars, canals, llacunes, boscos de ribera i espais en què regnen els flamencs, els ànecs i mil bestioles més. Em Guillem, que viu del conreu de l’arròs, la caça i la pesca a Buda, va aprofitar l’actitud atenta dels caravanistes per denunciar que els pagesos i ramaders del Delta se senten sols davant de la inacció de les administracions i de la incomprensió dels col·lectius ecològistes. Des del seu coneixement de la zona, l’ampostí (i caravanista) Jaume Vidal l’animava a revelar aquestes veritats incòmodes davant de la resta del grup.
La vehemència del Guillem va impactar la #CaravanaDelta i fins i tot va estimular la inspiració de la colla —”m’acaba de venir una idea!”, va exclamar l’Ada Vilaró abans de saltar del pick-up. Per tancar el dia, en Guillem, generós a més no poder, ens va entaular al mas de la seva finca i va fer desfilar safates de musclos i plats d’arròs caldós amb llamàntol —un crustaci que l’escriptor Andrés Cota va desmuntar amb la destresa del zoòleg que també és. Les dones de la casa cuinaven amb destresa i en cada cullerada ens feien sentir els sabors de la vida que s’escampa arran del riu. Una vida que, si no ens hi posem, corre el risc de desaparèixer.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
