Les granotes que rauquen trenquen la nit de Deltebre, i aquest brogit acompanyarà totes les nits de la #CaravanaDelta, que tot just acaba la primera jornada. Aquests raucs, de fet, actuen com un cert encanteri per als membres de la comitiva, que durant cinc dies recorrerà els lligallos —camins de transhumància—, pastures i el propi riu Ebre: a les fosques tothom se sent immers, ara sí, en un paisatge que ja no es veu, però se sent.
La caravana havia arrencat a final del matí, en un entorn molt menys bucòlic —la desmanegada plaça de Joan Peiró, a la qual l’estació de Barcelona Sants dona, comprensiblement, l’esquena—, amb les tres artistes que han obert el foc d’aquesta experiència: l’actriu Ada Vilaró, la il·lustradora Natalia Zaratiegui i l’artista visual Marina Monsonís. Convocades per l’escriptor Gabi Martínez i aquest mitjà, Arrels, han estat les primeres en obrir debats i compartir idees al voltant d’una experiència que connectarà la ramaderia tradicional, un paisatge en risc i la creació artística.
Sense presses, amb tot el temps del món, si pot ser. La #CaravanaDelta no és una marató turística, és un parèntesi en la vida quotidiana dels artistes que hi participen, tal com ho són per als pastors i ramats transhumants els dies o les setmanes que necessiten per abandonar els refugis d’hivern i tornar a gaudir dels camps oberts de l’estiu. La #CaravanaDelta avança al ritme pausat dels bous i les vaques que acompanyarem aquests dies.
Aquesta aclimatació no es produeix de sobte. Les primeres de la colla pugen a una furgoneta que, pocs minuts després de la trobada a Sants, s’atura en un barri fronterer amb la natura deltaica, però no de l’Ebre, sinó del Llobregat. El primer comando de la #CaravanaDelta salta davant de la seu inabastable de FundEsplai, al barri de Sant Cosme, al Prat de Llobregat. Entre la façana que dona al carrer i el parc interior del lloc, diríem que hem avançat desenes de quilòmetres, si bé n’hi ha hagut prou amb algunes passes per experimentar aquell contrast. El primer motiu d’aquesta aturada és visitar-hi l’exposició Menja, actua, impacta (necessària, corprenedora, recomanable) que desperta en tot el grup les ganes de debatre al voltant de com mengem, com hauríem de menjar i com això afecta el futur del planeta. Durant el dinar —entrepans que duen el segell de Km0 gràcies als ingredients del Parc Agrari del Baix Llobregat veí— salten idees, sorgeixen contradiccions, afloren preguntes…
D’aquesta manera, al Delta del Llobregat es comencen a dibuixar qüestions que es reproduiran i, probablement, s’amplificaran al Delta de l’Ebre.
De delta a delta: la furgoneta torna a carregar els caravanistes, ara sí, per baixar fins al cor del Delta de l’Ebre. Dues hores d’autopista ensonyada, en una tarda prematurament estiuenca, que porten la #CaravanaDelta fins al Delta Hotel de Deltebre, campament base de l’expedició. Les paraules delta i Ebre se’ns repeteixen insistenment com si això acabés d’integrar la caravana al paisatge. La passejada per esperar el sopar ens porta fins a la riba del riu, i les cames de les caravanistes semblen voler arrelar-se dins l’aigua mentre s’arrepengen a les baranes d’un embarcador que ens fa sentir part d’un quadre. “Tranquil·les”, els dic, “la pressa no és l’objectiu d’aquesta caravana”. I la Marina respon que “no saps pas com us ho agraïm”. “Ens heu fet un regal”, afegeix l’Ada. I en Gabi ho rebat: “El regal ens el feu vosaltres dedicant aquest temps aquí”.
A l’hotel ja hi ha arribat el quart membre de la caravana, el polifacètic Jaume Vidal, artista ampostí, tan deltaic com les anguiles. Al sopar, en Jaume ens explica perquè els bous van dibuixar el Delta de l’Ebre i com es bous, avui, són una espècie incompresa. I amb l’esperó d’aquestes històries, l’agroecologia, el feminisme, l’antiespecisme i temes que ni havíem imaginat s’apoderen d’una sobretaula que s’allarga fins l’arribada dels tres darrers caravaners.
El tren regional ha arribat (avui també) més tard del previst, i del taxi que els havia recollit a l’estació de l’Aldea, cap a les 11 en baixen el músic David Carabén, la performer francesa Natacha Sansoz i el zoòleg i escriptor mexicà Andrés Cota Hiriart. Que si l’Andrés, arribat ahir des del seu país, ha de superar un jet lag imperialíssim —segons l’ha qualificat un company de caravana—, que si el periple de la Natacha des d’Auloron Santa Maria (a la comarca de l’Alt Bearn, als Pirineus Atlàntics francesos) fins al Delta de l’Ebre és una epopeia incomparablement superior a arribar-hi des de Ciutat de Mèxic, que si en David…
… En David? Sabedor que la Natacha arribava proveïda de formatges del seu poble per fer-nos-els tastar, i que l’Andrés du amagada a la motxilla una ampolla de mezcal per compartir, ha mogut fils fins fer aparèixer, com per art de màgia, una caixa de vins que elabora a la DO Terra Alta i que ens fan degustar els acords de les cançons de Mishima.
Amb tot, els reservarem per a més endavant. La #CaravanaDelta tot just ha començat. Demà, els bous salvatges ens esperen en una illa de la qual se n’han fet amos i senyors. Ens els mirarem des de la distància, per si de cas, però sentint-nos part d’un paisatge que el raucar de les granotes ens fa més present que mai aquesta nit.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
