Mar H. Teruel, (Tremp, Pallars Jussà, 1984) fa poc més d’un any va decidir fer un tomb a la seva vida. Després d’anys vinculada al negoci familiar, ara està explorant els camins de l’art i les seves peces es poden veure a diferents llocs públics del Pallars i també a moltes cases particulars. La Mar és la petita d’una família de dones que s’ha mogut al voltant de l’hotel Buenos Aires i de restaurant que hi va muntar la mare, Marina Teruel, als anys 70. Tot i que és una persona extravertida i desimbolta, assegura que, en realitat, més aviat és vergonyosa i que les habilitats socials les ha adquirit darrere el taulell de la recepció de l’hotel i servint taules durant disset anys. Ara, però, ha fet un pas al costat i es dedica a confeccionar la carta de vins del restaurant (tots de la DO Costers del Segre, subzona del Pallars) i a l’art, però té clar que la sensibilitat que mostra a l’hora d’agafar el pinzell o l’esprai és fruit de tots els anys dedicats de ple a “Lo Buenos” (que és com es coneix popularment l’hotel familiar), a l’estima per la terra i a la connexió amb l’entorn pallarès que proclamen des del restaurant. Es fa dir Pintocoses a Instagram i, a poc a poc, s’està fent un lloc entre els artistes pallaresos.
Fa poc més d’un any que ha canviat la safata del restaurant per la pintura. S’imaginava que li aniria tan bé?
La veritat és que no m’esperava una rebuda amb tant de caliu. Rebo molts encàrrecs per fer retrats u il·lustracions a partir de fotografies. També faig murals i és una passada, perquè el format m’agrada molt. I pinto amb aquarel·la, guaix, retoladors, esprai o acrílic, i tot això sent autodidacta.
Expliqui’m els seus propers projectes artístics.
Ara el que vull és seguir aprenent i vull fer coses amb tècniques digitals. També estic a l’associació d’artistes a mà del Pallars Jussà que tenen exposades algunes de les meves peces a la seva botiga. Per cert, el benefici de la venda d’aquestes làmines es destina a la protectora de gatets de Tremp. A l’agost m’han convidat a participar a la fira d’art Amb Pany i Forrellat a les portes de les cases de Sorre i Altron i també m’han demanat de fer un mural col·laboratiu amb criatures, i això serà tot un repte.
I com passa de dedicar-se de ple al negoci familiar a l’hotel i al restaurant a la pintura?
Jo havia dibuixat sempre. De petita m’agradaven molt les bèsties i dibuixava cavalls, gatets, això sempre ho he portat a dintre. Durant l’adolescència, pintava coses més canyeres perquè necessitava provocar, feia cares molt més agressives, per exemple. I ho vaig deixar quan vaig començar a treballar al Buenos Aires. Sempre hi havia algú que venia per demanar-me una caricatura, o un grafitti i quatre o cinc cops a l’any tenia algun encàrrec. Si no era per comanda no feia res, però quan tornava a pintar o a dibuixar, me n’adonava que ho trobava molt a faltar. Em deixava molt assossegada i molt alleujada. fins que vaig tenir una pèrdua familiar i després de disset anys treballant al restaurant vaig decidir deixar-ho.
Va morir la seva mare.
Sí, la meva mare tenia 81 anys i va agafar còvid i, tot que li van donar l’alta, les meves germanes i jo ja ens n’havíem acomiadat i ens vam agafar el temps que quedava com un regal. Ella necessitava assistència constant i les hores que passava amb ella em van servir per reflexionar sobre el que estava fent amb la meva vida i vaig fer un cop de cap. Al juny del 2022 la mare va morir.
La seva és una família de dones. Dones amb noms que comencen per M i vostè és la petita.
Jo sóc la petita de tres germanes. Molt més petita (riu). Em porten tretze i disset anys, per això sempre dic que he tingut tres germanes. El negoci el va muntar ma mare als anys 70, una de les primeres dones emprenedores del Pallars, que va posar un bar de carretera que, a poc a poc, es va ampliar com a restaurant i com a hotel. I amb elles tres m’he criat, he crescut i he après. La Marina és la xef, tot i que va estudiar filologia, la Maribel és l’estratega de la sala del restaurant i jo, que vaig fer batxillerat artístic, vaig passar per la recepció de l’hotel i també a la sala, servint, i amb els anys em vaig especialitzar en vins.
Vostè, que es reivindica com a pallaresa, ha après l’estima per allò que els és propi a partir del restaurant?
Sí, és així. Des de petites, fèiem la matança del porc, fèiem mandongo. També tenim un hort, amb ma mare hi collíem tomàquets, enciams, etc. Però darrerament hem anat aprenent coses que no sabíem. Amb Evarist March, botànic del Celler de Can Roca, i amb els cursos de la Fundació Alícia hem descobert la cuina del bosc i també treballem amb productes com la ravenissa, les ortigues o la verdolaga, i això et fa valorar moltíssim el que tens al voltant. Quan jo estava la recepció de l’hotel i recomanava rutes de senderisme pels nostres clients, ja em preocupava de fer-les abans i això també m’ha portat a descobrir el territori.
El territori i els productors i productores del seu voltant.
A partir de la gastronomia hem pres consciència. Nosaltres aquí som molt pocs i és molt interessant que s’hagi creat una xarxa entre productors i restauradors. Tu vens a l’altre i l’altre et ven a tu. Ovelles de la raça xisqueta, pollastres ecològics, la vaca bruna, les truites de riu. Amb els vins hem fet el mateix. A la carta només en tenim de la DO Costers del Segre i de la subzona del Pallars, no volem riojas i somontanos. Amb el beure, com amb el menjar, centrem-nos i potenciem el que tenim a prop.
És l’única de la família amb inquietuds artístiques?
No ben bé. Quan ma mare es va jubilar, va començar a fer cursos per pintar a l’oli, tenia molta gràcia. Però és que la Marina és la genialitat a la cuina i la Maribel és el cor de la sala. I jo he begut d’aquestes dones.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
