“Aquesta pel·lícula és brutal! La Carla Simon ho ha fet perfecte. La meva pregunta és: i ara què fem? on anem?”. Són les paraules de Rafel Ramon coordinador comarcal del Penedès d’Unió de Pagesos i un dels protagonistes del cinefòrum que es va convocar a Vilafranca del Penedès després de la projectar-se la pel·lícula Alcarràs.
Des d’aquesta secció del sindicat agrari van decidir posar sobre la taula la situació que viu el territori i fer-ho a partir de les reflexions que inspiren la pel·lícula de Carla Simón. Es fa difícil pensar que quedi algú a Catalunya que no sàpiga de què va Alcarràs. però per si de cas, el film retrata l’última collita d’una família de pagesos. Després d’haver-se dedicat tota la vida a la fruita de pinyol, hauran de plegar perquè a les terres hi instal·laran un parc fotovoltàic.
Més enllà d’haver aconseguit el màxim guardó del Festival de Cinema de Berlín, un dels més prestigiosos del món, un dels mèrits de la pel·lícula és haver-ho fet tractant una temàtica que poques vegades es mostra. Amb una delicadesa extrema, la directora desgrana les principals problemàtiques que viu la pagesia catalana i alhora, passeja enmig de la intimitat d’una família amb personatges molt reals que van des dels infants fins a un avi.
“M’he sentit reflectit en tots els personatges, amb els nens, amb el pare, amb la mare, amb el cunyat i fins i tot amb l’avi i encara no en sóc”, reblava, mig rient, Rafel Ramon, amb veritable sorpresa de que algú hagués estat capaç de mostrar una realitat tan íntima al cinema.
Josep Marrugat, responsable nacional de Vinya, d’Unió de Pagesos relatava tots i cada un dels greuges que pateix la pagesia, cadascú amb les seves variants, i que queden reflectits a Alcarràs: “potser ens hem convertit en esclaus del monocultiu, allà [Segrià] la fruita de pinyol i aquí [Penedès] la vinya. Hem vist com parlaven de preus baixos, i on hi deien 15 cèntims, aquí en podríem dir 20. Han mostrat gran marques marques que són les que compren i decideixen, s’ha mostrat el que suposa la plaga de conills, aquí serien els senglars. I també el futur incert del jovent, de la manca de relleu, perquè la gent jove es troba una mica empresonada amb manca de perspectives, perquè el que ha vist fer a casa potser no li dona per viure. Finalment hem vist la problemàtica de les energies renovables que aquí també el tenim. La situació és agònica realment”.
Precisament sobre les grans instal·lacions d’energies renovables en va parlar Jordi Asens, responsable de l’organització ecologista Bosc Verd, que també participava al col·loqui. Asens es preguntava “per què en sòl no urbanitzable s’hi poden instal·lar parcs fotovoltaics o eòlics quan no s’hi permet fer res més que la mateixa activitat agrària? No optimitzem el que tenim. Les plaques solars s’haurien d’instal·lar a zones residencials, per exemple o en zones industrials. Però es posa en sòl agrícola perquè és barat. Són només criteris economicistes. Això que mostra la pel·lícula ens pot passar aquí. I si no racionalitzem el que tenim el Penedès es pot convertir en el Baix Llobregat ”.
La quarta participant d’aquest cinefòrum era Maria Rovira que és membre de la permanent nacional d’Unió de Pagesos. Ella feia esment al fet que els pagesos de la pel·lícula no siguin propietaris de les terres que conreen. “La base territorial és absolutament necessària i aquesta és una gran manca que denunciem. Els pagesos som responsable de l’entorn, del paisatge, però contínuament tenim amenaces d’aquest tipus i necessitem algú que vetlli perquè certes coses no passin”. Rovira a més indicia en el fet que no és només la instal·lació d’un parc fotovoltaic o eòlic en sí mateix, sinó que s’han de tenir en compte les línies d’evacuació. “Són els camins que s’obren per poder passar tota la maquinària que s’instal·larà, unes vies que et condicionen la vida per sempre. Et passen per sobre, no et paguen gairebé res i et condicionen la feina i el cultiu, i ningú en parla”, explica Rovira.
Totes les reivindicacions, un cop visionada la pel·lícula, desembocaven en un sola solució “si als pagesos ens paguessin preus justos pel que produïm ens guanyaríem bé la vida, i si ens poguéssim guanya bé la vida, seríem més forts i podríem fer front a totes aquestes amenaces” assegurava Rafel Ramon. I afegia: “el problema és que els preus que paguen, apaguen als pagesos”.
No obstant això, tots coincidien en afirmar que és postiu que se’n parli. Marrugat assegurava: “tot el que sigui donar a conèixer la nostra realitat, benvingut sigui. Que s’escriuen novel·les ambientades al món rural? benvingudes siguins. Hem desconnectat del camp. Abans tots teníem família pagesa, però ara ja no. I a vegades ens volen vendre una imatge bucòlica del camp que tampoc és real”. En aquest sentit, Maria Rovira estava d’acord amb Marrugat però anava una mica més enllà: “abans sempre trobavem algú a la classe política que tenia algun vincle amb el camp. Ara ja no, i s’han desconnectat. I quan els hi parles de territori, de vinyes o de pomeres, no en tenen ni idea i no s’enteren de res ni que els hi posis per escrit. Són els que prenen les decisions i estan totalment desconnectats de la pagesia”.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
