Fa divuit anys, Marta Lloret (la Garriga, 1982) va començar a “caçar” masies. Arreu on anava buscava aquestes cases de pagès, típicament catalanes per descobrir-ne el valor arquitectònic, però també per conèixer-ne la història de cada una i les implicacions que tenen en el territori. Tot aquest coneixement l’ha portat a ser una gran defensora de la masia catalana, unes construccions que reivindica perquè creu que abandonar-les “vol dir perdre una part de la nostra història”. Fa quatre anys, va decidir compartir la seva dèria amb tothom i va obrir els comptes de Twitter i Instagram Caçadora de Masies i, avui, són milers i milers les persones que segueixen la recerca de Lloret i les seves fotografies. Ara ha publicat La Caçadora de Masies. Les cases de pagès, el llegat del nostre país (Columna), un llibre que recull la història de quinze cases per mostrar diversos exemples de les masies que es va trobant en la seva recerca. En paral·lel, continua impulsant el seu projecte Masiaire, que posa en contacte propietaris de masies que no poden fer front a una restauració amb masovers que busquen casa i estan disposats a reformar-la. De moment. les xifres amb què treballen reflecteixen la problemàtica de l’habitatge al món rural: hi ha molta demanda i poca oferta. Han rebut més de 2.000 sol·licituds per només 35 cases.
La Caçadora de Masies. Les cases de pagès, el llegat del nostre país ha estat durant dues setmanes el llibre més venut de no ficció.
Estic molt contenta. No m’esperava aquesta rebuda, perquè jo no sóc escriptora i no havia publicat cap llibre. Havia rebut diverses propostes per fer-ne algun, però no sempre t’ho posen fàcil, perquè hi ha moltes coses a fer. De fet, aquest és un llibre que he escrit de nit (riu).
Què hi trobarà, el lector?
He triat quinze masies i n’explico la història. Són quinze casos paradigmàtics que reflecteixen molt bé la situació actual de les masies catalanes. No hi són tots els exemples, però em permeten explicar diversos conceptes com el de pèrdua de llegat, o el de situacions precàries per poder relatar com se’n surten per tirar endavant.
I ho explica a partir de l’arquitectura, de l’edifici?
Més o menys, perquè cada capítol està plantejat com si es fes una visita. Faig una descripció del que estic veient i a partir d’aquí parlo una mica del passat que m’han explicat, de la situació en què es troben i de com veuen el futur. Però que quedi clar que no són cases gaire impressionants, pel que fa a l’arquitectura. No he triat masies boniques, no era l’objectiu, era més explicar-ne la història que hi ha al darrere.
I quina història expliquen?
Hi ha una casa tancada, una altra que conserven el cognom de la família, que es dedica a l’activitat agrícola i al darrere hi ha una gran lluita i esforç. Hi ha una masia que estava ensorrada i es va recuperar i una altra que s’ha restaurat a través de la masoveria urbana. Hi ha una casa que va quedar buida perquè en van fer fora els masovers per un polígon industrial que s’hi havia projectat i que i finalment no s’ha construït. També poso l’exemple d’una masia on el pare tenia molta sensibilitat pel llegat que va rebre i ho ha conservat tot gairebé intacte. Hi ha una mica de tot.
Per què creu que el llibre ha tingut tan bona rebuda?
Jo crec que la gent ho sent com a part de la seva identitat i hi ha una certa preocupació per com s’han deixat perdre tantes cases. A les xarxes es percep aquesta preocupació, abans jo era una boja solitària i ara ho sóc en comunitat (riu). Fa uns 18 anys que documento fotogràficament aquestes cases. Quan és per feina, sí que ho puc documentar molt bé i tinc recursos, però per a la resta hi dedico el meu temps lliure, que dona pel que dona.
I amb tanta informació com ha anat recopilant en tots aquests anys, no hi ha hagut cap institució que s’hi hagi interessat?
No ha passat mai! I si estem en aquesta situació de pèrdua de patrimoni és segurament per aquest desinterès.
Més enllà de la divulgació, amb el projecte Masiarie pretén, precisament, que es recuperin masies. Però es troba amb una forta demanda de masovers i poques cases disponibles.
Tenim més de 2.000 sol·licituds per 35 masies, que són molt poques. Però bé, ja hem fet feina, han fructificat tretze cases que ara tenen masovers i en tenim més de deu que estan en aquest procés. El procés és molt lent i cada casa té unes problemàtiques determinades. A alguns propietaris no els encaixa cap proposta de masovers i hi ha gent que busca casa, però no es veuen capaços, per exemple, de renovar una coberta. Però bé, hi seguim treballant, perquè ens ho creiem.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
