En Peyu (Muntanyola, Osona, 1986), és humorista, actor, empresari audiovisual, ramader, elaborador de formatges i rural. Celebra molt no haver fet cas al director d’una ràdio que, quan el va contractar, li va demanar que es “tragués la cosa aquesta tan rural” per dirigir-se a un públic més urbanita. Triomfa diàriament amb El Búnquer, a Catalunya Ràdio, un programa que es fa des d’Osona. I reivindica la producció audiovisual fora de Barcelona. Alhora ha impulsat una granja de cabres amb la seva companya, la veterinària Mireia Colonques, i una altra veterinària, Ghislaine Contijoch. Aviat elaboraran el seu propi formatge, que fins ara feia amb Mas Rovira, i la granja es podrà visitar. Mentrestant, ha capgirat els papers i, com a humorista, juga a enfontre’s dels de ciutat i ha trencat amb el personatge del tonto de poble.
A més de moltes altres coses ara té una granja de cabres i elaborarà els seus propis formatges. Vostè ve de pagès?
No, no. La meva família no era pagesa, tenia un restaurant, però sóc de Muntanyola. Molts amics meus eren pagesos, ho vivia molt de prop i féiem cabanes als arbres, també. I havíem tirat amb escopetes de perdigons per matar ratolins dins les corts dels porcs (diu amb la boca petita).
Per tant aquesta cosa rural que mostra el seu personatge és de debò?
Sí, és clar. Tots els humoristes agafem la nostra pròpia personalitat i l’exagerem. Sóc jo, una mica exagerat, això sí… Em van fitxar per a una ràdio i el director em va dir: “ens agrada molt el que fas però el nostre públic és més urbanita, més de ciutat i t’hauries de treure la cosa aquesta tan rural”. Per sort, no li vaig fer cas. (riu). I abans, en l’humor, el personatge rural era el tonto. Jo sóc rural i em faig el rural i faig que me’n ric dels de ciutat.
I combina l’humor amb les cabres?
Tinc una feina molt mental. Em dedico a pensar, rumiar, a ser creatiu, a inventar. I necessito alguna cosa que em retorni al que som, que al final som animals. Alguns cosa que m’exigieixi força física, a l’hort, al jardí… Fer tancats per als animals, per a les gallines… Això em retorna als orígens. No als meus, als de tothom.
I les cabres?
A casa teníem un tros de marge per netejar i un amic em va passar unes cabres nanes. És un animal imprevisible, que fa coses estranyes, i em fan gràcia. Llavors, amb Mas Rovira vaig començar a fer un formatge que es ven a uns supermercats. I va funcionar molt bé. Ara en fem dos.
Però ara el formatge el fareu a casa.
Sí. La meva xicota, que és del meu estil, és veterinària i tota la vida havia treballat en granges de porcs. I vam estar voltant per França i la Cerdanya per aprendre’n. Finalment ha plegat de la seva feina i hem fet un corral dissenyat des de zero perquè també puguem tenir visites. Fa un mes van començar a parir les primeres clabres i ara comencem a munyir-les i a elaborar formatges. Són les primeres proves. És una bestiesa. Tanquem el cicle, però tot és nou. La meva xicota, la Mireia, i l’altra sòcia, la Ghislaine, ho fan tot, i jo ajudo i col·laboro i faig tot el màrqueting que puc. Però els animals no són matemàtiques. Necessitem una parell o tres de mesos.
I llavors ja es podrà visitar?
Calculem que de cara a l’estiu podrem tenir visites. Hem fet una sala de munyir amb vidres panoràmica i també es pot veure l’obrador dels formatges. També hem fet una botigueta petita. Ho hem fet amb tot l’amor del món. I tot molt modern. Hem pensat tots els detalls. Els uniformes per exemple, però també les càmeres amb fibra òptica que hem posat dins del corral de la cabres. Hi ha càmeres a tot arreu i farem un canal de Twitch per poder veure les cabres en directe. Perquè a pagès es fan coses modernes.
“A l’audiovisual hi ha gent molt valuosa fora de Barcelona i volem reivindicar la seva feina. Aquesta gent també té dret a treballar prop de casa.”
A més de les cabres, també està lligat al seu territori perquè la productora El Corral la té a Gurb (Osona).
És que no jo no sé què fer a Barcelona. Quan estudiava hi vaig viure un any i ja en vaig tenir prou. La gent diu que hi ha tantes coses per fer a Barcelona… I jo, quan tinc unes hores mortes, moltes vegades acabo fent dos viatges perquè, sinó, no sé què fer. La veritat és que intento fer-ho tan bonament com puc. Però per mi és molt més important de descentralització de la indústria audiovisual. Nosaltres treballem a una casa de pagès al mig de Gurb i aposto perquè els productes surtin d’aquí i es facin aquí. Des d’El Corral estem fent el primer programa de tota la història de Catalunya Ràdio fora dels estudis. Ho gravem tot des d’aquí. La nostra filosofia és la de crear un precedent. A l’audiovisual hi ha gent molt valuosa fora de Barcelona i volem reivindicar la seva feina. Aquesta gent també té dret a treballar prop de casa. I, com a curiositat, quan contractem algú de Barcelona sempre ens pregunten si els pagarem el desplaçament. Quan és a l’inrevés, això no passa mai.
Què en pensa d’aquesta onada de gent que ja decidit deixar la ciutat per anar a poble?
No confio massa en la humanitat en general. Això jo crec que són febres i que, un cop passi la pandèmia, tot tornarà al lloc on estava. És com això de la compra de proximitat. Voldria equivocar-me. Però bé, també he de dir que per als pagesos més pagesos no ho fas bé mai i, alhora, són els mateixos que es queixen que les feines es perden.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
