La consideració de ser una ovella negra té totes les connotacions negatives del món. La reben els diferents, els que trenquen la norma, els que no funcionen com els altres, els que criden l’atenció… Sempre ha estat així. Bé, sempre, no. De fet abans del segle XIX aquesta expressió no hauria fet fortuna perquè les ovelles negres eren igual d’abundants que les blanques o, fins i tot, més i va ser només per interessos comercials que es van anar arraconant. No de forma natural, sinó per intervenció humana. La selecció va ser tan bèstia que a l’Estat espanyol, per exemple, van estar a punt de desaparèixer i encara ara estan en perill d’extinció.
Segons explica Sàpiens, ens hauríem de remuntar a 6.000 anys aC per trobar algunes evidències arqueològiques, descobertes a l’Iran, que indiquen que es van començar a seleccionar les ovelles per extreure’n la llanam encara independentment del color. En alguns escrits de l’època romana, es fa referència a les ovelles que els romans van trobar al nord de la península Ibèrica quan hi van arribar. Per la descripció que en fan, semblen de la raça merina i la majoria eren negres.
Passant de la Península Ibèrica a Anglaterra, i saltant-nos uns anys —al segle XVIII i XIX— el color negre de les ovelles s’interpretava com una marca del diable. Segurament, en aquell moment, en el rerafons d’aquesta creença ja hi havia interessos econòmics. La raó era molt senzilla: la llana blanca és podia tenyir fàcilment i tenyir la negra o bé era pràcticament impossible, o per fer-ho, prèviament s’hi havien d’aplicar tractaments químics per poder-li donar color després.
Si bé, poc abans, hi ha haver una època en la que les ovelles negres eren igual d’estimades que les blanques. Si més no, al regne d’Espanya. De fet la llana negra s’havia destinat a la confecció de vestimenta per a capellans, militars i pastors. Però, a mesura que baixava el nombre de capellans i pastors, les ovelles negres van anar perdent paper.
Així les coses, a través d’encreuaments diversos es va aconseguir que, tot i que el gen dominant és el negre, avui ja no sigui el més habitual. El gen recessiu és el que s’ha convertit en predominant, i ara ser l’ovella negra, té connotacions negatives.
El moment del retorn
Però, atenció, perquè sembla que la tendència està canviant. Com dèiem, a la península Ibèrica està pràcticament extingida. Però a Extremadura hi ha el ramat d’ovelles negres merines més grans del món. Ho explica Gabi Martínez al seu llibre Animals Invisibles. Pertany al ramader Miguel Cabello, que reuniex 1.500 exemplars que el pastor ha anat aconseguint una mica d’aquí, una mica d’allà, i que ara alimenta només amb herba exempta de fertilitzants.
Pel que fa a les ovelles manxegues, de ramats només negres, en queden 15, mentre que, de blanques, són prop de 158. A casa nostra, a Vallcebre (Berguedà) , Berta Flotats i el seu company Eric Garcia, tenen un ramat d’ovelles Ryelan a la Granja Bufulà. Les van anar a comprar a York a Anglaterra. Totes blanques. Però la casualitat (la casualitat genètica, vaja) ha volgut que un mascle que van comprar en una altra explotació hagi tingut el gen necessari “i ens han anat neixent alguns xais negres. Estem molt contents. Les desitgem molt, aquestes ovelles negres”.
A diferència del que pugui semblar, per la Berta “és interessant tenir aquesta varietat, perquè tens un color diferent i, a més, perquè no cal tenyir la llana, el color ja és el que és”.
També s’ha de dir que si us passegeu pel camp de l’Alt Aragó, veureu que, a gairebé tots els ramats d’ovelles, n’hi ha una de negra, i no és casualitat. Quan aquests animals no tenen ni un sòl pèl blanc, es diu que son ovelles martas i se’ls atribueixen poders. Diuen que eviten que caiguin llamps al ramat, que el protegeixen i que, a més, estimulen les blanques.
Però, del domini de les ovelles negres, no només en queden aquests exemplars resistents, també se’n conserva alguna cosa més profunda. La intervenció humana, en els encreuaments que les van convertir en minoritàries, encara no ha pogut canviar certs comportaments que deuen estar gravats al codi genètic de totes les ovelles i que fan que, siguin blanques o negres, es comportin d’una determinada manera. Davant dels atacs nocturns de depredadors com el llop, les ovelles tendeixen a agrupar-se i a quedar-se quietes amb un intent de mimetitzar-se en l’entorn. Una tècnica de defensa que només s’estén perquè es pensen que encara són negres perquè blanques, són més visibles que mai.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
