Des de la teoria de la selecció natural formulada per Charles Darwin fins a l’estudi de la biogeografia —la disciplina que estudia per què unes espècies viuen en determinats llocs i no en d’altres—, l’observació, anàlisi i estudi de la biodiversitat de les illes ha estat fonamental per comprendre els processos evolutius i generar noves teories al llarg de la història.
Ara, un nou estudi publicat a Science Advances ha alertat que les illes concentren al voltant del 75% de les extincions globals registrades per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN). Segons els investigadors, l’activitat humana fa milers d’anys que afecta els ecosistemes insulars fins al punt que ha provocat una homogeneïtzació de la biodiversitat de les illes. Així, els ecosistemes insulars actuals són el resultat de milers d’anys d’impacte humà, i no únicament de processos ecològics i evolutius abans de l’arribada dels humans.
En procés de desaparició
El projecte —liderat pel doctor Thomas J. Matthews de la Universitat de Birmingham amb la col·laboració de diverses entitats espanyoles com el CREAF, la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), el Museu de Ciències Naturals de Granollers i el Centre Tecnològic BETA (UVic-UCC)— ha registrat pèrdues extremes a diferents arxipèlags com l’illa Christmas, ubicada a l’oceà Índic, que ja ha perdut el 80% dels mamífers i llangardaixos endèmics. El mateix ha ocorregut a l’illa Rodrigues, on han desaparegut el 100% dels rèptils autòctons; i a Hawaii, on s’han extingit el 70% de les aus terrestres.
Tal com assenyala Sandra Nogué, investigadora de la UAB i del CREAF i coautora de l’estudi, “en general, observem que l’extinció d’espècies endèmiques i la introducció de plantes i animals àmpliament distribuïts en altres parts del món fan que les illes siguin més homogènies i cada vegada més semblants”. Entre les causes de les extincions hi trobem l’aparició d’espècies invasores, la tala de boscos per obrir zones de cultiu o bé urbanitzar-les, i la introducció d’animals domèstics o associats a l’activitat humana com ara rates, gats, cabres o porcs, entre d’altres. Ho explica Natàlia Martínez-Rubio, investigadora del CREAF: “Moltes espècies insulars van evolucionar durant milions d’anys sense grans depredadors, amb la qual cosa acostumen a ser molt confiades; per tant, són especialment vulnerables a nous depredadors, que acaben desplaçant-les”.
Una problemàtica mundial
Tanmateix, no cal viatjar fins a l’oceà Índic per trobar casos similars. Tal com explicàvem fa poc en un article d’Arrels, avui una serp invasora està amenaçant d’extingir la sargantana de les Pitiüses (Podarcis pityusensis), una espècie endèmica d’Eivissa, Formentera i els seus illots.
El mateix va passar amb l’òliba gegant (Tyto balearica) —una espècie endèmica de les illes Balears—, que va desaparèixer fa segles: “La seva desaparició s’associa a l’arribada dels humans», assenyala Martínez-Rubio. Avui, els llangardaixos gegants de les illes Canàries (Gallotia) també veuen minvar les poblacions per l’expansió de la serp reial de Califòrnia (Lampropeltis californiae). També passa amb el colom canari cuablanc (Columba junoniae), endèmic del bosc de laurisilva de les illes Canàries, que comença a ser considerat «gairebé amenaçat», segons la UICN, a causa de la pèrdua d’hàbitat i de depredadors com gats i rates.
Aquestes pèrdues no només suposen una reducció del nombre d’espècies, sinó que deriven en ecosistemes menys funcionals. Oriol Lapiedra, investigador del CREAF, ho exemplifica: “Quan desapareix una espècie insular, també desapareixen les funcions ecològiques que exercia. La sargantana de les Pitiüses, per exemple, actua com a dispersora de llavors i pol·linitzadora i controla plagues d’insectes com ara els crustacis isòpodes”.
Ara bé, els animals no són els únics que pateixen les conseqüències de tot plegat. Les plantes també estan afectades, però acostumen a ser les grans oblidades: «Per exemple, gràcies al pol·len fòssil, s’ha conegut que dues espècies vegetals van desaparèixer abans fins i tot de ser estudiades científicament, com una espècie de roure (Quercus) i un carpí (Carpinus) que habitaven a l’illa de Tenerife», assenyala Nogué.
Entendre el passat per conservar el futur
Si els investigadors es limiten a analitzar i estudiar únicament les espècies que han sobreviscut fins avui, el resultat serà una visió molt parcial de com eren realment els ecosistemes. Tal com explica Ferran Sayol, investigador del Centre Tecnològic BETA (UVic-UCC) i un altre dels coautors, “les teories científiques podrien ser incompletes si no s’hi incorporen les alteracions humanes històriques”. En aquest sentit, els autors de l’estudi proposen combinar l’estudi de fòssils, pol·len antic, ADN antic, col·leccions de museus i registres històrics, a més de millorar les bases de dades globals de biodiversitat.
«La història de les illes és fonamental per comprendre com han evolucionat les espècies, entendre què passa quan desapareixen i, en darrera instància, contribuir a conservar-ne el futur», conclou el Dr. Thomas J. Matthews.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
