La Xesca va anar acumulant vivències, però el destí li va oferir tornar al seu poble, quan va sortir una plaça d’infermera. “Va ser el destí”. Amb un somriure nostàlgic, recorda com els professionals sanitaris, en aquell temps, vivien lligats al poble, amb disponibilitat les vint-i-quatre hores del dia, els set dies de la setmana. Per fer vacances, ells mateixos havien de buscar qui podia substituir-los.
Algunes tasques avui semblarien impensables: no hi havia material d’un sol ús. Recorda les hores viscudes bullint xeringues de vidre per esterilitzar-les i com, impotent amb el sistema rudimentari, agafava el tren cap a Barcelona per comprar de la seva butxaca agulles d’un sol ús que després destinava als pacients. Era “una atenció sanitària feta a mà, de tu a tu, que anava més enllà de l’acte mèdic”.
text / Cora Muntané Morera
[Aquest fragment pertany a la secció Sàvies del número 23 de la revista Arrels. Si vols gaudir de la història completa o descobrir altres personatges del món que torna, subscriu-te a Arrels].
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
