Tal dia com avui del 2019, la plataforma RuralMineras, de la comarca de Cuencas Mineras (Terol, Aragó) va proposar que cada 16 de novembre se celebrés el Dia Internacional de l’Orgull Rural, amb tanta empenta que, tres anys després —i amb una pandèmia entremig–, han sigut capaços de dissenyar una bandera i composar un himne i tot per a la diada. La festa encara és lluny de convertir-se en un esdeveniment popular, però ens ha servit de pretext perquè sis persones que viuen al rural expliquin a Arrels perquè es poden sentir orgulloses d’haver mantingut (o escollit) aquesta opció de vida.
Raquel Serrat: “És un model de convivència col·lectiva que cal conservar”
La responsable de Medi Rural i Dones d’Unió de Pagesos, Raquel Serrat, valora que, al poble “no t’hi sents mai sola”, malgrat que no sigui un espai adient per a qui busqui “una vida social intensa”. Per explicar aquesta paradoxa, distingeix entre la solitud i la soledat: “Hi ha moltes hores de solitud, però no de soledat, perquè sabem que, si ens passa res, els veïns ens ajudem en el que calgui.” Per això, defensa que “és un model de convivència col·lectiva que cal conservar”
Sempre que pot, explica que viu a Queralbs (Ripollès) —on porta una ramaderia de cavalls de raça pirinenca catalana—, un municipi on, fora de la temporada de vacances, amb prou feines hi viuen 26 persones: “Som gent amb sentit comú, que vivim en un món real amb la cultura de l’esforç i el gaudi a parts iguals. Hi som perquè ens agrada i ens ho estimem i no ho canviaríem per res”. Des del seu punt de vista, “els pobles no estan buits, és la nostra realitat la que moltes vegades està invisibilitzada.”
David Segarra: “És un món ple de projectes, de vitalitat, de resistències”
El periodista David Segarra va néixer i créixer València, però, després de voltar món, va descobrir que al costat de casa hi tenia l’horta, un entorn rural a tocar que, malgrat això, vivia una realitat completament oposada a la de la ciutat. Això el va portar a rodar, entre d’altres, el documental Savis de l’horta, on donava la veu als habitants d’aquest espai agrari importantíssim. D’aquell rodatge, en David —que avui viu dins de l’horta i que combina la seva tasca periodística amb la de llaurador— en va treure molts aprenentatges: “És cert que, després de veure aquell primer documental, molta gent deia ‘quina llàstima que aquest món desapareix, que siguin els últims’. Però és la percepció contrària a la que jo descobreixo quan m’introdueixo als pobles, al món rural, a les comarques. Allà hi ha moltes dificultats, però de cap manera és un món que s’acaba. És un món ple de projectes, de vitalitat, de resistències.”
Al voltant d’aquesta revitalització de la ruralitat —que en David pensa que els grans mitjans de comunicació no expliquen, més enllà de considerar-la una moda— la reflexió del periodista valencià és que, des de la crisi de 2008, “estem perduts i confosos i cerquem respostes preguntant-les a la gent gran, als pobles o a les ciutats. I per açò hi ha una nova generació d’homes i dones que reorientem els nostres valors cap al món agrícola, el dels pobles. Recuperem i redescobrim les nostres arrels.”
David Segarra ens va exposar la seva visió de la nova ruralitat en aquesta entrevista.
Gemma Carbó: “Té tres grans virtuts: sabers que són necessaris, la millor gestió del temps i les relacions i el treball en diàleg amb la natura”
Com a directora del Museu de la Vida Rural, a Gemma Carbó li correspon reflexionar sobre els valor contemporani de la ruralitat. No se sent tan còmoda paralant de l’orgull de sentir-se rural com destacant les tres virtuts d’aquests entorns que, des del seu punt de vista, interpel·len les societatas urbanes d’avui. La es refereix “al coneixement i als sabers que estan lligats a la vida rural i que són rabiosament necessaris avui dia per parlar de sostenibilitat.” En segon lloc, destaca que, al rural, hi ha descobert “una gestió del temps i de les relacions personals molt més sensata i connectada al benestar” de les persones. I la tercera virtut que posa de relleu és “la possibliltat de treballar en un diàleg constant amb la natura sense, renunciar a la connectivitat global.”
Albert Espadamala: “Som gent entregada, lluitadora i constant”
És pagès i, quan aixeca la mirada de la terra i el bestiar i la passa a la pantalla del mòbil, es converteix en un dels tuitaires més actius del col·lectiu @pagesosGPS, des d’on transmet una vida pagesa ben allunyada dels tòpics i el folklorisme. Per a ell, viure al món rural suposa conviure amb una gent que “en la majoria de casos és molt senzilla, però molt entregada, lluitadora i constant.” Quan pensa en les comoditats que ven la societat urbana, encara admira més: “Poden viure en llocs realment complicats, amb dificultats d’accés o de serveis, però segueixen allà, lluitant cada dia per defensar el que creuen i estimant el seu entorn, la seva casa o el seu ofici.” I això el fa sentir-se orgullós “de ser rural i viure lligat a la pagesia.”
Vanesa Freixa: “El territori rural és un territori amb tantes possibilitats…”
La veu de Vanesa Freixa —pastora, il·lustradora i activista— és de les més escoltades del món rural d’avui a Catalunya. Montanyana de soca-rel, ha impulsat diverses iniciatives per dinamitzar socioeconòmicament el Pirineu, però sempre respectant els valors heretats d’un territori que coneix bé. I per això ha constatat que “el territori rural és un espai amb tantes possibilitats… El problema de vegades és que [els nous habitants] es troben amb uns locals que donen poca importància al que són com a cultura i territori, i que miren molt cap enfora.” Davant d’això, defensa que cal fer “un esforç molt gran per reconstruir aquest amor propi, que es transmet de generació en generació.” Diu que és optimista: “Per sort, tot això canvia –com sempre, a ritme rural– i, a part, hi ha la gent jove que ja ho veu des d’un altre punt de vista.”
Vanesa Freixa ens va fer aquestes declaracions a la primera entrevista que vam publicar a arrels.info.
Imma Puigcorbé: “Mai haureu vist un cel més preciós que el que podem veure els habitants dels pobles de muntanya”
Imma Puigcorbé, veterinària i ramadera, explica la seva feina a Twitter, a vegades amb una certa controvèrsia, però sempre des de l’honestedat de qui mostra el seu dia a dia. Per a l’Imma és un orgull viure a l’entorn rural des de la seva infantesa. “Un pati sense límits, construir cabanyes, la colla d’amics del poble (que perdura tota la vida), la llibertat de créixer en plena natura… Són tot un privilegi que fa que les criatures siguin molt més enginyoses”. També li agrada sortir al carrer i conèixer tothom, “que et saludin i saludis, les xerrades llargues amb les persones grans que et permeten amarar-te de la seva saviesa”. I també valora molt viure en silenci, “aquest bé tant preuat que aquí només es trenca per les esquelles de les vaques quan pasturen”.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
