Tornar al camp per crear

En un poble petit, una masia torna a obrir portes. No ho fa per convertir-se en allotjament turístic ni com a segona residència, sinó com a espai de treball i de creació. Aquesta escena, que fa uns anys hauria semblat excepcional, avui es repeteix en diversos punts de Catalunya. Lluny dels grans equipaments culturals i dels circuits habituals, projectes impulsats per artistes i creadors s’instal·len al camp amb una idea clara: no ser-hi de pas, sinó quedar-s’hi. 

No es tracta només d’un canvi d’escenari. El desplaçament de creadors cap a entorns rurals està estretament relacionat amb una revisió profunda de les maneres de produir cultura. Els ritmes accelerats, la precarietat del sector i la pressió constant per generar resultats visibles han portat molts professionals a buscar alternatives. El camp apareix, en aquest context, com un espai que permet repensar el temps, el treball i la relació amb l’entorn.

La pandèmia va actuar com a accelerador d’aquest procés. El confinament va evidenciar fins a quin punt el model urbà era fràgil i, alhora, va obligar el sector cultural a aturar-se. Molts artistes i gestors van començar a plantejar-se si tenia sentit continuar concentrant tota l’activitat en les ciutats. Per a alguns, el món rural va deixar de ser un lloc associat exclusivament al descans o a les vacances i es va convertir en una opció real per viure-hi i treballar-hi.

Aquesta relació entre art i natura no és nova. Al llarg de la història, nombrosos creadors han buscat al camp un espai de retirada o d’inspiració. La diferència principal amb el moment actual és que avui aquests projectes no es limiten a una experiència individual. El que emergeix són iniciatives col·lectives, arrelades al territori, que estableixen vincles amb la comunitat i que entenen la cultura com una eina de transformació social.

A Catalunya, aquest tipus de projectes s’estan desenvolupant en comarques diverses i amb realitats molt diferents. A la Cerdanya, per exemple, Entorn ocupa la casa de Cal Tor, al petit nucli de Músser, un poble d’una trentena d’habitants. Impulsat per Maragda Farràs, el projecte avui funciona com un espai de residència i recerca centrat en els materials naturals i les tècniques de construcció sostenible, però té un origen menys ambiciós i menys programàtic del que podria semblar.

“El projecte va començar perquè jo volia fer-me un taller per poder crear a partir de materials d’aquí del territori”, explica Farràs. En aquell moment, la idea no anava més enllà d’una necessitat personal. Farràs, formada en disseny de producte, buscava un lloc on treballar amb les mans i amb recursos propers, sense imaginar encara que aquell espai acabaria acollint artistes d’arreu. “No coneixia ni el terme residència artística”, admet. La voluntat inicial no era crear un centre cultural, sinó construir un espai de treball propi.

Amb el temps, però, el projecte va anar canviant. Farràs recorda que la possibilitat d’un taller aïllat, en un entorn de muntanya i en solitari, li va començar a generar dubtes. “Vaig pensar que en dos anys estaria aquí aïlladíssima, sola, i que no tenia gaire sentit fer un projecte que pogués tenir un final tan curt”, explica. A partir d’aquí, Entorn va començar a créixer de manera gradual, prenent decisions sobre la marxa i adaptant-se a les necessitats que anaven sorgint. “No era gens ambiciós al principi. Ha sigut un camí molt orgànic”, resumeix.

Avui, Entorn acull creadors que arriben sense una obra definida i que construeixen el seu treball a partir del lloc. El paisatge, el clima i, sobretot, la matèria són elements centrals del procés. “Ens interessa treballar a partir de coses físiques, no tant d’idees abstractes”, apunta Farràs. Fusta, llana, pedra o fibres animals es converteixen en punt de partida per a la creació, però també en una eina de relació amb l’entorn social.

Aquesta aposta respon també a la voluntat d’establir vincles reals amb la comunitat local. A Músser, com en molts altres pobles petits, el coneixement del territori està profundament lligat al treball manual i a la relació directa amb els recursos. “Les zones rurals tenen molt a ensenyar a la gent que fa creació contemporània”, defensa Farràs. Segons explica, el treball amb materials compartits facilita una comunicació més fluida amb els veïns que no pas altres formes d’expressió artística més allunyades de l’experiència quotidiana.

La relació amb el poble no es planteja, però, en termes de transformació. Farràs és crítica amb aquest concepte, molt present en el discurs institucional. “No m’agrada gaire parlar de transformar el poble”, diu. “Sembla que abans no hi hagués res o que faltés alguna cosa, i no és així”. Des del seu punt de vista, el projecte no pretén alterar les dinàmiques existents, sinó reconèixer el valor del que ja hi és. “El que fem és agafar tot aquest coneixement i donar-li el pes que té”, afegeix.

Aquest enfocament es tradueix en tallers oberts, converses informals i trobades quotidianes en què artistes i veïns comparteixen temps i experiències. De vegades, són activitats planificades; d’altres, situacions espontànies que sorgeixen del dia a dia. “Potser un artista està interessat en un material concret i acabem anant a parlar amb algú del poble que ha treballat amb això tota la vida”, explica Farràs. El projecte es construeix així a partir de petites connexions, més que no pas de grans esdeveniments.

Les persones que passen per Entorn no hi arriben amb un projecte tancat. El treball es construeix a partir del lloc, de la convivència i del temps compartit. Aquesta manera de fer qüestiona la lògica habitual de producció cultural, sovint orientada a resultats ràpids i visibles, i posa l’accent en el procés, l’aprenentatge i la relació amb l’entorn.

Experiències penedesenques

A l’Alt Penedès, Mas Palou representa una altra aproximació a la creació des del camp. El projecte va néixer en plena pandèmia, en un moment d’incertesa generalitzada, i des del principi ha apostat per una manera de treballar basada en la lentitud i l’escolta. Situat en un entorn agrícola actiu, Mas Palou entén el paisatge no com un decorat, sinó com un element que condiciona el dia a dia i les pràctiques artístiques.

Aquí, la prioritat no és acumular activitats ni generar una programació constant. El projecte funciona amb pocs participants, estades llargues i una relació estreta amb l’entorn immediat. Aquesta opció permet establir vincles més profunds i fugir de la lògica de consum cultural ràpid que sovint domina a les ciutats.

També a l’Alt Penedès, a Font-rubí, Espai de Marge recupera una masia del segle XVIII amb una proposta que combina art contemporani i pràctiques tradicionals. A més d’acollir residències, l’espai organitza activitats que connecten la creació amb els oficis del territori. Fer pa, treballar la pedra seca o parlar sobre la gestió del bosc formen part d’un programa que busca posar en valor coneixements sovint invisibilitzats.

La relació amb la comunitat local és un dels eixos centrals d’Espai de Marge. Les activitats no es plantegen com a exhibicions puntuals, sinó com a espais de trobada i d’intercanvi. Aquest treball a llarg termini és clau perquè el projecte no es percebi com un element aliè, sinó com una part més de la vida del municipi.

Contra els tòpics

A la Garrotxa, el col·lectiu Nyamnyam desenvolupa a Mieres una pràctica que uneix art, alimentació i pensament crític. Instal·lat al poble des de fa gairebé set anys, el projecte no neix al marge del territori, sinó en diàleg constant amb ell. “Sempre intentem desromantitzar la idea de natura i comunitat”, explica Ariadna Rodríguez, la creadora d’aquest espai, “A vegades sona molt idíl·lic, però és una realitat plena de dissensos, de conflictes i de situacions que s’han d’afrontar”.

Aquesta voluntat de fugir d’una mirada idealitzada travessa bona part del treball de Nyamnyam. Viure i treballar en un poble petit no és, segons Rodríguez, una experiència bucòlica, sinó una forma concreta d’arrelament. “Per nosaltres, la comunitat s’entén molt des del poble, des del veïnatge”, explica. La criança compartida, els grups de consum, la participació en pressupostos participatius o la implicació en iniciatives locals formen part d’un dia a dia que condiciona tant la vida personal com la pràctica professional.

Els projectes de Nyamnyam sovint parteixen de processos col·lectius que acaben al voltant d’una taula. Els àpats compartits no són un gest anecdòtic ni una escenografia, sinó un espai real de trobada. “Aquests moments, ja sigui en una caminada, en un taller o al voltant d’un àpat, són espais de possibilitat”, assenyala Rodríguez. Espais on no només es generen respostes, sinó també preguntes i noves maneres de relacionar-se.

Treballar des de Mieres els ha permès dilatar el temps i aprofundir en els processos. “La possibilitat d’allargar els tempos fa que també s’allarguin les relacions”, explica. Aquesta lentitud es reflecteix en una pràctica artística molt vinculada a la recerca i a l’escolta del context. Alguns dels seus treballs més recents parteixen precisament de la voluntat d’entendre el lloc que habiten, posant en relació disciplines diverses com la ramaderia, la geografia o la climatologia.

Rodríguez insisteix que una de les intencions principals del projecte és mostrar la complexitat del món rural, més enllà dels tòpics. “És important que la gent entengui que viure i treballar en un poble petit no és una postal”, afirma. Des de Nyamnyam, l’objectiu no és reforçar una imatge amable del paisatge, sinó obrir espais de reflexió sobre les tensions que travessen aquests territoris, des del monocultiu fins als impactes ambientals o les transformacions socials.

En aquest sentit, Nyamnyam no entén la cultura com un producte final destinat a l’exhibició, sinó com una pràctica situada, que es construeix a partir de les relacions i del temps compartit. El territori no és un escenari, sinó un agent més del procés. “Nosaltres estem una mica de pas”, diu Rodríguez, “i entendre això també forma part de la feina”.

Les experiències pioneres

A Cal Rosal, al Berguedà, el Konvent ha transformat un antic convent de monges de finals del segle XIX en un centre d’experimentació creativa multidisciplinària. El projecte acull una manera d’entendre l’expressió cultural arrelada al territori i orientada a donar forma i visibilitat a la identitat artística de la comarca. Avui dia, és una de les iniciatives de referència en l’àmbit de les noves expressions culturals en l’entorn rural. Lluny dels circuits institucionals, el Konvent aposta per la llibertat creativa i per propostes que sovint no troben encaix en altres espais. La seva funció se centra en la mediació cultural, deixant en mans dels artistes la creació i interpretació de l’entorn, en un context paisatgístic en transformació constant.

Al Priorat, el Centre Quim Soler, fundat l’any 2006 al Molar, promou activitats culturals lligades a la literatura i a la cultura del vi, dos dels eixos principals de la identitat de la comarca. La seva programació s’articula al voltant de les estacions de l’any i inclou iniciatives que connecten creació, territori i memòria. Un dels projectes més rellevants és Priorat en Persona, una proposta que convida escriptors i habitants del Priorat a compartir estades i experiències que culminen en la redacció de cròniques literàries. El centre reivindica així el paisatge com a font d’inspiració artística, sovint invisibilitzada dins els relats culturals dominants.

A l’Alt Pirineu, a més de 1.300 metres d’altitud, el Centre d’Art i Natura de Farrera funciona com una residència artística i científica per a creadors i investigadors d’arreu del món. Inaugurat l’any 1996 gràcies a una iniciativa veïnal, va ser una de les primeres residències artístiques internacionals de Catalunya. Gestionat per l’associació d’Amics del Centre d’Art i Natura, l’espai ofereix estades de treball en un entorn de desconnexió i contacte directe amb el paisatge. La convivència entre disciplines artístiques i científiques és un dels eixos centrals d’un projecte que entén la natura no només com a font d’inspiració, sinó com a part activa del procés creatiu.

El Museu Terra a Espluga de Francolí, ocupa un antic convent i ofereix una mirada diferent sobre el patrimoni i l’art. A diferència dels museus convencionals, el centre aposta per propostes vinculades a la vida quotidiana i al context rural. No hi programen exposicions de gran impacte mediàtic ni formats espectaculars, sinó projectes que dialoguen amb el territori i amb les persones que l’habiten.

Malgrat les diferències entre aquests projectes, tots comparteixen una mateixa base. No són iniciatives urbanes traslladades al camp de manera acrítica, sinó propostes que neixen de la realitat local i que busquen establir relacions duradores. La implicació amb el territori no és només un discurs, sinó una condició necessària per a la seva continuïtat.

L’impacte sobre l’entorn rural

Diversos informes d’institucions públiques han assenyalat que aquest tipus d’iniciatives tenen un impacte positiu que va més enllà de l’àmbit cultural. Contribueixen a reforçar la cohesió social, generen activitat econòmica i ajuden a redefinir la imatge del món rural com un espai amb futur. Tot i això, els mateixos estudis remarquen que la consolidació d’aquests projectes depèn sovint de factors estructurals com l’accés a l’habitatge, la connectivitat o el suport institucional.

En un context de despoblament i envelliment de molts municipis, la cultura apareix com una eina possible, no pas l’única, per imaginar noves formes d’arrelament. Els projectes que aposten pel treball a llarg termini, la col·laboració amb el veïnat i el respecte pel territori obren camins que van més enllà de la simple programació cultural.

Tornar al camp per crear no és una solució màgica ni una tendència uniforme. És un procés complex, ple de contradiccions, però també d’oportunitats. El que mostren aquestes experiències és que la cultura pot existir fora dels grans centres urbans sense perdre qualitat ni sentit. Al contrari, en molts casos, el vincle amb el territori esdevé una font de contingut, de preguntes i de formes de fer que difícilment podrien sorgir en un altre context.