Marina Barberà és una il·lustradora i dissenyadora gràfica de Valls (Alt Camp). Amb formació en Belles Arts, Història Contemporània i Il·lustració i Còmic, s’ha especialitzat en la creació d’il·lustracions per a projectes culturals, marques i editorials.
Al llibre De vidre. Històries i receptes de les remeieres dels Pirineus ens parla de la figura de la dona al món rural centrant-se, especialment, en les herbolàries, trementinaires i remeieres dels Pirineus. Mitjançant una obra il·lustrada, Barberà plasma la memòria de totes aquestes dones que han viscut i encara viuen de la natura.
Què et va motivar a iniciar el projecte?
El projecte va començar com una col·lecció de fanzines on cada fanzine tractava de la recuperació d’un remei popular. Fa uns anys vaig crear-ne un sobre com curar l’airada, ja que la meva àvia, cada cop que estàvem malalts per un cop d’aire, ens preparava un ritual curatiu. No ho feia només a casa: tot el poble s’hi adreçava perquè els curés. Sempre ens ha generat molta curiositat, però els de casa no sabíem què feia realment fins que m’hi vaig interessar.
Quin vincle tens amb la natura?
Sempre he viscut al camp, però amb certa distància. Així com la meva àvia tenia el costum d’anar a buscar farigola, romaní… Jo he viscut al camp però no en connexió directa amb la terra. He sigut autodidacta a l’hora d’aprendre de les herbes i reconnectar amb la natura.
Com vas conèixer o contactar amb les remeieres?
Vaig seguir el projecte d’anar publicant fanzines dedicats a diversos remeis fins que vaig descobrir una convocatòria al Centre d’Art i Natura de Farrera i m’hi vaig presentar. Em van concedir una beca per fer una estada a Farrera, i allà vaig conèixer l’Anna, una remeiera. D’ella provenen totes les receptes del llibre. És un pou de saviesa inesgotable i el projecte es va anar transformant a poc a poc en un llibre.
Va ser fàcil guanyar-se la seva confiança?
Ella ho volia compartir absolutament tot i des del primer dia em va acollir amb els braços oberts. Cada vegada que fa receptes es va apuntant els petits canvis, però a l’hora de confiar-me els remeis no és creia que tingués autèntics coneixements. Encara no entén per què jo vull fer un llibre parlant de les seves receptes, no dona valor al que fa. Tot i així, és conscient que ella va aprendre aquests coneixements per transmissió oral i generacional, i sap que si vol que la tradició continuï, ha de compartir els seus coneixements.
Què et va portar a voler abordar aquest tema des d’una perspectiva de gènere i feminista?
Cada estada que feia a Farrera, la gent del meu voltant em deia: “Ja te’n vas a veure la bruixa”, A mi, això em generava cert rebuig. No és ni una bruixa ni una trementinaire. Em va generar una necessitat pròpia d’explicar i entendre com era de debò aquesta figura de la dona remeiera.
Expliques que el vocabulari ha estigmatitzat les remeieres, sovint associant-les amb la bruixeria. Creus que aquesta percepció està canviant?
Crec que s’està transformant bastant i que té a veure amb el valor cultural que els estem donant. Al llibre parlo de la paraula metzineres, que reflecteix molt bé aquest canvi de valor que li he donat. Originalment, metzina tenia el sentit de “ciència mèdica”, però amb el temps va passar a designar una substància tòxica. Les primeres trementinaires se sentien orgulloses de la seva feina, però més tard aquest ofici es va convertir en motiu de vergonya.
Parles de “ceguesa vegetal”, és a dir, la tendència d’ignorar espècies vegetals. Ens estem allunyant del món natural?
Vaig sentir el distanciament en primera persona quan vam fer la recepta de l’oli d’hipèric. Tinc aquesta planta a fora de casa, però tot i haver sortit a passejar tota la vida, mai no l’havia vista. És curiós, perquè quan la coneixes, comences a veure-la per tot arreu. Aquí casa els jardins sempre han sigut males herbes i quan comences a investigar veus que totes les herbes o tenen propietats medicinals o te les pots menjar, nodreix molt.
Al llarg del llibre remarques la importància de la memòria i el fet que sovint no la podem veure. Com has intentat representar aquest concepte al llibre?
De diverses maneres, des de la part històrica fins al tractament de les receptes. També el fet que les receptes estan dibuixades i escrites a mà, em sembla una part més humana, t’ofereix una experiència sensorial com si fossis tu qui està escrivint la recepta.
La il·lustració té un paper fonamental en el llibre. Com l’has treballat?
Dins el llibre es diferencien dos tipus d’il·lustració. Per una banda, hi ha la il·lustració de les receptes —en blanc i negre— i de l’altra tenim els paisatges, que com que representen l’exterior, són de colors. El tractament de la imatge també varia, ja que amb les receptes és més descriptiu. Volia acostar les receptes al lector i que aquest sentís que és fàcil i que ho pot fer, clarificar els passos. La il·lustració a color va ser molt més experimental. El punt en comú que tenen totes és que estan totes fetes a mà. Era més coherent, ja que el procés d’agafar cada ingredient i fer la recepta és lent. Venia d’una època que estava fent més il·lustració digital i el llibre m’ha tornat a connectar amb el treball a mà.
Què t’ha inspirat més del paisatge i com creus que les imatges contribueixen al missatge del llibre?
Cada dia quan m’aixecava a Farrera em posava a dibuixar el que veia per la finestra a primera hora del matí. De totes les estades tinc cada matí dibuixat. Al principi ho feia per mi, sense mirar més enllà d’un exercici, però al final va acabar encaixant perquè fos la portada.
Com vas fer el procés de selecció de les receptes? Vas prioritzar algun tipus concret de remeis o hi ha una intenció especial darrere de la tria?
La forma inicial d’acotar-les va ser decidint les plantes. Les vam escollir per proximitat i territori, ja que, al final, dur a terme les receptes és l’única forma de preservar el llegat. Un cop escollides les plantes, vam intentar fer una recepta per cada forma d’extracció. Després, pots agafar una forma d’extracció i portar-la a una altra planta. Al llibre tens tots els processos explicats i el ventall és ampli.
Ja has rebut els primers feedbacks del llibre?
Ha tingut molt bona rebuda. Sobretot en destaquen que no és el típic llibre de receptes, però que tampoc és un manual etnobotànic ni massa tècnic. A més, a mi em coneixien com a il·lustradora i la gent es va quedar sorpresa que arribés amb un llibre, però en llegir-se’l m’han vist amb un vessant complet. El llibre és molt Marina.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
