Segles enrere, per transportar fusta des del bosc només hi havia una opció que fos més o menys ràpida: els rius. Nois joves, no hi ha constància que hi hagués dones, recollien els troncs de fusta tallats un any abans perquè deixessin anar la saba i els lligaven convertint-los en una mena d’embarcació primitiva i així pujats a sobre, els conduien fins on fes falta surant sobre l’aigua.
L’ofici és ancestral i per situar en el temps, l’últim rai —que és com s’anomenen els troncs de fusta lligats— que va baixar pel riu Noguera Pallaresa per fer un servei, hem d’anar fins a l’any 1932. Amb l’aparició de les elèctriques i les preses que van alterar cabals del riu i la construcció de carreteres, les dures baixades pel riu ja no tenien sentit.
Però, curiosament, a Catalunya encara hi ha raiers. I hi són perquè l’ofici es passa de pares a fills —ara també filles— amb la intenció de commemorar una feina heròica.
L’Associació Cultura de Raiers de la Noguera Pallaresa i de Pont del Claverol no és l’única que hi ha a Catalunya, però sí que és la més activa i amb més nombre de socis. En tenen 400, i la majoria dels quals, coneix la història dels raiers i el seu ofici. Ells són els responsables de l’Espai Raier. Un museu que ara trobareu obert els caps de setmanes i durant l’estiu cada dia i que es troba a la Pobla de Segur (Pallars Jussà).
Segurament l’activitat més espectacular és la Diada del Raier que es fa el primer cap de setmana de juliol amb una baixada commemorativa pel riu. Recorda la primera que es va fer l’any 1972, quaranta anys després que desaparegués aquesta activitat. Tenint en compte que sobre el rai hi caben poques persones, tenir la possibilitat de fer la baixada s’ha convertit en tot un privilegi. Tot i que sigui en petit format, durant el cap de setmana es reprodueix l’activitat que feien els raiers.
Del bosc recollien les bigues de pi o d’avet que ja ja havien preparat els picadors. Els tiradors, baixaven els troncs fins al rius amb tracció animal que els arrastraven o bé es deixaven lliures perquè la força de l’aigua els portés fins al riu principal.
Un cop allà lligaven les bigues perquè formessin una plataforma i ho feien amb les redortes, llucs (branques primes) de bedolls que prèviament s’havien retorçat per convertir-los en una mena de corda natural súper resistent a l’aigua. Aquestes redortes, moltes vegades eren els pastors de la muntanya els que les preparaves durant les hores d’espera acompanyant el ramat.
Era l’hora de baixar pel riu amb el vehicle que s’havia construït amb el mateix material que s’estava transportant. Ho portaven als ports fluvials de la Pobla de Segur, Tremp, Balaguer, Lleida, Tortosa i Amposta, principalment.
S’hi estaven dies. Calia molt força física i molta resistència. Es movia amb rems al davant i al darrere. A vegades no menjaven res durant tot el trajecte, i la ganxa era el pal de paller per mantenir l’embarcació. Feia funcions de timó, de suport per agafar-s’hi, per penjar-hi el farcell amb la roba perquè no es mullés i sobretot per recuperar els troncs que es deslligaven del rai. Hi ha poca informació sobre aquesta activitat però tot els indicis apunten que l’heroïcitat d’aquest ofici anava més enllà de la força i la resistència perquè també s’hi jugaven la vida. A tall d’exemple, si es feia una baixada amb tres rais, cada un d’ells d’uns tres metres d’allargada, tenint en compte la força del riu, sembla lògic que molts d’aquests joves morissin en el trajecte. D’altra banda també sembla que eren font de vida, perquè la manera més ràpida de baixar un malalt era sobre un rai, per exemple. Però sigui com sigui, la qüestió és que un cop arribaven al seu destí no tenien transport per tornar i havien d’espardenyar, que no és altra cosa que tornar caminant cap a casa seva.
És per això que en la Diada dels Raiers també es commemora aquest retorn i es fa una caminada popular per recordar com devia ser.
El que no deixa de ser sorprenent és que l’Associació Cultural dels Raiers de la Noguera Pallaresa es va constituir l’any 1979. No és només que l’activitat hagués desaparegut des de feia 47 anys, sinó que els homes que havien fet de raiers ja eren molt grans. La seva presidenta, Paula Dalmau, és neta d’un dels impulsors d’aquesta associació Pere Dalmau que amb Àngel Portet i Ramón Boixareu la van posar en marxa.
Ella té clar que és raiera. I a la pregunta de com coneix aquest ofici, assumeix que el sap de forma natural, és a dir a través de la transmissió vertical. “Es va passant de generació en generació, i el meu avi va ser un dels que va ajudar a recuperar aquesta memòria i va iniciar a la resta de la família. Des de ben petita veig a la generació del meu pare que ha estat vinculada amb l’associació, aprendre com lligar els rais”, explica. Una transmissió cultural que està del tot implantada i que es mostra amb orgull.
De fet els raiers són font d’atracció turistica amb el seu propi museu i amb la celebració de la Diada, però també són font d’inspiració.
La dissenyadora de moda, Míriam Ponsa va presentar una col·lecció que es diu precisament així, Raiers. En va parlar amb Txell Bonet en aquest capítol de Ruraletes dedicat al que van anomenar Moda pagesa. Si bé sembla que els pantalons de ratlles que portaven els raiers eren els seus calçotets, perquè els pantalons els tenien resguardats al farcell allunyat de l’aigua.
Però no és l’única que hi ha vist potencial artístic. Agustí Paüls és és fuster i actor i un apassionat dels raiers. També ha format part de l’associació i ha trobat en el raier un personatge que li permet desenvolupar el binomi de teatre i patrimoni.
Ha creat en Quimet Raier, un raier maleït per Mossèn Cinto Verdaguer després d’una juguesca amb altres raiers que vaga pel Pirineu des de fa 150 anys explicant el seu ofici.
“Aquest personatge em permet recuperar històries pròpies que formen part de la nostra cultura i el nostre patrimoni i que no sempre coneixen”, explica Agustí Paüls. En les actuacions d’en Quimet Raier, es parla d’ecologia, de música, d’història.
Paüls explica que en Quimet “és un raier jove, desvergonyit, un buscavides que veu el món des de finals del XIX i que és capaç d’explicar el passat i el present a través de l’entreteniment i els somriures”.
L’associació internacional
L’impuls de l’Associació de la Noguera Pallaresa, va ser tant que es va constituir l’associació internacional a Barcelona als anys 80. Ara mateix hi ha 38 associacions d’arreu del món i des de Polònia amb el suport de la resta s’impulsa la candidatura davant la Unesco perquè aquesta activitat sigui declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
