Què ens expliquen els arbres?

Com és que no hem vist mai dos arbres idèntics? És possible sortir d’un bosc només mirant-ne les arrels? Quanta informació podem extreure de l’entorn si llegim bé un arbre?

Justament són aquestes preguntes a les quals l’explorador i escriptor britànic Tristan Gooley intenta donar resposta al llibre Com llegir un arbre (Sidillà Edicions, 2025). Mitjançant experiències personals i el coneixement que ha anat adquirint al llarg de les seves aventures, Gooley ensenya com cada petita diferència de mida, forma, color o patró dels arbres ens pot revelar tones d’informació. A través de pistes i patrons que van de les arrels a les fulles, l’expert descobreix un llenguatge universal que connecta tota la natura.

L’art d’observar el paisatge

Els arbres són un reflex del tros de món en què vivim i, per tant, creen l’estampa d’un paisatge concret. Però, llavors, com és que mai hem vist dos arbres idèntics? Cada arbre, com cadascun de nosaltres, té una manera diferent de viure, en què el clima, el temps o, fins i tot, la llum que reben pot fer que les seves formes canviïn radicalment. Per tant, quan anem caminant pel bosc i observem que els arbres canvien, la natura ens està advertint que alguna cosa més ha canviat.

Gooley ho explica clarament amb una escena que va viure mentre resseguia el Parc Nacional de Sierra de las Nieves, al sud d’Espanya. En un moment donat, va trobar-se un grup d’arbres que no encaixaven amb la zona. Davant d’aquest canvi sobtat, va decidir seguir el camí que li indicaven els mateixos arbres i, de sobte, va entendre que el bosc l’havia conduït cap a l’aigua. I és que, com més amables són el sòl i el clima, els filtres són menys estrictes i és més fàcil que hi sobrevisquin espècies diferents. 

Pistes en l’entorn

Ara bé, a banda de l’anècdota, sempre que observem un paisatge boscós hi ha uns quants patrons que es repeteixen de ben segur. 

Per aprendre a llegir el paisatge, primer de tot cal diferenciar entre les coníferes i els planifolis. Les coníferes són arbres que porten les llavors dins les pinyes, com poden ser els pins, els avets o els xiprers. Aquestes espècies presenten un fullatge fosc i fulles en forma d’agulles. Es tracta d’un tipus d’arbre més resistent, que pot sobreviure en condicions molt adverses. En canvi, dins la família dels planifolis trobem espècies com l’alzina o el roure, que acostumen a tenir una flor vistosa, fulles amples i planes i pateixen més els canvis.

Si des del peu d’una muntanya mirem amunt, veurem que, de manera progressiva, els planifolis cedeixen el pas a les coníferes. No es tracta mai d’una línia perfectament recta, però, superada aquesta franja, als planifolis cada vegada els costa més sobreviure. Així mateix, si continuem pujant, cada cop trobarem menys espècies d’arbres i, en algun moment, l’entorn resultarà massa dur fins i tot per a les coníferes.

La llebre i la tortuga

Els canvis en el paisatge també els podem observar a mesura que ens endinsem en un bosc. Com més a prop del cor del bosc siguem, ens anirem trobant arbres més alts, ja que els que creixen a les vores pateixen més els efectes de les ventades. Per entendre aquest fenomen, més enllà de les conseqüències d’una ventada, l’autor fa una analogia amb el conte de la llebre i la tortuga: les llebres —que serien els arbres pioners— creixen tan ràpid que no inverteixen temps ni esforços en assegurar troncs forts i grossos, de manera que només poden créixer fins a una certa alçària. En canvi, les tortugues, que serien els arbres climàtics, juguen a un creixement lent i constant que, amb el temps, els permetrà sobrepassar les llebres i projectar una ombra damunt la competència. Saben que, a la llarga, sortiran guanyant. En conseqüència, trobem arbres pioners als marges i a les clarianes, mentre que els climàtics habiten el cor del bosc, l’espai més antic.

Paisatge urbà

I què passa a les ciutats? En tractar-se d’un medi molt més càlid i sec que s’enfronta diàriament al trepig constant i el trànsit de vehicles de motor, la ciutat resulta molt dura per als arbres. Per això, moltes viles i ciutats opten per plantar espècies com el plàtan, que renova regularment l’escorça, fet que li permet suportar molt millor la contaminació que la majoria d’espècies.

Així mateix, al medi natural els arbres no formen fileres rectes. com passa a les ciutats. Fins i tot aquells arbres que tracen el curs del riu, fan ondulacions que reflecteixen els meandres. Sempre que veieu un seguit d’arbres en línia recta voldrà dir que al darrere hi ha la mà dels humans.

Les fulles

A banda de la informació que podem extreure del paisatge, cada element d’un arbre ens pot explicar molt de la seva història. Les fulles són plenes de senyals.

Partim de la base que totes les fulles tenen la mateixa funció: recollir la llum del sol i fer l’intercanvi de gasos. Si més no, tal com hem esmentat anteriorment, els arbres, malgrat estar a poca distància els uns dels altres, experimenten graus diferents d’aigua, vent, llum i temperatura que es reflecteixen en les fulles.

En aquest sentit, com més exposada al vent o al fred estigui una fulla, més petita serà que no pas si estigués arrecerat. Aquest fenomen pot observar-se fins i tot a escala més reduïda; a les parts més exposades d’un arbre concret, les fulles seran més petites que en les més protegides. 

A més, les fulles tenen un factor plàstic; si un arbre passa a quedar a l’ombra d’un arbre que li creix al costat o a la d’un edifici, les fulles passaran d’estar adaptades al sol a adaptar-se a l’ombra, és a dir, creixeran més amples, primes i fosques.

Les branques

Traslladant-nos de les fulles a les branques podem determinar que una branca que no ajudi les fulles a recollir llum, és a dir, que hagi quedat a l’ombra, no fa cap mena de servei i, per tant, l’arbre se’n desprendrà. Com que els arbres no es poden moure, eliminar branques és l’única manera que tenen d’adaptar el creixement sota un cobricel canviant. 

Quan una branca grossa deixa de ser productiva, l’arbre la va clausurant i segella la unió amb el tronc. Llavors, atura el subministrament d’aigua i de nutrients cap a la branca fent que acabi caient. Si mirem l’escorça d’un arbre madur hi podem trobar les restes d’aquestes branques mortes, en forma d’ull.

El tronc

A tots, en algun moment ens han explicat que podem desxifrar l’edat d’un arbre comptant-ne els anells, però entenem per què? Primer de tot cal tenir present que els arbres creixen des de fora, és a dir, l’anell més extern correspon al darrer any de creixement. Ara bé, cadascun dels anells té dos colors, ja que si la marca de creixement fos tota del mateix color no seríem capaços de veure-hi cap anell.

Aquest fenomen es produeix perquè cada any els arbres passen una fase de creixement lenta i una altra de ràpida. Amb l’arribada de la primavera, els arbres afegeixen cèl·lules grosses amb barreres primes que representen la part més ampla i clara de l’anell. Més tard, durant la temporada de creixement lent, les cèl·lules introduïdes són més petites i denses. A més, posat que les condicions ambientals varien cada any, això afecta l’amplada de cada anell.

Passa alguna cosa similar amb la formació del tronc com a tal. Aquest creixement també consta de dos nivells. El creixement primari és exactament igual que el dels gira-sols: el brot creix verticalment formant una tija verda i, posteriorment, els arbres produeixen escorça. El creixement secundari, en canvi, és l’engruiximent d’aquest tronc i de les branques un cop recoberts d’escorça. Quan l’arbre ja s’ha cobert completament d’escorça, deixa de créixer verticalment, és a dir, engruixeix, però no s’enfila.

Les arrels

Les arrels duen a terme dues tasques fonamentals; sostenir la planta i abastir-la de nutrients. La majoria dels arbres prefereixen un sistema d’arrels ample i superficial. Creixen cercant l’aigua i els nutrients i, si se’ls escapa l’arrel que dirigeix les operacions, es bifurquen i es ramifiquen. En conseqüència, les arrels més gruixudes, les de prop del tronc, fan una feina estructural, mentre que les més primes, transporten aigua i minerals. 

En aquest sentit, les arrels són el primer motor dels arbres, però abans de posar-los en marxa, han de tenir clar cap on han de tirar. Si una llavor cau del dret, l’arrel li surt per la part de sora i continua creixent cal avall fins que es ramifica. Si cau cap per avall, la punta de l’arrel surt per la part de dalt avança una mica, fa mitja volta i comença a tirar avall. La planta creix reaccionant a la gravetat.

Encara que, tal com sabem, les arrels s’amaguen de la llum i creixen cap a l’ombra, aquestes fan vida sota terra, a la superfície i molt per damunt, fent que l’activitat humana pugui tenir conseqüències nefastes per als arbres.

Alguns arbres petits, com els saücs, han evolucionat per poder créixer bé en zones molt concorregudes i tenen arrels que toleren l’impacte humà. Però hi ha un fenomen que influeix en tots els arbres per igual; no totes les parts de l’arrel d’un arbre fan el mateix paper. Per tant, les parts de les arrels més allunyades del tronc són més vulnerables.