“Quan estudiem els ocells podem reflexionar sobre nosaltres mateixos”

Noah Strycker (Eugene, Oregon, EUA) és escriptor, fotògraf i ornitòleg. Al llarg de la seva trajectòria ha col·laborat en projectes d’investigació sobre el comportament de les aus i ha aconseguit observar més de 6.000 espècies d’ocell en un sol any. Com a ornitòleg, ha treballat a bord d’una cinquantena d’expedicions a l’Àrtic i l’Antàrtida amb fascinació per les aus d’altes latituds.

En el seu darrer llibre Esa cosa con plumas. La sorprendente vida de las aves y lo que revelan sobre el ser humano (Capitán Swing, 2025), Strycker analitza les connexions entre el comportament de les aus i el dels humans. Creuant dades científiques, anècdotes vitals i una mirada filosòfica molt personal, l’autor convida a observar el món des dels ulls de les aus i redescobrir-nos en elles.

Quan vas començar a interessar-te pels ocells?

Vaig créixer a Oregon, i quan estudiava a l’escola primària, la meva mestra va posar un menjador d’ocells a la finestra de l’aula. Aturava la classe cada vegada que arribava un ocell nou i ens el feia identificar. Això és tot el que va caldre per aconseguir enganxar-me. 

Al llarg del llibre fas connexions amb experiències personals. Què significa per a tu l’observació d’aus?

Per a mi és un estil de vida. El que m’agrada d’estudiar els ocells és que ho pots fer de mil maneres diferents. Pots sortir a observar ocells i intentar llistar diferents espècies, pots quedar-te a casa i veure els ocells al pati del darrere, pots viatjar pel món i visitar llocs exòtics, etc. Els ocells són criatures fascinants, i mai aprendrem tot el que cal saber sobre ells, però és divertit intentar-ho.

Comentes que els ocells tenen hàbits reproductius i de comunicació similars al comportament humà; en quins aspectes tenim més similituds?

Com més estudio els ocells, més m’adono que els comportaments que més m’interessen tenen molts paral·lelismes amb el comportament humà. Suposo que en algun nivell fonamental necessitem les mateixes coses. Igual que els ocells, volem sobreviure i ser feliços i tenir una família i deixar un llegat i tenir un lloc on viure i estar protegits i trobar menjar. Convivim en el mateix món natural, és clar; de manera que crec que els ocells, almenys en aquest nivell, tenen algunes coses que ens poden ensenyar. Quan els estudiem podem reflexionar sobre nosaltres mateixos, en certa manera.

Quan vas començar a notar aquestes similituds?

Després de graduar-me a la Universitat Estatal d’Oregon, vaig estar deu anys treballant en projectes d’investigació amb ocells en diferents parts del món. Va ser arran d’aquesta experiència que vaig començar a notar que els ocells no eren gaire diferents de nosaltres. Tenen pensaments, sentiments individuals i emocions. Qualsevol qui hagi tingut una mascota, com un gos o un gat, n’és conscient. Però no pensem en els ocells d’aquesta manera, perquè no els coneixem tan bé. 

Al capítol dedicat a l’albatros, parles de sentiments com l’amor. Aquest tipus de sentiments són exclusius dels humans?

És molt difícil definir exactament què és l’amor. És un terme rar, però crec que no hi ha cap raó perquè una cosa com l’amor es limiti als humans. Els ocells tenen els mateixos elements químics que nosaltresm al cervell. Tenen la mateixa necessitat de trobar parella i criar els pollets junts. En el cas de l’albatros, tenen les relacions més duradores de qualsevol au del món i són extremadament monògams amb taxes de divorci molt baixes. Així que suposo que en certa manera, són més romàntics que els humans. 

També has esmentat que alguns ocells es poden reconèixer al mirall. Hi ha alguna explicació científica?

Sí, això ho van descobrir amb les garses eurasiàtiques en un experiment de laboratori. En aquesta prova es col·loca un animal davant d’un mirall i es posa una mica de pintura a la seva barbeta. Si miren el seu propi reflex i immediatament intenten rascar-se aquest punt vol dir que s’adonen que són ells mateixos. Les garses, per alguna raó, semblen tenir un sentit d’autoconsciència, i això vol dir que s’adonen que són un individu diferent de la resta. 

Els humans desenvolupem aquesta capacitat de reconèixer el nostre reflex quan som molt joves. És al voltant d’aquest temps que apareixen els sentiments i emocions com l’empatia i el dolor. De fet, les garses semblen tenir també algunes d’aquestes mateixes emocions. 

Al llarg de la teva trajectòria, has observat milers d’ocells, hi ha alguna espècie que et fascini especialment?

El meu ocell preferit és el zopilot capvermell. Són els carronyaires clàssics que veiem asseguts en un cactus a les caricatures. Recordo que quan era a l’institut, vaig veure un episodi d’un programa de televisió de David Attenborough anomenat The Life of Birds. En aquell capítol col·locaven un tros de carn podrida a la selva tropical i aconseguien atreure alguns zopilots. 

Vaig pensar que era la idea més increïble que mai havia vist. Així que vaig sortir amb un Volvo Sedan 88 que acabava d’heretar dels meus pares i vaig llençar un cérvol mort al pati davanter sense dir-li a ningú. I va funcionar molt bé. Vaig atreure com quaranta zopilots en un sol dia i en només una setmana ja s’havien menjat el cérvol sencer. M’han agradat els zopilots capvermells des de llavors.

Tens el rècord de més espècies vistes en només un any. Com va ser el procés d’aquest Big Year (‘gran any’)? 

Va ser increïble. Per a un observador d’aus, un Big Year és quan intentes trobar tantes espècies com pots en un any natural. Normalment, la gent fa un gran any al seu estat o el seu país d’origen o, si estàs realment boig, per tot un continent. Però ningú havia fet una volta al món. I això és el que vaig fer. L’any 2015 vaig viatjar a més de quaranta països diferents al llarg d’un any i vaig acabar veient més de 6.000 espècies d’ocells, que és una mica més de la meitat de tots els ocells del món. Mirant cap enrere, va ser una aventura salvatge. Va ser interessant veure totes les amenaces que afronten els ocells en termes de conservació en diversos llocs. Però també molt inspirador per veure tantes persones que s’estan interessant per les aus i les abracen. 

Què és el més arriscat que vas fer per identificar un ocell?

Bé, no volia entrar en zones de guerra. Però vaig acabar anant al sud de Turquia durant l’apogeu de l’ocupació de l’ISIS al nord de Síria el 2015. Vaig anar a les Filipines i també hi havia un grup de guerrillers a la selva. Però a tot arreu on vaig anar, estava amb els observadors d’aus locals que coneixien la zona. De fet, durant el Big Year, no em van robar ni em vaig posar greument malalt. Mai vaig patir cap desastre.

Quines lliçons vas prendre d’aquest viatge?

Després d’acabar aquell gran any, vaig decidir que volia anar a l’inrevés i estudiar un sol ocell durant un bon temps. Per tant, quan vaig tornar, vaig obtenir el meu màster estudiant pingüins de trinxera a l’Antàrtida. Però de nou, va ser molt inspirador només veure quantes persones s’estan interessant pels ocells. No en els llocs tradicionals com Amèrica del Nord i Europa i Austràlia, on hi ha hagut observadors d’ocells durant molt de temps, sinó en llocs com Borneo i les Filipines i el sud de l’Índia. Tots ells em van portar sota la seva ala allà on vaig anar. 

Ha esmentat que després d’aquest gran any, vas estudiar pingüins a l’Antàrtida. Què en vas treure d’aquesta experiència?

He estimat els pingüins durant molts anys. Això es remunta a un d’aquests projectes de recerca de camp en què vaig treballar just després de graduar-me a la universitat. La primera vegada va ser amb pingüins en una part de l’Antàrtida on vaig viure en una tenda de campanya durant tres mesos i teníem 300.000 pingüins que niaven a l’exterior.

He tornat a l’Antàrtida més de quaranta vegades en els últims quinze anys, tant en projectes de recerca com treballant com a guia en vaixells d’expedició turística que baixen des de Sud-amèrica. Crec que l’Antàrtida és el lloc més proper que pots anar a la Terra i sentir que estàs a l’espai exterior. Els pingüins no tenen por de nosaltres, de manera que s’adrecen cap a tu. És un lloc on no hi ha depredadors, no han de tenir por de res. 

Què pot aprendre la gent de l’observació d’aus?

L’observació d’ocells és una manera única de connectar amb el món natural. Tant se val on siguis ni què facis. Hi ha ocells per tot arreu i són molt accessibles. Sortir a fora, baixar a un parc local o a qualsevol lloc amb una mica d’aigua i arbres i mirar al voltant. Encoratjaria els observadors d’ocells en formació a anar a buscar altres observadors d’ocells perquè no és una activitat solitària. És una recerca molt social i hi ha molta gent a qui agraden els ocells. Els animaria que s’unissin al ramat.