Jordi Salbanyà és doctor en dret, especialitzat en dret mediambiental i en recursos naturals. És assessor i membre de l’executiva del Consorci Forestal de Catalunya i a proposta d’aquest, membre del Consell de Protecció de la Natura. I si exerceix aquestes funcions és perquè a més és propietari de boscos i coneix perfectament quina és la realitat a la que a vegades es troben els que han de gestionar un espai privat que té esperit de públic. Aquest coneixement es completa amb l’experiència acadèmica d’haver estudiat en profunditat la legislació que afecta als boscos, al voltant de la gestió, la conservació i l’explotació. És un amant de la natura, especialment crític amb el corrent naturalista que proposa la no intervenció humana en aquests espais, però encara més, crític quan “aquesta tendència encotilla la norma i restringeix fins a límits insospitats” la legislació que li afecta. Creu que aquesta “infraestructura verda” és la gran oblidada per l’administració i considera que no s’hi inverteixen prou diners per a mantenir-la. A les portes d’un estiu en què tot fa pensar que serà especialment dur pel que fa als incendis, és contundent i afirma que no s’ha fet la feina que s’hauria d’haver fet per poder-los evitar. Alhora també té molt clar que les masies i cases rurals juguen un paper clau en el manteniment del territori i també en la prevenció d’incendis. Tant, que aquest és un dels punts destacats de la seva tesi que va esdevenir un llibre El deure de conservació dels boscos per part dels propietaris privats forestals (Atelier, 2021).
Anem tard per prevenir incendis?
Ara ja només podem posar pegats. Els incendis s’eviten amb una bona gestió forestal, amb una bona inversió pública. Es dediquen diners a infraestructures diverses com carreteres, o transports, però no se’n dediquen a aquestes infraestructures verdes. Els boscos estan creixent perquè s’han abandonat els camps i amb més massa boscosa i més biomassa quan hi ha un incendi els bombers no hi poden fer gaire cosa. És veritat que s’han posat més recursos, però la tendència que ve d’Europa és subvencionar cada vegada menys la gestió de grans quantitats de biomassa. Els lobbies ecologistes són molt forts y pressionen per una legislació més restrictiva. Aquesta cosa de la intocabilitat del bosc porta problemes.
A què es refereix?
Per exemple, la norma exigeix que al voltant d’habitatges hi ha d’haver unes franges per evitar que en cas d’incendi el foc arribi a les cases. I clar això implica tallar arbres i hi ha molta gent que hi està en contra. Abans no hi havia la necessitat de fer franges perquè es baixava la biomassa del bosc, però ara sí que calen.
Creu que potser s’ha pervertir el concepte de ‘protecció’?
No ho sé. El que sí sé és que els silvicultors som els conservacionistes, som els que fem gestió forestal i que protegim aquests espais, no només la gent que només crida. Gestionar un bosc és complicat i a vegades hi ha accions que les executes avui pensant en la propera generació o la següent. La memòria del bosc s’ha de preservar i a vegades això vol dir tallar arbres, perquè aquestes infraestructures verdes s’han de poder gestionar.
Parla d’”infraestructura verda”.
És que els boscos són infraestructura verda. Martí Boada sempre diu que som un país de boscos i no ho sabem, i és una gran veritat. No en som conscients. Més del 60% de la superfície de Catalunya són boscos, som el tercer país d’Europa amb més boscos i els recursos que s’hi aboquen són molt pocs.
Creu que en general no donem importància als boscos?
No gaire. Abans hi havia molta vida als boscos i ara hi ha una vida residual, una nova vida relacionada amb el gaudi. El bosc és com una gran zona verda de la ciutat. Això crea tensions importants entre la Catalunya despoblada i la Catalunya urbana, perquè no es preveu aquest ús de gaudi, no s’ha previst finançament per gestionar aquesta activitat. Només un 30% de la superfícies forestal s’està planificant. És molt poc. I el problema no és que la gestió sigui privada perquè els boscos públics estan igual o pitjor.
Quina és la principal problemàtica que es troben els propietaris de boscos per poder-los gestionar en condicions?
Un 75% dels boscos catalans són de propietat privada. I no sempre hi ha un equilibri entre els usos públics d’aquests espais i els privats. Hi ha molta gent que considera que són públics i no és estrany trobar-nos que s’han endut llenya, llentiscle, suro… Això, sense tenir en compte que si passa alguna cosa a un bosc de titularitat privada, qui n’ha de respondre és el propietari. És per això que moltes vegades s’acaben tancant accessos per evitar certes situacions. Tot plegat no està ben resolt. Necessitem una nova gestió forestal, també per evitar incendis. Hem de fer un gran pacte de país per saber cadascú on està perquè sinó continuem en aquesta nebulosa.
Vostè creu a més, que la conservació de masies i cases rurals del territori també contribueix a fer una bona gestió de les finques i dels boscos.
Una masia és un espai on hi ha un punt d’aigua, un cert treball del territori, un cert mosaic agroforestal, ja sigui per un camp de conreu, un hort o un jardí. Aquestes cases són punts vius del territori amb un valor ambiental molt important. Si poguéssim rehabilitat les masies, rehabilitaríem també l’espai interior del país.
I no es fa perquè la legislació és molt restrictiva?
S’ha tingut més en compte el valor arquitectònic que no pas tota la resta. Ara la norma és una mica menys restrictiva, però només una mica. Des de 2002 fins al 2022, és a dir durant 20 anys!, només es deixaven rehabilitar aquelles masies que tenien un valor històric, que s’havien inclòs en un catàleg i només amb accions de reforma i usos restringits. Per exemple, fins fa un any jo no podia posar un despatx a una masia. És veritat que amb l’última modificació, s’ha obert la legislació una miqueta i s’han ampliat els usos però hi ha d’haver una nova mirada, perquè a vegades es fan servir arguments que són absurds.
Quins arguments?
Que no es pot fomentar la rehabilitació de masies perquè costa més anar a treure gent del mig del bosc quan hi ha un incendi. Però en canvi ningú qüestiona que es puguin fer cases a prop d’una petroquímica, per exemple. O un altre argument és que hi ha 550.000 edificacions en zones no urbanitzables i ja no se’n poden permetre més. A finals del segle XIX es calcula que hi ha 19.000 masies, per tant el problema no són aquestes cases rurals, sinó que són els milers i milers d’edificacions que són noves. I insisteixo que només es té en compte el valor arquitectònic històric, quan una masia és molt més. I hauríem de tornar al territori el que abans era normal. Si un pagès ampliava el seu ramat, feia un cobert per encabir-lo. Avui en dia això no és possible, perquè l’administració ha arribat a uns nivells insospitats sobre l’activitat ramadera, agrícola i forestal.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
