La pastora en actiu més gran de Catalunya, Marina Vilalta i Fajula, ha mort aquesta matinada a l’edat de 99 anys. Nascuda a Ogassa, però resident de Bruguera (Ripollès) des dels vint-i-dos anys, Vilalta ha dedicat la seva vida al camp i a compartir la seva devoció per la ramaderia, la qual cosa la va fer ser reconeguda amb la Creu de Sant Jordi l’any 2022.
Una vida dedicada al ramat
De fet, a la tardor d’aquell mateix any, al número 8 d’Arrels (que podeu recuperar en aquest enllaç), li vam dedicar un reportatge, titulat Tota una vida fent de pastora, signat per Laia Deler i il·lustrat amb fotografies de David Fajula, del qual us en reproduïm aquest extracte:
[Marina Vilalta] va arribar a Bruguera amb vint-i-dos anys i una dot de tres ovelles, que es van afegir a les que tenia el seu cunyat. Era ell qui se n’ocupava. “A l’hivern, ell marxava cap a Pineda de Mar, perquè el bestiar, aquí, no hi podia pas viure. Hi estava cinc dies de camí, per arribar a puesto.” En un d’aquells viatges, el cunyat els va anunciar que es quedava a viure a la costa, i així va ser com la Marina, ara ja ha fet seixanta anys, va passar a cuidar tot el ramat.
Estima les ovelles i pot dir que hi ha dedicat tota una vida. Li demano què cal, per ser pastora, i em diu que no té cap secret: “Ja t’ho pots pensar, no costa pas gaire. S’ha de tenir voluntat de passar-hi tot el dia i sapiguer l’aire que té el ramat. Entendre’l, saber on ha d’anar, i fer-lo seguir”. La Marina té una dita feta a mida sobre l’ofici de pastor: s’ha de ser gandul, però no es pot tenir mandra. “Això, qui té ramat ho entén de seguida: el pastor té moltes hores per poder jeure i, quan el ramat està quiet, pot fer el que li convingui, però quan el ramat ha de pasturar, el pastor ha de caminar i li ha de seguir l’avantatge.”
Una pastora arrelada
La seva vida i la devoció per la seva professió van ser font d’inspiració per a generacions de joves ramaders, que la visitaven tot sovint. Tant és així, que el periodista Abraham Orriols va escriure la novel·la Una vida a les muntanyes (Ara Llibres, 2023), on s’endinsava en la vida de la pastora.
Orriols va passar hores i hores amb la Marina, va pasturar amb ella i el seu ramat i també, sense comptar-hi, li va acabar explicant la seva vida. En la Marina, hi va trobar una dona que abraça tendències que poden semblar modernes —com evitar l’ús del plàstic o interessar-se per l’origen dels aliments que menja—, i una persona realista que estima la seva feina de ramadera, però que no amaga la duresa de la vida de pagès. Així ens ho explicava el mateix Abraham en una entrevista d’Arrels:
“Ella no parla de tote bags, de sostenibilitat o de sobirania alimentària, però no se li ocorre anar a comprar amb bosses de plàstic o comprar productes que no siguin de proximitat i vol saber d’on són els ous que s’emporta. Té molt clar que ha d’omplir el rebost de manera que les persones que produeixen els aliments es puguin guanyar la vida. Em fascina que ella exerceix aquesta actitud. No en parla ni ho recepta, no és una dona de discursos, és una dona de fets”.
Al proper número d’Arrels
El número d’aquesta tardor d’Arrels, que arriba al quiosc la setmana vinent, amb un dossier dedicat a les dones rurals, justament dedica una foto a doble pàgina a aquesta pastora. Ara mateix, el número és a impremta des de dimecres passat, de manera que, sense pretrendre-ho, la inclusió d’aquesta imatge a la revista s’ha convertit en un homentatge pòstum a una dina inspiradora.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
