Agustina de Araujo Gutierres no pretén seduir-me fins a cap lloc quan em crida des del balanceig aparentment suau de les aigües. Soc jo qui, embruixat de manera conscient, intenta seguir fins als esculls aquesta sirena tan poc mitològica i, tanmateix, tan real. Sota l’aigua, l’espectacle és simplement al·lucinant, una cosa semblant a l’univers de la pel·lícula Avatar, però sense l’artifici de les imatges virtuals del cinema.
El que hi veig respon a milions d’anys de complexa evolució marina: infinitat de coralls diversos, esponges, estrelles, peixos de mil colors i formes, tortugues marines aletejant i petits taurons d’escull que es mouen amb girs inesperats. Algunes d’aquestes criatures romanen atentes al nostre pas, d’altres semblen indiferents i atrafegades en les seves tasques rutinàries. Són organismes adaptats al medi per la pràctica diària i la necessitat de supervivència. Organismes com el de l’Agustina, però no com el meu.
text / Alfons Rodríguez
[Aquest fragment pertany a Dones, el dossier central del darrer número de la revista Arrels. Si vols gaudir de la història completa o descobrir altres personatges del món que torna, subscriu-te a Arrels].
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
