Marina Ribas (Eivissa, 1989) és dietista, divulgadora i apassionada de la cuina arrelada al territori. Criada entre l’hort i la cuina dels seus avis, ha construït una mirada de l’alimentació que connecta salut, tradició i gastronomia. Avui, comparteix receptes i reflexions mitjançant els seus canals i imparteix tallers i xerrades de cuina i hàbits saludables. L’autora fa servir textos breus, que combinen assaig i crònica personal, per a reivindicar la cuina com un espai de resistència. En recopila una quinzena al llibre Fer brou per ser lliure (Bruguera, 2026).
En els teus textos hi ha cuina, però també crítica social. En quin moment vas entendre que cuinar pot ser un acte polític?
Crec que aquesta mirada neix sobretot de la meva experiència professional com a dietista. Quan estudies, sovint t’apropes a l’alimentació des d’una perspectiva molt tècnica i científica, com si fos una qüestió purament individual. Però, quan comences a tractar amb persones, veus que darrere hi ha manca de temps, dificultats econòmiques, accés desigual als aliments segons el lloc on vius. Llavors entens que alimentar-se no és un acte banal, sinó que el travessen qüestions socials, econòmiques i polítiques.
Creus que hem perdut la relació amb el menjar i amb el fet de cuinar?
Sí, sobretot hi ha hagut un salt generacional. Molta gent de la meva generació encara hem tingut contacte amb els avis i amb una cultura del menjar més arrelada, però després ens hem enfocat en altres prioritats, com el creixement laboral o els estudis, i hem deixat de banda les cures. Això ha fet que la indústria alimentària ocupi aquest espai i que haguem perdut coneixement culinari. Ara sembla que hi ha un retorn, motivat també per qüestions de salut i econòmiques.
El llibre pot ajudar una generació que no acaba d’encaixar entre tradició i modernitat?
Aquesta és una de les intencions de fons del llibre. No es tracta de mirar enrere amb nostàlgia ni d’idealitzar el passat, perquè també tenia moltes limitacions i desigualtats. Però sí que crec que hi ha elements d’aquest passat que poden ser útils avui. La idea és poder recuperar allò que té sentit i adaptar-ho a les condicions actuals, sense renunciar als avenços que hem fet com a societat. Es tracta de construir una mena de pont entre generacions, que ens permeti reinterpretar les tradicions i donar-los un lloc real en el present, d’una manera coherent amb la vida que portem ara.
Al llibre també parles del paper de les dones i de debats actuals com el de les tradwives. Quina tensió hi veus entre cuinar i llibertat?
Crec que és un tema complex. Hi ha una tendència a polaritzar el debat, com si les cures fossin incompatibles amb la llibertat, quan en realitat el problema no és aquest. El problema apareix quan determinats discursos, especialment des de sectors conservadors, s’apropien de les cures per reforçar rols tradicionals i limitar opcions. El que cal és recuperar aquest debat des d’una mirada més àmplia i crítica, i entendre per què aquests discursos tornen a tenir força. Si no ho fem, estem deixant escapar una oportunitat per repensar quin lloc volem que tinguin les cures a la nostra societat i com es poden repartir d’una manera més justa i lliure.
El format de textos breus convida a una lectura pausada. És una resposta al consum ràpid de continguts?
Sí, d’alguna manera hi ha una voluntat clara d’anar a contracorrent d’aquesta manera de consumir informació tan accelerada. Estem acostumats a formats molt breus i immediats que ens fan passar d’un tema a un altre sense temps per assimilar res. Amb els textos del llibre volia oferir una experiència diferent, amb capítols que són accessibles, però que alhora conviden a aturar-se. La idea és que el lector pugui llegir amb calma, fer pauses i deixar que les idees reposin. També m’interessava que els textos no fossin tancats, sinó que deixessin espai perquè cadascú hi pugui projectar la seva pròpia experiència i reflexió.
Quin paper tenen avui les receptes tradicionals?
El risc és caure en la folklorització, convertir-les en una caricatura simpàtica del passat. Però en realitat formen part de les nostres arrels. El repte és integrar aquest saber culinari a la vida quotidiana, no només recuperar-lo de manera puntual o anecdòtica. Les receptes tradicionals no són només plats, sinó que formen part d’un sistema de coneixement molt més ampli que té a veure amb el territori, les estacions i la manera de viure. El repte és trobar la manera d’incorporar aquest saber a la nostra rutina, sense convertir-lo en una excepció o en una cosa puntual.
Què t’agradaria que s’endugués el lector després de llegir el llibre?
No m’he plantejat donar un missatge tancat ni unes conclusions clares. M’interessa més generar preguntes que no pas oferir respostes. Els temes que tracta el llibre són molt quotidians però alhora molt profunds, i sovint compartits per moltes persones. Si la lectura serveix perquè algú s’aturi a pensar, es reconegui en algunes situacions o tingui ganes de parlar-ne amb altres persones, ja em sembla que té sentit. També m’agrada quan es genera un retorn, quan la gent comparteix records o experiències pròpies a partir del que ha llegit, perquè això obre un espai de diàleg que va més enllà del llibre.
Què creus que la gent pot trobar en el llibre que no s’espera?
Moltes persones s’hi apropen pensant que trobaran un receptari, i el que es troben és una altra cosa. La cuina hi és molt present, però més com a eix vertebrador que no pas com a contingut pràctic. A partir d’aquest gest tan quotidià com és cuinar, el llibre obre portes a reflexions sobre temes molt diversos, com la política, l’economia, el feminisme o la relació amb el territori. Aquesta combinació pot sorprendre, però també ajuda a entendre fins a quin punt la cuina està connectada amb molts àmbits de la nostra vida.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
