«Les plantes silvestres s’han rebutjat perquè s’associen a la postguerra»

Nona Arola i Vera és trementinaire a Granera (Moianès). Barcelonina de naixement, va dedicar gran part de la seva vida a l’organització i gestió musical. Abans però, havia estudiat farmàcia, on es va fascinar per l’assignatura de botànica. Va elaborar un herbari de més de nou-centes plantes, totes collides a Granera. El que no sabia, en aquell moment, és que acabava de plantar les llavors d’un futur projecte de vida. L’any 2011, a causa del diagnòstic del síndrome de sensibilitat química múltiple, es va veure obligada a deixar la ciutat i va instal·lar-se definitivament a Granera. «Quan et diuen que en quatre mesos pots acabar en cadira de rodes, decideixes canviar de vida. I va funcionar: a dia d’avui no vaig amb cadira de rodes».

Al llibre Coses de trementinaires (2025) comparteix informació de cinquanta plantes que es poden collir i reconèixer fàcilment als camps i boscos de Catalunya, amb les principals claus per saber identificar-les i conèixer-ne les propietats medicinals i les aplicacions culinàries.

Quan vas començar a interessar-te per l’entorn rural i la natura?

Jo vaig conèixer el món rural de petita, aquí, a Granera, amb els pagesos autèntics de tota la vida  que encara tenien una vida molt lligada a la terra. De nena, em passava tot el dia collint floretes i fent ramets. Suposo que ja hi havia alguna cosa en elles que em cridava l’atenció. Sobretot, era una gran enamorada de les roselles!

T’havies imaginat algun cop vivint al camp?

Sí. Degut a la meva feina, viatjava moltíssim, i quan tornava esgotada dels viatges aquest era un lloc on em podia recarregar. Als estius també hi procurava estar llargs períodes… Però mudar-me aquí definitivament va ser un procés difícil a tots els nivells.

Com vas viure aquest canvi de vida?

Doncs, malgrat que ara no tornaria ni boja a Barcelona, no va ser gens fàcil. Jo tenia una vida absolutament urbana, amb molts compromisos i concerts gairebé diaris, i va ser un trencament molt brusc. Has de ser una persona capaç d’adaptar-te a la solitud i a problemes tècnics de tota mena: de cobertura, de subministraments, de comunicacions… La vida està dissenyada des de darrere d’una taula de despatx en una gran ciutat. Per exemple, ara, que per a fer qualsevol tràmit has de rebre un SMS de confirmació, quan vius en un poble on no hi ha cobertura, has de pujar en cotxe fins a l’ermita, on sí que hi arriba, esperar a rebre el codi, tornar a baixar corrents i introduir-lo amb l’esperança que no t’hagi caducat la pàgina mentrestant. Ens pensem que la cobertura és universal i no és pas així, hi ha molts punts del país on no n’hi ha.

Comentes que creus que t’has equivocat d’època, i que preferiries haver viscut al Renaixement. A què et refereixes exactament?

Avui tenim uns tempos molt accelerats i tota l’estona anem d’un costat a l’altre com bojos. Al renaixement, la gent tenia temps de pensar, de reflexionar, de parlar, cosa que ara es fa molt poc. A banda d’això, els grans genis del renaixement, com Leonardo da Vinci, eren persones que tenien un interès absolutament ampli per molts temes. Això els permetia evolucionar en direccions molt diverses, que al final derivaven en un projecte molt complet. En canvi, avui en dia, tot són departaments estancs. Cadascú és especialista en una cosa i no sap absolutament res del que té al costat. Per a mi això és un gran error, penso que el tipus de pensament del renaixement creava ments molt més obertes.

Què et va motivar a fer divulgació de les plantes remeieres?

Tot va partir del confinament. Al poble teníem un petit xat i vaig començar a compartir receptes amb herbes que trobava per aquí a la vora. Més endavant, em van demanar que els fes alguns tallers per aprendre’n, i se’m va acudir que podia oferir-ho com activitat al Parc natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. La idea va agradar molt i avui sóc informadora i imparteixo un taller cada setmana.

El teu compte d’Instagram té més de 27 mil seguidors i el llibre ja va per la tercera edició. T’imaginaves que tindries aquesta gran acollida?

No, mai hagués pensat que hi hagués aquest gran interès per les plantes remeieres. M’ha sorprès moltíssim! Pensa que cada setmana als tallers hi participen 30 persones o més, i venen d’arreu de Catalunya fins aquest poble que està perdut de la mà de Déu.

Creus que aquest interès creixent és una tendència passatgera o és aquí per quedar-se?

Bé, jo no diria que és una moda. La tradició remeiera existeix des de els temps immemorials. Hi havia una sèrie de dones que tenien aquesta saviesa que passava de mares a filles i tenien cura de la seva comunitat. Aquests coneixements eren molt apreciats, però suposaven una mena de competència pels metges i  l’església, i per això tractaven d’erradicar-les. D’aquí que hi hagués la cacera de bruixes.

Penses que a dia d’avui es segueix mirant amb escepticisme o menyspreu a les persones que us decanteu pels remeis naturals?

Absolutament. De la medicina ancestral en diuen alternativa, però no se n’adonen que la medicina moderna convencional, que ara pensem que és l’única, beu dels tractats d’història natural dels grecs i els romans, que ja parlaven d’aquestes plantes i en descrivien totes les seves propietats i usos. La majoria dels medicaments d’avui provenen dels extractes vegetals, l’únic que s’ha fet és sistematitzar-los i  sintetitzar-los en un laboratori. 

Quin impacte ha tingut en l’organisme aquesta evolució cap a fàrmacs cada cop més sintètics?

Estan causant molts problemes, com per exemple al·lèrgies o intoleràncies. Fan evolucionar de forma accelerada els principis actius i en creen de nous pels quals el nostre cos no està preparat. Els animals evolucionen al mateix ritme que els vegetals, per tant, si el vegetal evoluciona de manera molt més ràpida, l’estómac de l’animal no estarà preparat per digerir-lo. La intolerància al gluten n’és un gran exemple: el blat és un dels aliments que més s’ha modificat genèticament al llarg de la història per fer-lo més productiu. Si li preguntes a qualsevol pagès d’aquí del meu poble quants grans tenia una espiga fa 40 anys, et dirà que 35, ara en tenen més de 60.

Consideres que hauríem de recuperar el coneixement de les herbes de bosc i del camp, o encara hi ha molta resistència a fer-ho?

Penso que són coneixements molt útils que tots hauríem de tenir, però, especialment al nostre país,les plantes silvestres s’han rebutjat molt sovint perquè s’associen a la postguerra. L’altre dia vaig publicar un vídeo sobre la verdolaga i vaig rebre moltíssims comentaris de gent que tenia familiars que havien subsistit al camp de concentració d’Argelers gràcies a menjar-se aquesta planta. Tot aquest estigma provoca que ara volguem comprar-ho tot embolicat en plàstic al supermercat. Ens sembla que això de menjar herbes collides pel camí fa de pobre, però si tu vas a qualsevol mercat de països del centre d’Europa, que son més rics, trobaràs que venen farcellets de tot aquest tipus d’herbes.