Les fonts de la regió mediterrània s’assequen. Així ho conclou un article publicat a Global Change Biology, que recull una recerca liderada pel Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), que revela la preocupació de la comunitat científica en aquesta qüestió. Les fonts són “petits oasis de biodiversitat” i si s’assequen també desapareixen multitud d’espècies, com molses, amfibis i crustacis, amb uns nivells d’endemismes inusualment elevats.
La publicació recull els resultats d’una recerca que revela que el 46,2% de 31 fonts a Catalunya s’han assecat des que van començar a fer-ne el seguiment ek 2013. “Això ens dona pistes del que pot estar succeint a altres llocs”, alerta Marcos Fernández-Martínez, investigador del CREAF, primer autor de la publicació i coordinador del cas d’estudi.
Entre les causes, els autors assenyalen les onades de calor continuades i els episodis de sequera, a més de la contaminació de l’aigua que provoquen l’agricultura i la ramaderia intensives, els microplàstics o els fàrmacs.
“El clima mediterrani es caracteritza per ser àrid i amb poques precipitacions. Per tant, les fonts representen petits oasis humits que, normalment, es troben dispersos en el paisatge i aïllats entre si”, explica Fernández-Martínez, que també és investigador de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona. Això precisament facilita que hi hagi un alt nombre d’espècies endèmiques -úniques d’una o poques fonts-. Alguns exemples típics són la molsa formadora de pedra tosca Palustriella commutata, el gripau llevador comú Alytes obstetricans, l’hepàtica Apopelia endiviifolia o diverses espècies de crustacis. “El problema és que quan s’assequen, aquestes comunitats desapareixen al seu darrere. A Catalunya, per exemple, ja hem observat que han desaparegut alguns ecosistemes fontinals al Montseny, com ara la font de les Nàiades o, al Maresme, la Ffont del Ferro, entre d’altres”, explica Fernández-Martínez.
A més de la riquesa que habita les fonts, també són refugis climàtics que els animals busquen per protegir-se de la calor, beure aigua o reproduir-se. S’hi observen des de cérvols o ocells que s’hi hidraten, fins a salamandres, que cerquen un ambient fresc, o larves de gripaus que necessiten l’aigua per créixer. “Amb el canvi climàtic, aquesta funció és cada vegada més necessària”, assegura l’autor de la recerca.
Situació crítica a Catalunya
Les dades del cas d’estudi pertanyen al Projecte Fonts, que coordina la Institució Catalana d’Història natural en col·laboració amb el CREAF. El 2013, totes dues entitats van començar a analitzar l’estat de les fonts localitzades a la serralada Litoral catalana. L’any 2023, van constatar que, comptant les 31 fonts que havien començat a estudiar deu anys abans, s’havia experimentat una reducció del 92% en el cabal d’aigua i pràcticament la meitat ja n’estaven seques. L’equip que n’ha fet el seguiment, identifica tres factors. D’una banda, els episodis de sequera de 2021-2022, ja que durant aquests anys va ploure un 30% menys en comparació amb el període 2011-2012.
Un altre factor important és quem en aquesta dècada, la temperatura ha augmentat de mitjana del 0,6 °C, fet que provoca que l’aigua s’evapori més. A més, algunes fonts estan abandonades, de manera que els conductes s’embussen i no hi pot brollar l’aigua dels aqüífers. “A això hi hem d’afegir la contaminació. Per exemple, els conreus intensius empren fertilitzants, herbicides i insecticides, alguns dels quals passen a través del sòl i arriben als aqüífers, que són els que proveeixen d’aigua a les fonts”, explica Estela Romero, investigadora del CREAF i de la UB i co-autora de l’article.
La primavera de l’any passat va començar una nova recerca per fer un seguiment a llarg termini de 32 fonts més d’arreu de Catalunya. Amb l’objectiu de recuperar-les per preservar la biodiversitat que generen, la recerca contempla diverses propostes. Una de les solucions passa per restaurar i mantenir el cabal d’aigua de les que encara funcionen; per exemple, retirant les cues de guilla (Bromus hordeaceus) que colonitzen els conductes, fet que facilitaria que l’aigua mani de nou. Una altra de les mesures és retornar les font a l’estat natural, particularment les que ja no s’utilitzen: això implica potenciar la vegetació dels voltants, permetre que l’aigua es filtri per les canonades per a crear petits tolls o construir murs de pedra perquè els amfibis puguin protegir-se de la calor. “En aquest procés de restauració, també és important no retirar plantes i molses, sinó deixar que s’hi desenvolupin lliurement”, explica Fernández-Martínez. Per últim, els autors demanen que també s’incloguin mesures que protegeixin l’ecosistema fontinal per part de les administracions estatals i regionals.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
