Fa vint anys que les dones sahrauís fan reverdir el desert amb horts familiars. En un espai àrid i rocós, avui ja són un pas més a prop d’aconseguir l’autosuficiència mitjançant la producció d’aliments i altres productes fruit de la terra.
Tal com narra el periodista David Segarra a la sèrie de reportatges Sembrando en el desierto, publicada a Climàtica, el motor d’aquest canvi són elles: les dones dels camps de refugiats sahrauís, expulsades de la seva terra fa més de cinquanta anys i ara assentades a l’hamada algeriana, un vast altiplà desèrtics aparentment estèril però amb aqüífers amagats sota la superfície.
Històricament, les cultures sahrauís han estat nòmades i ramaderes, molt allunyades de l’agricultura. “Que una societat sense tradició agrícola iniciï una revolta pagesa sembla una utopia”, considera Segarra. Però avui és una realitat.
Des del 2007, el Centre d’Estudis Rurals i d’Agricultura (CERAI) acompanya molts d’aquests horts familiars. Tal com descriu la mateixa CERAI, a través d’assistència tècnica, formació en agricultura sostenible i reforç a la producció agrària, l’ONG busca promoure el dret a l’alimentació dels refugiats sahrauís.
Una nova realitat
Els horts de la comunitat sahrauí van néixer per fer front a una crisi tant sanitària, econòmica, com nutricional, però, sobretot, per fer front al repte de l’autosuficiència. Les dones que els treballen, dirigeixen, conreen i cuiden els horts. Fan créixer julivert, naps, pastanagues, flors i herbes medicinals.
A més, treballen amb criteris agroecològics per evitar contaminar els aqüífers; especialment en un context climàtic molt delicat. Les situacions climàtiques adverses els obliguen a refer i a reviscolar els horts, s’han d’enfrontar a una lluita quasi constant.
Els horts no són només espais de producció, sinó espais de comunitat. Basats en el principi de la tuiza, una pràctica ancestral de suport mutu, cada hort és cuidat de manera col·lectiva per famílies i veïns quan és necessari. Entre tots, recullen llavors per a la pròxima collita o per a intercanviar-se-les, practiquen l’espigolament —que consisteix en collir el que queda després de la sega per redistribuir.ne els excedents— i comparteixen coneixements adaptats a un entorn desèrtic i àrid.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
