“Imagineu el moment de posar les dues primeres pedres, va dir algú. Una i al costat, una altra. I acabar convertint-les en un lloc on amagar-se de la intempèrie, on resguardar-se del fred i on recuperar la paciència i la calma fins a trobar la pressió justa, l’equilibri perfecte que ens sigui refugi”: l’escriptora Maria Climent descriu d’aquesta manera l’essència de la pedra seca al dossier central del nou número d’Arrels, el catorzè, que avui ha arribat al quiosc.
Bona part del paistage rural de Catalunya el dibuixen els marges, els murs, les barraques, els pous, els aljubs i altres construccions aixecades amb pedra seca, una tècnica popular aparentment tan simple com resolutiva: es tracta de fer encaixar els rocs de l’entorn on s’alçaran aquests elements amb prous coneixements per fer-los perdurar. Avui, al nostre país —i a bona part de la Mediterrània— aquest patrimoni ancestral no només és viu, sinó que passa per un moment de revalorament i reivindicació: la pedra seca és una tècnica que es basa en els materials de proximitat, que busca solucions sostenibles avant la lettre a l’erosió dels terrenys, que s’adapta a l’entorn i no a l’inrevés… Arquitectes i artistes d’avui en reivindiquen la vigència i una bona colla de mestres margers transmeten aquest coneixement a centenars d’aficionats que contribueixien a mantenir i a projectar aquest patrimoni.
Són els protagonistes d’aquest número d’Arrels: l’enòleg Miquel Palau, del celler Abadal (que ha recuperat una tina de pedra seca històrica); l’arquitecte Valentí Escalé (mestre de futurs margers); els biòlegs i antropòlegs Montserrat Traver-Vives i Abraham Guillén-Vilar (que ens descobreixen la vida que s’amaga entre les pedres); la fotògrafa Anna Lofi (que es va enamorar de la pedra seca de Menorca); el montblanquí Manel Martinez (que ens descobreix tots els tresors de pedra seca que amaga el terme de Montblanc); els habitants de Tichitt (una ciutat mauritana consturida pedra sobre pedra) i els murs de les illes d’Aran, a Irlanda, que fa tres mil·lennis que es mantenen dempeus; els alumnes de l’escola Orígens, que vol professionalitzar l’ofici de marger; i l’artista Víctor Mata, que ha convertit la pedra seca en un mitjà per expressar-se com a creador de land art.
Un valor que reviscola
Des que la Unesco va declarar la tècnica de la pedra seca en diversos països de la Mediterrània com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, aquesta icona de la identitat del món rural de Catalunya viu un període de reviscolament. L’exposició sobre el tema, titulada Dues pedres. Paisatges persistents, que es pot veure al Palau Robert fins al 2 de juny n’és una bona prova. Arrels n’ha elaborat el catàleg i aquest nou número de primavera arriba en aquest context de reconeixement del valor i del futur d’aquesta tècnica ancestral.
El número 14 d’Arrels, amb el dossier central dedicat a la pedra seca, es pot comprar des d’avui als quioscs i llibreries especialitzades d’arreu de Catalunya, a les botigues Abacus, als establiments Bonpreu i Esclat i al nostre web.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
