“Hi ha una generació que vol salvar la pagesia, tot i tenir-ho tot en contra”

Agnès Batlle (Torroella de Fluvià, 1978) és periodista i fa més de vint anys que treballa com a redactora i locutora de ràdio a RTVE. Formada i establerta a Barcelona, des de fa més de tres dècades s’ha especialitzat en informació cultural, una feina que l’ha portat a recórrer el país i a explicar històries vinculades al territori i a les persones que hi viuen. L’any 2011 va guanyar el premi Memòries de la Ràdio i, avui, col·labora al programa Punts de vista, de La 2.

Filla de família pagesa de l’Alt Empordà i mare d’un adolescent amb vocació de pagès, el seu projecte més personal, el llibre Arrels rebels, que acaba de publicar amb Ara Llibres, neix a casa, del recorregut del seu fill, Pau Fenés Batlle —un dels joves que surten al llibre— i de la necessitat d’entendre per què hi ha nois i noies que, en plena era urbana i digital, decideixen recuperar la feina dels avis. D’aquesta inquietud en surt una investigació que posa rostre a una generació que vol continuar treballant la terra, tot i les dificultats. 

Com comença tot aquest projecte?

Comença molt des de casa. Jo vinc d’una família pagesa de tota la vida, d’un poble molt petit de l’Alt Empordà, però vaig venir a estudiar periodisme a Barcelona i m’hi vaig quedar a viure. Sempre he estat molt més urbanita que rural, m’he adaptat fàcilment a la ciutat. Fins i tot vaig viure a Chicago i m’hi vaig adaptar molt ràpid. Però el meu fill era diferent. De petit ja notava que quan anàvem al poble el veia més expansiu, més alegre. I quan tornàvem a ciutat el notava més tímid, més tancat. Amb els anys vaig entendre que aquell era el seu hàbitat, on se sentia realment feliç.

Tot i així, va créixer en un entorn urbà.

Sí. Va fer tota l’etapa escolar i l’institut a Sant Boi de Llobregat. I durant aquells anys no és fàcil dir que vols ser pagès. No és una cosa popular. Ho vivia amb certa reserva. Alguns amics propers ho sabien, però en general ho amagava per evitar burles o comentaris. Encara ara hi ha molt estigma. He conegut nois que han sentit coses com “vés amb les vaques”, “fas pudor”, “això és de segona categoria”. Aquesta idea que dedicar-te al camp és com si fos una opció de menys valor.

Quan decideix finalment apostar-hi?

Durant tota la secundària el seu somni era entrar a l’escola agrària. Aquell era el seu motor per acabar l’ESO. Quan hi entra, amb setze anys, coneix joves de diverses comarques amb la mateixa passió. Això és molt important: deixa de sentir-se estrany. Veu que no està sol. I a mi, quan ell marxa de casa tan jove, em queda un buit molt gran. A partir d’aquesta enyorança començo a escriure.

I d’aquí neix el llibre.

Sí. Ho comento a l’editorial i de seguida veuen que aquí hi ha una història potent: un nano criat a ciutat que vol ser pagès. I a més ens faltaven històries d’adolescents en positiu, i sobretot de relleu generacional. Així comencem a buscar altres joves d’arreu de Catalunya.

Quin tipus d’històries hi trobem?

Molt diverses. Des de l’Alt Empordà fins al delta de l’Ebre, passant per la Catalunya central o Lleida. Cada jove explica la seva història familiar i la problemàtica del seu sector. Hi ha el cas d’en Guifré, per exemple, que, in extremis, diu al seu avi que no vengui la granja, que hi continuarà ell. O en Jan, que té una explotació envoltada pel poble i pateix les queixes dels veïns pel soroll, les olors o el gall que canta. També hi ha en Sergi, al delta de l’Ebre, que investiga llavors autòctones d’arròs perquè s’estan perdent i tot depèn de corporacions internacionals. O en Pol, a Lleida, que denuncia la competència deslleial de fruita d’importació amb menys controls sanitaris.

Quins obstacles principals es troben avui aquests joves?

La burocràcia és un dels grans. Molts expliquen que després de passar-se el dia al camp han d’estar una o dues hores fent papers. Permisos, inspeccions, exigències sanitàries i ambientals constants. També hi ha el tema dels robatoris. Roben maquinària, tractors, caixes de fruita. Hi ha gent que ha de fer guàrdies nocturnes als camps. És una inseguretat molt forta.

També apareix el masclisme rural.

Sí, especialment amb les noies. Encara hi ha comentaris del tipus “com és que una noia tan guapa vol ser pagesa?”, com si ser pagesa fos incompatible amb segons quins estereotips. Elles ho tenen encara més difícil.

Alguna història que t’hagi impactat especialment?

Moltes. La relació entre avis i nets és preciosa. Sovint s’ha saltat la generació del mig: pares que van fugir del camp i nets que tornen per no perdre el llegat. És molt bonic veure com es barregen els sabers antics amb la formació actual.

En el llibre també els porteu a reunir-se amb el conseller.

Va ser una idea que va sorgir veient que tots tenien moltes preocupacions i no sabien com canalitzar-les. Van preparar-se molt, van treballar conjuntament tot i no conèixer-se, van escollir portaveus. Amb setze o disset anys van anar al despatx del conseller i van exposar temes com la burocràcia, el prestigi del sector, la fauna salvatge, les inspeccions, l’accés a la terra. Jo els veia amb una convicció impressionant. Volien deixar clar que estaven disposats a sacrificar-se, però que necessitaven suport real.

Què és el que més et va sorprendre del seu dia a dia?

Les unions familiars. Treballar plegats, compartir generacions. I també la valentia. Avui dia poden estudiar el que vulguin, ningú els obliga a quedar-se al camp. I tot i així hi aposten, sabent que és dur, que no tindran vacances, que no faran fortuna.

Hi ha esperança per al futur de la pagesia?

Sí, però amb moltes dificultats. Ells miren el futur amb incertesa perquè les polítiques actuals sovint van en contra. És com navegar amb vent en contra. Però tenen molt clar que no ho fan només per ells: ho fan pel territori i per tots nosaltres, per la societat en general. Tenen una consciència molt forta que la terra no ens pertany, que només la cuidem un temps i l’hem de deixar a les futures generacions.

Creus que des de la ciutat hi ha una visió massa allunyada del món rural?

Sí. Hi ha molta incomprensió. Però ens necessitem. Si perdem el sector primari, què menjarem quan hi hagi una crisi? No podem viure només de productes de fora. Apropar ciutat i camp és clau pel futur col·lectiu.

Amb quin missatge t’agradaria que es quedés el lector?

Que darrere de cada explotació hi ha persones, famílies i un saber acumulat de generacions. I que, tot i les dificultats, hi ha una generació jove que vol salvar la pagesia. I això és una gran notícia.