«Els camins ramaders s’han d’entendre com si fossin corredors ecològics centenaris»

Dani Giraldo és un pastor transhumant. Nascut a Medellín (Colòmbia), va estudiar agronomia, però de seguida es va adonar que no li agradava el mètode de pastura que es feia servir, movent el bestiar d’un tancat a l’altre: «Vaig pensar que era possible tenir els animals en llibertat i que havíem d’invertir en altres maneres».

Avui està establert a Alforja (Baix Camp), tot i que passa gran part de l’any pasturant fora de casa per assegurar el millor aliment per a les seves cabres. Fa uns anys va començar a recuperar antics camins ramaders arreu de territori, i darrerament ha participat a la Carrerada de Santa Coloma, una transhumància de tres dies entre la Conca de Barberà i el Penedès.

Perquè vas decidir establir-te a Catalunya?

Vaig arribar aquí quan tenia 24 anys, amb l’objectiu d’aprendre a treballar amb gossos de pastura, perquè allà això no es feia. Havia idealitzat la pastura mediterrània, però al arribar a Tarragona i adonar-me que gairebé no quedaven pastors, em vaig endur un cop de realitat.

Creus que el pastoreig es romantitza?

Penso que ens passa a quasi tots els nous pastors que venim d’una ciutat. Quan decidim optar per una altra manera de viure, normalment partim d’una idealització. Ara bé, això es desconstrueix quan et topes amb una vivència molt diferent a la que havies imaginat.

Quin és l’origen d’aquest ramat?

Vaig comprar aquestes cabres a Andalusia fa quinze anys, i em vaig establir al poble d’Alforja (Tarragona). Allà vam muntar l’associació Manou, i actualment visc dels formatges que fem amb la llet d’aquest ramat.

Què et va impulsar a fer transhumàncies?

L’any 2019 va començar a faltar el menjar pel bestiar als voltants de la finca. La situació es va agreujar tant, que havia de treballar fora per poder comprar-los aliment. Aleshores, vam decidir fer una primera transhumància cap a Flix, a la Ribera d’Ebre. Després vaig fer molta amistat amb en Joan Rovira, un gran expert dels antics camins ramaders, i vam començar a recuperar-los. Hem recorregut tot el Montsant i tot el Priorat.

Perquè és important recuperar els camins ramaders?

Doncs primer de tot, per reivindicar el dret de pas i ajudar a conservar el patrimoni. Aquestes vies eren transitades pels nostres avis, i si ho seguim fent nosaltres els ho podrem traslladar als nostres fills. Després, les mancances que patim quan parlem de ramaderia o d’agricultura són globals: les tenim aquí, les tenim al Marroc, al Senegal, a Xile… Reprendre aquests camins és una forma de resistència.

Quins beneficis genera el pas del bestiar per aquests camins?

Els camins ramaders s’han d’entendre com si fossin corredors ecològics centenaris. Les cabres per exemple, van menjant plantes i defecant-les al llarg del camí, i això dispersa les llavors arreu del territori i impulsa la biodiversitat. Aquest procés que pels avis era tant normal, a nosaltres se’ns ha oblidat i ens sembla una cosa extraordinària.

Has mencionat que tens dues filles adolescents. Quin tipus de vincle tenen amb la teva feina?

M’acompanyen a les transhumàncies des de que eren ben petites i de moment ho gaudeixen. En part, perquè no és una obligació, és una opció que escullen… A la gran li encanta munyir i la petita s’enrotlla molt a l’hora de cuinar.

Què és Camins de vida?

És un projecte amb el qual estem recuperant el Camí de Marina, que va des de l’Alta Cerdanya fins al Penedès i és el camí ramader més gran de Catalunya. Aquest ja és el quart any que el fem; ara acabo de tornar del Pirineu. També potenciem molt la part pedagògica anant a les escoles i impartint tallers per posar en valor el patrimoni rural i la pagesia.

Si poguessis fer arribar un missatge a la societat, quin seria?

No necessitem tants metges, advocats, o policies. Necessitem gent al sector primari, que l’entengui i que el puguin fer rutllar. I per això hem de generar referents. Projectes com Camins de Vida o la Carrerada de Santa Coloma poden servir perquè un nen digui “vull ser pastor”, i que els pares, en lloc de posar-se les mans al cap, se les posin a la butxaca i li donin suport.