El canvi climàtic ja no és un factor de futur, sinó una realitat que travessa tots els sistemes alimentaris del planeta. L’augment de la temperatura mitjana, l’alteració dels règims de pluges i l’increment de la freqüència d’episodis extrems estan modificant profundament les condicions de producció d’aliments, especialment en els territoris més dependents de l’agricultura de secà i de petita escala.
A escala global, l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) assenyala que les sequeres prolongades, les inundacions sobtades i les onades de calor provoquen una reducció sostinguda de rendiments agrícoles, incrementen les pèrdues a les postcollites i desestabilitzen mercats locals i internacionals. A l’Àfrica subsahariana, al sud d’Àsia o a l’Amèrica Central, aquests impactes afecten directament la capacitat de milions de famílies de produir aliments per a l’autoconsum i per a la venda. El resultat és un cercle viciós: menys producció, més dependència d’importacions, preus més elevats i dietes cada cop menys diverses i nutritives.
El canvi climàtic també accelera la degradació dels sòls, la salinització de zones agrícoles costaneres i la pèrdua de biodiversitat conreada. Aquest empobriment ecològic redueix la resiliència dels sistemes alimentaris, fent-los més vulnerables davant qualsevol crisi nova, sigui climàtica, sanitària o geopolítica. En aquest context, la seguretat alimentària ja no depèn només de produir més, sinó de produir-los millor, amb sistemes adaptats a un clima inestable.
Catalunya: escenari mediterrani, vulnerabilitat creixent
A Catalunya, els efectes del canvi climàtic són especialment intensos per la condició mediterrània del país, una de les regions identificades pels científics com a ‘hotspot’ climàtic, és a dir, un territori especialment vulnerable als impactes climàtics actuals. Segons el Centre de Recerques Ecològiques Agrícoles i Forestals (CREAF), l’augment de temperatures, la reducció de precipitacions anuals i la irregularitat de les pluges configuren un escenari de sequera estructural, no puntual.
Aquest context afecta directament la producció agrària: baixen els rendiments en cereals i farratges, la vinya, l’olivera i els fruiters pateixen pateix estrès hídric i es registra una incidència de plagues i malalties més elevada. La manca d’aigua posa en tensió els sistemes de regadiu, mentre que l’agricultura de secà —clau en moltes comarques— cada cop és més fràgil. Alhora, la ramaderia intensiva es veu qüestionada com a model poc sostenible.
Davant d’aquest escenari, el repte alimentari de Catalunya no és només garantir la producció alimentària, sinó assegurar la sobirania, l’adaptació i la sostenibilitat. En aquest sentit, prenen rellevància les aportacions d’entitats com el Col·lectiu Eixarcolant i d’altres, que a casa nostra defensen la recuperació de varietats locals, silvestres i oblidades, més adaptades a condicions de sequera i menys dependents d’inputs externs. Aquest enfocament connecta alimentació, biodiversitat i cultura, i ofereix eines reals d’adaptació climàtica des del territori.
A curt termini, de cara al 2026, aquestes organitzacions defenses que els principals reptes passen per una gestió més eficient de l’aigua, la transició cap a models agroecològics, la reducció del malbaratament alimentari i el reforç de circuits curts de comercialització. En un context climàtic advers, el futur de l’alimentació a Catalunya dependrà de la capacitat col·lectiva de relocalitzar, diversificar i cuidar els sistemes que ens alimenten.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
