D’enginyer aeronàutic a pagès: “Qui vulgui treballar al camp, no s’ha de precipitar”

Després d’anys formant-se en el sector aeronàutic, Pol Requena (Terrassa, 1998) va decidir fer un gir radical i dedicar-se al camp. El confinament va accelerar una decisió que, confessa, ja li rondava pel cap: tornar a la finca familiar Les Generes, situada als límits del terme de Talamanca, i convertir-la en un projecte viable. Avui combina la seva feina com a tècnic de fertilitzants amb el cultiu de cereals i colza, i defensa que sense sostenibilitat econòmica no hi pot haver sostenibilitat ambiental.

Com va començar tot aquest canvi de vida?

Va ser una mica portar a l’extrem una cosa que ja feia ocasionalment. Durant el confinament vam tornar a casa, i allò va fer que m’hi quedés més temps. Al principi va ser per conveniència, però després m’hi vaig acabar convencent del tot. Recordo un moment molt clar, quan van anunciar el confinament comarcal: vaig pensar que no podia estar cada dia anant amunt i avall entre Terrassa i la finca. Vaig recollir les coses i vaig dir “ja està, me’n vaig a viure allà”.

Tenir una finca familiar devia ajudar. Però com la vas posar en marxa perquè fos econòmicament viable?

Quan hi vaig arribar, no en tenia ni idea de res. Sempre ho dic: no n’aprens només mirant per la finestra què fan els pagesos del costat. Vaig decidir formar-me. Primer vaig estudiar Enginyeria Agrònoma —que no et fa pagès, ni molt menys, però t’obre una porta a entendre coses bàsiques— i després vaig fer cursos a l’Escola Agrària de Manresa. Allà vaig aprendre sobretot una cosa: que el primer que has de fer és no cagar-la massa.

I econòmicament, com te’n vas sortir?

Molt difícil. Quan vols emprendre en aquest sector i vas al banc a demanar diners, el primer que et diuen és que no. I el segon, també. Vaig poder començar gràcies a la meva àvia, que em va ajudar econòmicament. Sense ella no hauria pogut arrencar. A partir d’aquí, he intentat equivocar-me el mínim i treballar també fora de casa. Treballo com a tècnic de fertilitzants agrícoles, i el que guanyo ho reinverteixo a la finca. De moment no hi visc, però hi inverteixo tot el que puc.

Què és el que més t’ha sorprès positivament de viure i treballar a la finca?

La tranquil·litat. Poder-me llevar cada dia, sortir a passejar amb els gossos sense perills ni sorolls, i tenir la sensació que estic al meu lloc. Cada vegada que surto, aprofito per observar com estan els cultius, si hi ha plagues, si hi ha canvis… Sempre hi ha coses a fer.

Com és un dia normal per a tu?

Depèn molt del dia. Hi ha jornades que començo treballant com a tècnic —responent correus, visitant clients—, i després, si puc, vaig a la finca abans no es faci fosc. A l’hivern, això vol dir plegar cap a les quatre. Ara mateix estic molt pendent de la colza, que és un cultiu delicat. La miro gairebé cada dia. D’un dia per l’altre pot canviar molt. No tinc maquinària pròpia, així que he de calcular bé què puc comprar i què no. Si hagués volgut tenir tots els tractors i màquines necessàries, ja estaria arruïnat. Has de ser molt curós amb les inversions i tenir clar què pots amortitzar i què no.

Creus que el sector agrari és prou sostenible?

Jo sempre dic que no hi ha sostenibilitat ambiental si no hi ha sostenibilitat econòmica. Si no et surten els números, l’últim que penses és en ser molt ecològic. Al final, has de poder guanyar-te la vida amb la feina que fas. En el meu cas, el cultiu de cereals i colza depèn de dos factors que no controlem: la meteorologia i el preu. Jo no marco el preu del cereal: el comprador és qui el decideix. I després hi ha el clima: hi ha anys que d’una hectàrea en treus 4.700 quilos i d’altres només 2.300. La meitat d’ingressos. Si no hi ha una assegurança o un suport econòmic més estable, és molt difícil que el sector sigui atractiu per als joves.

Què li diries a un jove que vol començar al camp?

Que no es precipiti. Que no agafi cap idea dogmàtica ni s’enamori del primer projecte que trobi. Que miri, que compari, que visiti i que parli amb gent. I sobretot, que faci allò que li agrada però adaptant-ho a la seva realitat. A mi, per exemple, m’encantaria tenir ovelles, però la meva feina de tècnic no m’ho permet. Cal ser realista. També s’ha d’estar preparat per imprevistos: amb l’incendi que vaig patir, la finca va quedar completament cremada en tres quarts d’hora. I tot i així, vaig decidir quedar-m’hi. Ara estic contentíssim i convençut que vaig pel bon camí.

Tens la sensació que has trobat el teu lloc?

Sí. Tot i que és una vida exigent, no la canviaria per res. No tinc la sensació d’estar treballant tot el dia, perquè el que faig m’agrada. Quan la teva vida i la teva feina van de la mà, el cansament pesa menys.