El sol es filtra entre els arbres de Can Magrans projectant ombres en moviment sobre troncs que han esdevingut bancs improvisats. Un grup d’infants s’aglutina al voltant d’una font que ha començat a perdre aigua mentre debaten i observen; acaben de descobrir un riu. Quan l’aigua ja ha deixat el terra xop comencen a experimentar amb la terra, el bosc s’ha tornat una pastisseria, el fang s’ha convertit en un pastís i les pedres són les seves monedes. No hi ha pantalles ni pupitres ni pissarres. Avui, l’aula és el bosc.
Aquesta escena és el pa de cada dia a moltes escoles rurals de Catalunya, on la natura forma part de la vida quotidiana. Però, i a les ciutats? Cada any, més escoles urbanes aposten per metodologies que contemplen la natura com a espai d’aprenentatge, obrint les aules cap a l’exterior.
Una realitat no tan nova
A l’Escola El Bosc de Mont-ral (Alt Camp), situada en ple entorn natural, la relació amb el bosc és innata. “Nosaltres respirem natura. L’escola és dins del bosc, de manera que sortir-hi no és una activitat extra, sinó una extensió de l’aula”, explica Emma Pay, directora del centre. Mont-ral és un poblet situat sobre un turó, envoltat de muntanyes i prats. Aquí, el difícil és fer-ho d’una altra manera, ja que l’escola es troba al bell mig del bosc i la gran majoria de les infants tenen horts a casa.
A més de millorar la concentració i fomentar la creativitat, l’aprenentatge a l’aire lliure també redueix els conflictes socials. “Quan estem al bosc els conflictes disminueixen i es creen dinàmiques de col·laboració natural”, explica Pay.
Animals de muntanya
“Quan sortim al bosc, es produeix una simbiosi: les criatures no necessiten res més que l’espai per explorar, jugar i aprendre”. A El Bosc valoren especialment el joc lliure i espontani, ja que permet desenvolupar la psicomotricitat dels nens i nenes. Mentre corren amunt i avall es troben amb diverses situacions d’aprenentatge de forma fluida i natural. Tal com defensa l’Emma: “Som éssers de natura. L’entorn forma part de nosaltres. El que passa és que ens n’oblidem”.
Però l’alumnat no són els únics que es beneficien de l’entorn. Per a les adultes que els acompanyen, poder observar com es desenvolupen les criatures també és un exercici interessant; “Quan surts al bosc amb elles i ells és com que formen part de la natura, són uns animals de muntanya”.
Treure el cap per la finestra
Però aquest model és exportable a les ciutats? L’Emma Pay té clar que a Mont-ral, en cert sentit, viuen una situació privilegiada, tenen la natura a tocar de casa. Arran del confinament, moltes escoles de ciutat van reflexionar sobre la necessitat dels infants d’estar en contacte amb la natura.
Acostumats a un entorn urbà i gentrificat, molts infants de ciutats com Barcelona viuen una desconnexió gairebé total de la natura. És per això que, quan no es pot portar l’escola a la natura, algunes escoles han portat la natura a l’escola.
Quirze Espí, director de l’escola Els Xiprers, situada al districte de Sarrià-Sant Gervasi, explica que el centre fa dècades que aprofita la proximitat amb Collserola. Treballar a l’exterior no és una moda per a Els Xiprers; fa anys que ho fan. Ara bé, des del confinament, han anat incorporant noves metodologies perquè l’aprenentatge a l’aire lliure no sigui una activitat més, sinó una eina pedagògica i, sobretot, significativa.
També han apostat per la formació docent en aquest àmbit. “Ara començarem una formació amb Temps de Bosc per explorar encara més possibilitats d’ensenyament a la natura”, diu Espí. Un dels grans reptes és fer que l’aprenentatge a l’exterior sigui significatiu i no un simple “sortim per sortir”.
Per exemple, “si anem a estudiar les parts d’una flor i som al mig del parc de Collserola, no té sentit posar’ls-hi una pantalla amb les parts de la flor quan podem sortir i investigar-les, observar-les, fotografiar-les…” explica en Quirze. Tot el que sigui vivencial és bo. Vivim en un món de pantalles i s’han de donar altres eines i altres punts de vista per a les criatures per tal que experimentin la natura.
Adaptar la natura a l’escola
Per a moltes escoles urbanes, l’accés a la natura no és tan senzill. “A les ciutats, moure alumnes no és fàcil, i els espais verds són cada cop més limitats”, apunta María Concepción Torres Sabaté, presidenta de la Comissió de Deontologia del Col·legi Oficial de Pedagogia de Catalunya i investigadora del grup Interuniversitari de l’Escola Rural (GIER).
Però hi ha solucions. “Moltes escoles han transformat els patis: han creat horts, han substituït el ciment per terra, han afegit troncs i espais d’exploració natural”. Fer patis més verds, més enjardinats, amb horts escolars… també és una manera de mantenir el contacte amb la terra.
L’escola Octavio Paz de Barcelona n’és un exemple. “El seu pati s’ha convertit en un espai verd on els infants poden interactuar amb la natura sense necessitat de sortir del recinte escolar”, diu Torres. Aquest model permet integrar l’aprenentatge a l’aire lliure en el dia a dia sense que suposi una complicació logística. Tenir un vincle amb l’entorn no és sinònim d’estar sempre a l’exterior, sinó que en determinats moments puguin fer-se observacions: Què ha passat? Què hem vist?
Una cursa inacabada
L’aposta per portar l’educació a la natura no és només una tendència passatgera, sinó una resposta a una necessitat real dels infants. Tot i que moltes escoles ja han fet passos importants per integrar la natura en el seu dia a dia, el camí encara no ha acabat. La manca de recursos, la formació del professorat i les dificultats logístiques encara són reptes pendents.
L’escola Els Xiprers ha transformat el seu pati en un espai d’aprenentatge natural, amb troncs per a lectura en grup, pissarres a l’exterior i horts escolars. “Ens hem adonat que els infants aprenen millor quan experimenten directament amb el seu entorn”, diu Quirze Espí. Tot i això, reconeix que encara queda molt camí per recórrer perquè aquestes pràctiques es consolidin del tot.
Per a moltes escoles urbanes, la possibilitat de fer activitats regulars en entorns naturals depèn de l’accés a espais verds propers i del suport institucional. “No sempre és fàcil moure un grup d’alumnes fora del recinte escolar, però això no hauria de ser una barrera”, apunta María Concepción Torres. La seva proposta passa per una adaptació progressiva dels espais escolars i un canvi de mentalitat en la comunitat educativa.
Un futur més verd
Tot apunta que la tendència de portar l’educació a l’exterior anirà en augment. “No és només una qüestió pedagògica, sinó també de salut i benestar infantil”, assenyala Torres. Els estudis demostren que el contacte amb la natura millora la capacitat d’atenció, redueix l’estrès i fomenta la creativitat. Tot i els desafiaments, cada cop més escoles urbanes estan buscant maneres d’aprofitar l’entorn, sigui amb sortides regulars o transformant els seus propis espais.
De manera que el camí cap a una educació més vinculada amb la natura continua obert. “Si coneixes l’entorn el que faràs és estimar-lo, i si l’estimes el respectes” defensa Torres. Potser no totes les escoles poden traslladar-se a un bosc, però totes poden trobar maneres d’apropar-s’hi.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
