Com són els boscos madurs catalans?

Un bosc madur és un ecosistema dinàmic i complex on habita una flora i fauna àmplia i diversa. Són entorns naturals que han gaudit d’una evolució lliure de petjada humana, o bé amb molt poca intervenció durant dècades o segles. És a dir, són resultat de les dinàmiques naturals del bosc. Aquest context privilegiat genera un espai òptim que afavoreix la biodiversitat, que permet trobar-hi espècies exclusives, arbres centenaris i abundància de fusta morta de grans dimensions. De fet, s’estima que, a la Mediterrània, aquests ecosistemes només representen un 1% dels boscos.

Ara un nou estudi —liderat pel CREAF i el CTFC—, que s’ha portat a terme al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, ha conclòs que aquest concentra la quantitat més gran i qualitat de boscos madurs de Catalunya i Espanya. Per comprendre la magnitud de les dades, cal tenir present que l’Informe Estat Natura 2020 de Catalunya indica que, en una escala de l’1 al 10, el conjunt dels boscos de Catalunya té un grau de maduresa de 2,3, mentre que, alguns dels boscos estudiats en el cas d’Aigüestortes, aquest índex arriba al 8,7.

Durant l’estudi, també s’ha confeccionat el 4t Inventari Ecològic i Forestal del Parc Nacional, on s’han mostrejat i analitzat 192 parcel·les, tant dins del Parc Nacional com a la seva zona perifèrica de protecció, per obtenir una radiografia detallada del seu estat de conservació, grau de maduresa i composició. Arran d’aquest estudi, s’ha pogut calcular que els valors mitjans de maduresa dels boscos del Parc Nacional se situen entre 4,2 i 4,7 sobre 10. Pel que fa als 20 rodals més madurs, aquests oscil·len entre 5,3 i 8,7 sobre 10 i es concentren a les valls de Sant Nicolau (Alta Ribagorça) i d’Espot (Pallars Sobirà), dins de la zona de protecció estricta del Parc Nacional, i també a la vall de Colomèrs (Val d’Aran), a la zona perifèrica de protecció.

Tal com explica Jordi Vayreda, investigador del CREAF i colíder de l’inventari, «els boscos madurs tenen arbres de diferents dimensions i edats, fusta morta de grans dimensions, i conformen una estructura arbòria molt complexa, formada per molts estrats de vegetació». Justament, aquesta diversitat que crea unes condicions microclimàtiques que ajuden a retenir millor la humitat, millorant la resiliència davant de pertorbacions com els incendis o les sequeres i donant refugi i aliment a una gran diversitat d’espècies exclusives, rares i sovint amenaçades, com el gall fer. «Per això, saber on es troben i preservar-los ha de ser una prioritat», destaca Vayreda. 

Un mosaic natural

Pel que fa a la composició dels boscos del Parc Nacional, l’inventari revela que el pi negre (Pinus uncinata) és l’espècie dominant, seguit de l’avet (Abies alba) i el pi roig (Pinus sylvestris), entre d’altres. Respecte als arbustos, el neret (Rhododendron ferrugineum) és l’espècie més freqüent, seguit del nabiu (Vaccinium myrtillus). Per conèixer el grau de maduresa, s’han analitzat elements com ara la quantitat d’arbres de grans dimensions, la fusta morta i la diversitat de dendromicrohàbitats, que és com s’anomenen petites característiques morfològiques que sorgeixen als troncs i a les capçades dels arbres vius, com ara cavitats, ferides, fusta exposada o branques mortes, i constitueixen refugis per a nombrosos organismes. 

«En general, també constatem que els boscos són cada vegada més madurs, amb més arbres de grans dimensions, més fusta morta i més diversitat estructural i d’espècies», explica Lluís Comas, investigador del CREAF. Segons l’investigador, «això demostra la importància de fer servir la figura de Parc Nacional com a protecció màxima per aconseguir boscos així de madurs».

Preservar i potenciar

Vist que la maduració d’un bosc és un procés natural que pot perllongar-se durant dècades o segles, els investigadors plantegen intervencions per accelerar aquest desenvolupament. Tal com detalla Pol Guardis, del CTFC, l’objectiu d’aquesta proposta és preservar i potenciar els trets de maduresa existents, alhora que se’n fa possible l’aparició de nous. Aquestes accions inclouen reduir de manera selectiva la competència al voltant dels exemplars més grans i de les espècies acompanyants i generar petites clarianes que estimulin la regeneració natural i aportin més diversitat estructural i compositiva al bosc.

D’altra banda, Xènia Jaumejoan, del CTFC, subratlla la rellevància de mantenir i crear fusta morta de grans dimensions, «ja que és un hàbitat clau per a un ampli ventall d’espècies, entre les quals hi ha fongs, briòfits, líquens, escarabats i altres invertebrats, ocells i petits mamífers».

Aquestes actuacions ja s’han posat a prova en un dels rodals de la zona perifèrica  del Parc com a experiència pilot, amb l’objectiu d’analitzar-ne l’evolució i valorar fins a quin punt determinades intervencions poden accelerar processos que, en condicions naturals, es produirien molt més lentament.